És hora de fer un pensament

Aquesta era l'expressió que feia servir l'avi quan volia assenyalar que havia arribat el moment de prendre una decisió clara davant d'un problema indefugible. Doncs bé, per a la confluència d'esquerres que anomenem "els comuns" ara és l'hora de "fer un pensament". Fa dos dies, el vot favorable, per part del seu grup parlamentari, d'una estrambòtica moció de la CUP que reprovava la Constitució espanyola, declarant-la antisocial i antidemocràtica, va encendre totes les alarmes. Aquest posicionament qüestionava tota una tradició de l'esquerra catalana i del moviment obrer – tradició que entén que la Constitució del 78, impensable sense la lluita de l'oposició democràtica, va establir un marc de convivència i de progrés social, després de llargues dècades de dictadura. Però, sobretot, aquest vot, tan carregat de simbolisme, situava els "comuns" en l'òrbita del discurs independentista, segons el qual Espanya segueix sent irremeiablement franquista.

Una greu equivocació que caldria atribuir, no tant al mateix grup parlamentari, com a la calculada ambigüitat de la direcció del partit. En l'anterior legislatura, CSQP ja va estar a punt d'esclatar a les portes del ple dels 6 i 7 de setembre de 2017, quan vam ser pressionats fins a forçar la nostra abstenció davant la Llei de Referèndum --que promovia, malmetent els drets de l'oposició, la majoria independentista. Malgrat que es tractava d'una convocatòria il·legal i sense cap garantia democràtica, la direcció dels "comuns", sensible a l'entorn sobiranista, no volia ser absent de l'1-O. Però, per molt respectable que fos el desig de votar de molta gent – i per molt inacceptable que fos la resposta policial del govern de Rajoy, el caràcter polític d'aquella convocatòria venia marcat per les dites "lleis de desconnexió". La pretesa Llei fundacional, a la qual sí vam poder oposar-nos clarament, dibuixava l'arquitectura d'una República que, de fet, era molt menys democràtica que la monarquia parlamentària espanyola instituïda per la Constitució del 78: sense separació de poders i amb les atribucions de la futura representació parlamentària segrestades.

Però la direcció dels comuns només s'emmirallava en la mobilització d'una part de la societat catalana… sense percebre l'angoixa i la perplexitat de l'altra –-on es trobava, per cert, el gruix de la població treballadora que ha estat la base social històrica de les esquerres. Aquest estrabisme polític continua. I ha estat la verdadera causa d'aquest últim error...

...que podria ser l'últim avís. Mentre fa aquestes relliscades al Parlament, allunyada de les vivències dels sectors populars, Catcomú segueix desfullant la margarida del seu ideari. Què som? Federalistes o confederals? Potser una mica independentistes? La sorda pregunta que ens adreça la classe treballadora, però, és molt més directa i no es perd en divagacions: voleu el trencament de Catalunya amb Espanya, sí o no?

Després de l'experiència d'aquests anys, seria hora de dir, ras i curt, que un projecte coherent d'esquerres és incompatible, no només amb la via unilateral i manifestament fracassada del "procés", sinó amb l'objectiu mateix de la independència de Catalunya. La República autoritària i populista del 7-S, cridada a esdevenir un paradís fiscal, no era un malson passatger, ni el disseny erroni d'alguns dirigents: sota les condicions de la globalització i ateses les diferents identitats que conviuen en el si de la nostra societat, un nou i esquifit Estat català difícilment podria ser més que un ens regressiu, sotmès als dictats dels mercats financers.

L'horitzó d'una esquerra transformadora no pot ser Andorra amb vistes al mar, ni res que s'hi vulgui acostar. És hora de dir que aspirem a un Estat capaç d'encabir la nostra diversitat nacional des del reconeixement i la solidaritat; que volem una reforma federal d'Espanya i d'Europa. Si triguem massa a "fer aquest pensament", potser no hi haurà temps per canviar el rumb.