Violència passiva

L'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona va declarar a mitjans del mes passat --la notícia es va publicar el 16 de novembre-- que els talls d'autopistes, carreteres i trens eren il·legals i que no calia permetre'ls. Suposo que tampoc seran legals els campaments, barricades --amb o sense incendi-- i impediments de tota mena al lliure moviment de la ciutadania. L'última, mentre escric això, la destrossa d'una trentena de radars a l'autopista.

A mi, que sóc llega en lleis, no em sorprèn la denunciada il·legalitat, és de calaix que una part de la població --per més pacífica que declare-- no ha de arrogar-se la propietat de l'espai públic i impedir la circulació a tot el món i també és de calaix que impedir a qualsevol el lliure trànsit implica violentar.

I així ens trobem reiteradament amb un suposada pacifisme que autoritza a unes quantes persones a apoderar-se de l'espai de tots i del temps i la voluntat dels que queden retinguts en cada ocasió.

Perquè no són més que unes quantes persones i, per al cas, tant és que es tracti d'un centenar d'individus tallant dia si i dia també la Meridiana*, d'un parell de milers tallant l'autopista a la Jonquera o de molts milers --les xifres ballen en aquesta acció més que en qualsevol altra-- bloquejant l'aeroport.

Unes quantes, ja que la població de Catalunya es compta per milions: 7.489.000 persones el 2018 segons dades de l'Idescat.

Potser si l'ICAB ha trigat tant a pronunciar-se degui al fet que tota aquesta activitat es qualifica correntment com pacífica llibertat d'expressió i, per tant, s'entén com justificable, no sé... però sí que semblaria haver-hi consens entre els mitjans en que es tracta d'accions pacífiques.

La repetició d'aquest mantra i el reeixit ressò que ha obtingut confirma la ja molt constatada capacitat dels seus promotors per a la manipulació del llenguatge i, amb això, de les persones.

S'ha insistit --per deslegitimar els talls-- a les nombroses pèrdues econòmiques que han comportat a les vies públiques, pèrdues quantificades i indiscutibles; s'ha insistit en els perjudicis causats a persones malaltes que no han pogut accedir a les seves sessions de quimioteràpia, a les seves operacions programades, etc; s'ha insistit en el menyscapte causat a qui perd un tren o un avió i amb això una reunió de negocis, l'assistència a un funeral o un viatge de noces. Hi ha moltes situacions, diguem, objectives on es posa de manifest l'extorsió que suposa per a les persones afectades veure els seus projectes desbaratats per la impunitat amb què altres persones s'apropien de l'espai comú.

Sens dubte tot això és important però l'assumpte fonamental és que una persona té dret a circular lliurement sense necessitat de raó "objectiva" alguna que l'avali, la gent té dret a anar de costat a l'altre perquè sí, sense més motiu que el desig de fer-ho i quan aquesta simple activitat és impedida el que resulta és l'exercici d'una claríssima violència: és la que pateixen aquelles persones que es troben atrapades, retingudes on no volen estar perquè topen amb una barrera física que els impossibilita fer el que volen.

Sóc llega en lleis, però no en paraules i tot i així --abans de ficar-me en aquest jardí-- he donat unes voltes pel diccionari. No reproduiré aquí el viatge semàntic que he fet --en català, en castellà i en francès --només cal dir que m'he passejat per les diferents accepcions de paraules com violència, violent, violentar, pacífic, pau o pacifisme. Si algú està interessat pot investigar pel seu compte, però no hi ha cap dubte: s'entén per violenta aquella "acció executada contra el natural manera de procedir", es violenta a algú quan "se la posa en una situació violenta o es fa que es molesti o s'enfadi ".

Si busquem en els sinònims el camp és ampli, s'equipara a: agitar, airar, crispar, vulnerar, espanyar, trencar, atemptar, forçar, obligar, reprimir, tergiversar, escometre, desvirgar, violar.

Retenir, al seu torn, forma part de la primera accepció de segrestar: retenir indegudament a una persona per exigir diners pel seu rescat, o per a altres fins.

I arribem així a el cap del carrer, s'exerceix una violència que podem anomenar passiva quan gent, per les seves pròpies raons, es planta de braços creuats enmig d'una via i impedeix així físicament a una altra gent que vagi, per les seves pròpies raons, on se li canti.

De manera que no cal que et agredeixin físicament, que et fereixin o et matin perquè es tracti de violència.

I sí, per descomptat, és obvi que no hi ha parangó entre les conseqüències físiques de ser ferit o mort per una violència activa i les conseqüències psíquiques d'una violència passiva que nega a un subjecte el dret a deambular i la capacitat de moure sense restriccions per un territori que és seu.

Si s'establís un rànquing i hagués de triar --que ja seria la torna-- podria dir-se que és millor --perquè és menys danyí-- que et impedeixin el pas al fet que que et trenquin un braç o que et fereixin de mort. Però... es podria dir que l'angoixa, la ràbia, el neguit, la impotència o la ira no danyen --fins físicament-- a qui veu aixafada la seva voluntat de fer això o allò i es troba desconegut en els seus drets? S'entén que hi ha dret a provocar tals estats a altres persones perquè ens avala una raó millor, una bona causa?

Amb tot, la primera violència, la inaugural en què s'assenten totes les altres, és aquella en què, prenent la part pel tot, s'atribueix la reclamació d'independència a el conjunt de la ciutadania catalana ignorant que, en tota votació realitzada fins la data, tal reclamació és sustentada per menys de la meitat de la població votant. Atribuint així una representativitat que no tenen, ignorant les xifres s'ignora també a les persones que aquestes xifres representen, el que significa sotmetre-les a una espècie d'inexistència civil.

Ara un president que ningú ha triat parla de sacrificis i fa ja temps que van aparèixer els "morts necessaris" en el discurs d'alguna gent. Qualsevol que sàpiga de paraules sap també que l'aparició d'un terme nou en el discurs apunta a un canvi en l'experiència subjectiva de qui parla, indica una certa novetat en el seu enteniment del món i de la seva relació amb ell. De manera que tot això resulta cada vegada més inquietant.

* Resulta que això és legal, llegeixo a 13 de desembre, que Albert Batlle, el tinent d'alcalde responsable de seguretat ciutadana, s'ha dirigit als Mossos perquè impedeixin els talls diaris i la resposta de la Conselleria d'Interior ha estat que es tracta d'una manifestació diària autoritzada perquè es respecta el dret a la llibertat d'expressió.