Parlar per wtsp

"El millor del wtsp és que no he de parlar amb el meu germà", "la cosa és que des que tenim el grup de wtsp de la família ja no parlem".

La primera frase, que és d'alleujament, la pronuncia una dona soltera que tem les maneres adustes i tallants del seu germà quan cal tractar qüestions relatives a la cura i benestar de la mare de tots dos; la segona surt de la boca d'una dona gran, mare de fills que ja han deixat la llar familiar per fundar el propi, i és un lament. Coincideixen les dues en la mateixa idea: el wtsp no serveix per a parlar.

Feta una enquesta casolana sobre la qüestió a debatre tothom reconeix el fenomen i assenteix a la descripció, encara que l'explicació de la mateixa resulti controvertida. Hi ha acord, això sí, en què la creixent costum d'enviar missatges escrits o notes de veu resulta moltes vegades en una paradoxa: es comunica però no es parla.

Comunicar i parlar no són sinònims, designen operacions diferents i, si bé en parlar amb algú sempre es comunica alguna cosa, fins i tot més enllà del contingut del que s'ha parlat, la veritat és que en comunicar alguna cosa semblaria que no sempre es parla.

La llengua recull la diferència i, en una accepció que va perdent vigència, es diu que algú comunica quan en trucar per telèfon aquest dóna senyal d'ocupat, la persona trucada està parlant amb un altre i no pot atendre.

Parlar exigeix la reciprocitat, qui parla es dirigeix a un altre, ja sigui a un altre exterior a si a un altre si mateix.

Si apel·lem al diccionari veurem que no se sosté tot l'anterior. En primera accepció parlar vol dir emetre paraules i les accepcions posteriors amplien la primera apuntant a l'entesa.

I no obstant això hi ha un ressò de veritat que ressona en la idea que expressen les dues dones.

Animada cadascuna pel seu costat a explicar-se es produeix de nou una coincidència en la idea sobre l'assumpte: per wtsp es comuniquen però no parlen. Un cop dit això s'adonen que hi ha alguna cosa en aquesta afirmació que grinyola perquè comunicar-se implica parlar, de manera que es queden perplexes sentint que hi ha alguna cosa que no poden dir, que no saben com, que se'ls escapa.

Si tractem de desbrossar l'assumpte trobarem que, potser, la qüestió radiqui en què parlar - aquest que no troben en les converses per wtsp- implica alguna cosa més que comunicar-se, alguna cosa diferent. "Emetre paraules" porta implícit que un emissor requereix d'un receptor que sol ser un altre encara que, com assenyalava més amunt, un pugui parlar amb si mateix sense estar boig. Es tracta d'una manifestació bastant corrent de la divisió subjectiva que a tots ens travessa.

Semblaria que un element clau està en que tots els interlocutors comparteixin el mateix lapse temporal. No cal compartir l'espai, però. La simultaneïtat permet, per exemple interrupcions, solapaments, superposicions, acudits ... un plus comunicatiu facilitat per aquesta coincidència dels parlants en el temps, un plus comunicatiu que s'equipara al sentiment compartit que això és parlar. Si parlem de sentiment vam sortir de la raó i aquí ja no arriba el diccionari.

El sentiment d'estar parlant, d'haver parlat o de poder parlar apunta a una experiència de trobada o de desencontre que va més enllà del que es comuniqui, que s'escapa del que utilitari per donar lloc a derives insospitades que poden ser molt irritants quan no hi ha manera encarrilar una conversa, per exemple, però que poden també resultar molt enriquidores quan apareixen per sorpresa angles, perspectives o connexions inopinades.

Potser el parlar que no es produeix en les notes de veu o els missatges de text és aquell en què se suscita el impensat, l'imprevist, allò que apareix a la deriva de les converses i que no és exactament el motiu del seu començament, la vivesa del que incidental, del que intempestiu.

Podem entreveure en aquest fenomen una transformació en marxa de la subjectivitat actual: l'afectació d'una facultat pròpiament humana per la intermediació de les màquines en la seva expressió. Potser, en el futur, i a diferència de les dues dones citades a del principi, ningú percebrà falta alguna en tal manera de parlar.