A les portes del "post-procés"

La imminent sentència del Tribunal Suprem posarà punt final al que hem conegut com el 'procés'. O, segons com es miri, punt i seguit. Aquesta no ha estat certament la Diada més multitudinària ni entusiasta dels últims anys. No obstant això, l'assistència que va aconseguir congregar la manifestació convocada per l'ANC i Òmnium demostra que tota una part de la societat catalana segueix aquí, aferrada a l'anhel de la independència. Més enllà d'estats d'ànim, divisions entre partits, fracassos i absència d'estratègia, és un fenomen que ha vingut per quedar-se.

Hi ha poderoses raons perquè no decaigui el neguit de les classes mitjanes que va conferir força i amplitud al moviment. El desordre global, l'inici d'una nova fase de recessió en l'economia mundial, les incerteses que pesen sobre Europa... seguiran afavorint les tendències als replecs nacionalistes i identitaris.

Aquest 11-S hem pogut constatar fins a quin punt el moviment entrava en conflicte amb les pròpies forces polítiques que l'han encoratjat i emparat. La manifestació exigia "unitat" alhora que 'expulsava' als dirigents polítics de la seva capçalera. En la propera etapa aquestes contradiccions aniran en augment, amb la pugna inacabable entre ERC i l'enèsima mutació radicalitzada de Convergència per l'hegemonia de l'independentisme. Avui són els republicans els que adopten un to més pragmàtic i voldrien celebrar eleccions com més aviat. (Un objectiu que, de fracassar definitivament la investidura de Pere Sánchez, quedaria relegat i potser qüestionat per un eventual gir a Espanya, favorable a les dretes). Torra i Puigdemont, la influència té molt a veure amb la permanència d'una forta tensió amb l'Estat, preferirien, per contra, perllongar la legislatura. Encara que això suposi seguir amb una Generalitat paralitzada, sense pressupostos, incapaç d'atendre les demandes d'una societat les bosses de pobresa es fan cròniques i camina cap a una fase decadència.

Si aquesta divisió va restar afluència a l'11-S, d'altra banda va contribuir al fet que aflorés el pòsit d'amargor que el fracàs de la via unilateral ha deixat en el moviment. Ja ningú creu que la independència estigui a la volta de la cantonada. Però ningú s'atreveix a fer un autèntic balanç, ningú vol ser titllat de botifler. Marta Rovira aventura que potser l'1-O no va tenir prou legitimitat - van portar el país al precipici en nom d'aquell "mandat" - i reconeix "que ningú sap molt bé com aconseguir la independència". No obstant això, si més no en un primer moment, la sentència permetrà ocultar responsabilitats, lluites intestines i absència de perspectives. L'objectiu d'una inabastable secessió donarà pas a la protesta indignada contra la justícia d'un "Estat carceller"; l'ensenya de la República serà substituïda per l'exigència d'una amnistia. Un objectiu no menys improbable que l'anterior - doncs seria necessària una reforma prèvia de la Constitució i suposaria una abdicació de l'Estat de Dret davant dels que, més enllà de la qualificació de la seva conducta, van trencar l'ordenament democràtic vigent... Però un objectiu que permet apel·lar a l'emoció, invocar el sofriment de les persones que puguin ser condemnades i evitar que la raó i la política s'obrin pas.

Que abans de conèixer-se la sentència - i els seus raonaments jurídics - se sentin veus irades rebutjant per endavant qualsevol altra alternativa, indica que una part de l'independentisme prefereix tenir màrtirs a explorar sortides factibles al conflicte. Sortides que, sens dubte, requeriran atendre les situacions penals que pugui produir la sentència - poc prosperaria un diàleg amb interlocutors empresonats -, però que han de ser respectuoses amb les resolucions judicials i la separació de poders. Les esquerres i el catalanisme moderat s'han d'esforçar per desactivar una nova escalada, que només podria saldar-se amb un altre fracàs.