Manolo Vázquez Montalbán

"Va estimar Manolo la cuina d'avantguarda, planejava amb Ferran Adrià (el mític cuiner del Bulli) una nova fisiologia del gust, gairebé dos segles després de la de Brillat-Savarin, i les seves cendres van ser escampades per Cala Montjoi com a esquer per a les llagostes de Cap de Creus"

Pau Arenós

"Cal beure per recordar i menjar per oblidar"

Pepe Carvalho

Mentre jo creuava a peu la frontera de Portugal amb Espanya, a l'altura de Mèrida a Extremadura, les bombes del general traïdor que va ser Pinochet queien sobre el Palau de la Moneda i moria allà, suïcidat, el president Salvador Allende. D'aquesta desgràcia vaig venir a assabentar aquesta mateixa nit, a casa d'un reeixit empresari amb qui la meva dona i jo havíem simpatitzat al bar més cèlebre del poble. I en en conseqüència, aquest senyor potentat ens havia convidat a sopar -sempre que m'ajudin a preparar ia rentar els plats, perquè estaré sense minyones, ens va dir-. Nosaltres rondábamos els vint anys i assistir, en una baluerna de televisor, a les notícies del cop militar a Xile ens va sumir en un estupor particular. El nostre amfitrió va aconseguir a dir dues coses que no oblidaré: "... no entenc la seva reacció, vostès són mexicans, no xilens" i una frase lapidària: "... tenen raó en preocupar-se. Jo sóc franquista, i he de reconèixer que nostre aixecament contra la República va ser molt sagnant...".

Als pocs dies de l'excel·lent succés, viatjant encara per Andalusia, vam rebre un altre cop. Pablo Neruda moria en circumstàncies sospitoses en un llit d'hospital en un Santiago assolat pels crims polítics i el desplegament d'una cruel repressió. La meva primera reacció va ser escriure un poema en el seu homenatge. I ho vaig fer sobre un paper d'estrassa, material a la mà d'alguna compra en un ultramarins. Aquest text no existeix més. Quant vaig poder vaig passar en net, però mai es va publicar. He d'haver dubtat de la seva qualitat i no vaig complir la promesa d'enviar a un editor a qui vaig visitar quan vaig arribar a Barcelona, en un periple que vam fer durant més de sis mesos per Europa, i que ens havia portat a travessar la península ibèrica en X i en un quadrat.

L'editor en qüestió va morir fa uns quants mesos. Es tractava d'un home clau en el heroic negoci de l'edició de poesia. Ell mateix un poeta, José Batlló, creador d'una de les col·leccions més cèlebres en llengua espanyola, 'El Bardo', i codirector d'una revista on vaig pretendre publicar el meu homenatge a Neruda, raó per la qual em vaig armar de valor i em vaig atrevir a visitar-lo. Batlló va voler saber més d'aquest 'tampiqueño' d'origen Català que caminava per l'Espanya de 1973 amb llibres prohibits a la motxilla (en el meu imperícia portava amb mi alguns llibres del mateix Neruda, i també de León Felipe, Alberti i d'altres poetes maleïts per a un règim que havia afusellat a Garcia Lorca i empresonat, fins a la mort, a Miguel Hernández).

Batlló em va preguntar si havia llegit a escriptors contemporanis espanyols i vaig recordar que a la meravellosa llibreria 'Cosmos' d'una cèlebre parella de metges valencians, els Ridaura, refugiats espanyols a Tampico, havia aconseguit el "Manifiesto Subnormal" de Manolo Vázquez Montalbán. Tot seguit, el veritablement subnormal es va donar: en una sala contigua es fumava un cigarret precisament l'autor d'aquest desplegament d'assajos escrits amb ironia, i un humor seriós i savi. La coincidència va ser motiu de celebració i em van presentar al creador del detectiu Carvalho, qui es va sorprendre que aquest llibre seu caminés per un port petrolier del Golf de Mèxic, país al qual, a més, ell s'afanyava a visitar a una arrencada d'interès sui generis per a un intel·lectual de la seva talla. Manolo em va dir que havia comprat un paquet d'una setmana amb tot pagat al nostre país, però que se sentia cohibit per no conèixer a ningú allà. Li vaig donar el telèfon de Rodolfo Rojas Zea, un destacat periodista amic meu del Diorama de la Cultura de 'Excélsior' (qui va acabar fent-li de Ciceró). I després, després de diverses copes d'amontillado en un bar pròxim vam prometre que ens veuríem al seu retorn. Això mai va esdevenir. Van haver de passar gairebé 20 anys perquè es donés un retrobament molt estimulant per a mi, ja en una Barcelona dels anys 90 que organitzava els Jocs Olímpics i on vaig arribar per treballar durant alguns anys.

Recordo bé que Carmen Balcells va marcar aquest retrobament a casa seva, i que vam menjar diverses vegades al 'Amaya', cèlebre restaurant de peixos al final de les Rambles. El més atractiu d'aquests menjars ben regades de Albarinhos era sortir a caminar pels voltants del barri xinès i que Manolo indiqués els llocs on deambulava Carvalho, el seu personatge més entranyable. Tant, que l'altre geni de la novel·la, el portentós autor italià Andrea Camilleri, va batejar al seu famós comissari de ficció com Salvo Montalbano, en obert homenatge a Manolo, qui ordia trames policíaques amb una barreja de relat sociològic i crític d'una societat que s'afanyava per sortir de la mediocritat i aguda restricció de llibertats en què l'havia sumit el tardofranquisme. Els personatges de Vázquez Montalbán van gaudir d'una credibilitat molt alta i les seves referències reals a l'entorn novel·lístic segueixen representant una guia de sentimental d'una Barcelona que amb prou feines despertava a la destinació lluminós i prometedor que va significar la transició de la dictadura a la democràcia.

El cridaner del famós detectiu era també el seu ambient immediat. La saviesa del seu empleat per a tot, i excel·lent cuiner, anomenat Biscuter i Charo, l'amant de tota la vida, que feia professió galant però que guardava una lleialtat amorosa a prova de qualsevol misèria de l'ofici, per Carvalho. A cada novel·la de la sèrie proliferen receptes de plats emblemàtics de la cuina catalana, espanyola, mediterrània i es donen agudes lliçons de sommelière; a grau tal va ser la profusió d'aquests deliciosos distractors dels nusos literaris, que es van arribar a recollir en un volum a part totes les receptes de cuina que van anar apareixent a la sèrie, amb perles com està:

"-- No em facis parlar més. Tinc set. Set d'aigua. -- La set d'aigua és primitiva, la set de vi és cultura i la set d'un bon còctel és sens dubte la més elevada."

És clar que la brillant inserció en la novel·la negra va ser tan sols una part de l'obra magistral d'aquest intel·lectual que escrivia desafiant amb mestria la inèrcia de les tasques periodístiques, i superava la típica urgència de "sempre per ahir", despertant admiració i sorpresa, no només per la rapidesa amb que redactava i escrivia a màquina, si no per la fama que va gaudir sempre que no sotmetia els seus textos periodístics a la mínima correcció.

Entre les seves obres més significatives es troba "Galíndez" (Premi Nacional de Narrativa i Premi Europeu de Literatura) que tracta del segrest, tortura i assassinat en 1956 de Jesús de Galindez, representant del Govern basc a l'exili davant el Departament d'Estat Nord-americà. Addicionalment, el diari 'El Mundo' va incloure aquesta novel·la històrica entre les 100 millors en llengua espanyola del segle XX. I la novel·la que li va valer el Premi Internacional de Literatura Ennio Flaianno "Autobiografía del general Franco", obra aquesta última que demostra com un home que va patir els rigors, presó inclosa del militar feixista, va ser capaç de bussejar en els entrellats d'un personatge sinistre , venjatiu i traïdor al seu jurament de lleialtat a la República.

Amb Manolo Vázquez Montalbán vaig viure dos moments transcendents; el seu aniversari 60, celebrat amb tot la pompa del món editorial i intel·lectual de l'època, en la seva bella casa de Vallvidrera, que apuntava a la Barcelona abastada entre els rius Besòs i Llobregat --des on el mite Romà compte que Hèrcules hauria creat la ciutat Condal--, i la visita d'urgència que li vam fer Carmen Balcells i jo a la sala de teràpia intensiva del 'Clínic', quan van haver de desobstruirle una artèria coronària. Recordo amb nitidesa la sensació d'estar dins d'una peixera durant aquesta visita: tot just intervingut quirúrgicament, Manolo, es trobava connectat a diversos aparells i ens somreia, saludant amb una mà, darrere de diverses vitrines d'aïllament.

L'ensurt enorme que a tots ens va donar aquest inveterat gastrònom, l'escriptor en la nostra llengua que més va saber de tradicions i art culinari, va ser una mena de primera trucada de la seva sortida d'escena. Pocs anys després, tornant d'un viatge a l'orient, un infart no li deixaria aixecar d'una banca de l'aeroport de la capital que porta el nom d'una de les seves novel·les "Los pájaros de Bangkok".