Mare nostrum

Trec el cap i miro el mar al lluny, el mateix Mediterrani de què parlen Homer o Ausias March, el mateix dels relats de Pla, de Carme Riera, dels poemes de Kavafis, de Salvat Papasseit... tanta història, tantes històries en aquest mar nostre.

El mateix? És clar que sí. Però també: clar que no.

Quan Homer ho esmenta en L'Odissea sol fer-ho així: "la mar plena de peixos", segurament aquesta manera de descriure-ho seria sostenible a la ploma de qualsevol dels altres, però no és sostenible avui mentre el contemplo confinada - la mirada sobrevolant una ciutat en suspens- a causa d'una amenaça biològica que és letal. És un mar on els peixos escassegen i on els morts abunden.

És clar que la idea del mar porta amb si la dels naufragis - la mort forma part de la vida- però no implica la catàstrofe actual: naufragis de pasteres, de zodiats, de closques de nou noliejades per màfies consentides que porten a la mort a persones que fugen de la guerra, de la misèria, de la fam... són persones valentes i decidides, cal ser-ho per emprendre un viatge tan atzarós, ple de perills. Qualsevol societat en el seu seny hauria de obrir-los les portes i facilitar-los l'arrelament, seria una inversió de futur.

Però no, fins a una situació com l'actual en què si hi ha alguna cosa indubtable és que la bestiola no distingeix d'un humà a un altre som nosaltres, ciutadans d'un primer món, coix, borni i manco, però encara primer món qui consentim que en els camps de refugiats la gent mori amuntegada, de fam, de fred, de malaltia...

Mars i rius enverinats, terres exhaustes i ermes quan no tòxiques, un aire que ens malalta, el planeta es mor. La cobdícia ha desplaçat al sentit comú i el benefici d'uns pocs ha pres el comandament en l'ordenament del món.

Deia Freud a 'El Malestar en la Cultura' que el progrés de la humanitat es gesta en la integració, en els conjunts de persones cada vegada més nombrosos: de la família al clan, del clan a la tribu, de la tribu a la ciutat , de la ciutat al regne, del regne al regne més gran...

El progrés es gesta llavors en un treball d'integració de les diferències, en la cooperació de persones i grups, en la superació d'un funcionament social que s'assembla al de les rajades de llops, cadascú lluitant per una part de la presa i sotmès al lideratge de l'animal més fort.

Estem sortint, tot just, de l'estat de xoc però ja sembla evident que no està garantit que anem a sortir d'aquesta situació progressant, cal admetre que la regressió és perfectament possible per més que les sortides regressives impliquin un risc de col·lapse o fins i tot d'extinció de l'espècie.

En la progressió trobem intel·ligència i col·laboració, en la regressió trobem estupidesa i exclusió. No estic insultant a ningú, es tracta d'una anàlisi raonada on la intel·ligència està del costat de la conservació de la vida -sanitat, educació, cultura, habitatge, recerca, medi ambient- i l'estupidesa -capitalisme salvatge que no preveu res del anterior- està del costat de la promoció de la mort, la de la planeta i la de les persones.

Tenim exemples a cabassos: camions amb material sanitari comprat per països europeus detinguts a les fronteres d'altres països europeus que pretenen apropiar-se'l; hi ha una multiplicitat de laboratoris en el món investigant sobre el Covid-19, buscant vacunes i tractaments competint en lloc de col·laborar entre si; hi ha gent clamant que "Espanya ens mata", és la mateixa gent que a meitat de febrer manifestava que a Catalunya tindríem molt poquets casos perquè el nostre sistema públic de salut és excel·lent. Van equivocar el temps verbal -el nostre sistema de salut va ser excel·lent- o potser van esborrar de la seva memòria el que va succeir: aquí, com a la Comunitat Autònoma de Madrid, es van imposar fa 12 anys als més grans retallades sanitàries d'Espanya, tisorades salvatges, el que no obsta perquè l'actual alcalde de Madrid tampoc s'acordi i hagi afirmat que les dites retallades són "una llegenda urbana",

No se'ls ha ocorregut a aquestes persones que l'abordatge cooperatiu del problema, la suma de coneixement, diners i esforç, redundaria en beneficis per a tothom?

És elemental, encara que pel que sembla no resulta evident per a alguna gent, que si la salvació és possible només ho serà en termes d'espècie, la humanitat és una i el virus ho posa de manifest.

Passats els primers dies quan tant es va parlar de solidaritat, empatia, ajuda ha començat a treure la poteta la insolidaritat, el melic exacerbat i el sabotatge. Només un exemple: comencen a publicar notícies d'agressions a persones que mantenen el món en marxa, mèdiques, infermers, caixeres s'han vist assetjats pels seus veïns i compel·lits a abandonar les seves llars perquè consideren que són fonts de contagi, portadors del virus.

Se'ns presenta una ocasió d'or per posar per davant el que ens vincula com a espècie, el que ens fa humans, més enllà de la particularitat de lloc de naixement, de la color de la pell, de la llengua i de les religions o les creences en què la humanitat s'encarna en cada subjecte.

Però no és segur ni molt menys que la vida prevalgui. Sabem com hem arribat fins aquí, sabem també llavors que aquesta manera de viure és estúpida per letal.

La naturalesa té una capacitat de regeneració sorprenent encara que hi ha límits i abusos que no tenen marxa enrere. Tot i així és possible prendre posició i la responsabilitat sempre és individual. Cadascú té la seva, dit en paraules de Burke citat per Mario Polanuer en el seu últim post: "perquè el mal triomfi només es necessita que els homes bons no facin res"*.

Què mar hauran de contenir en el futur els ulls dels nens i les nenes que avui estan confinats? Veuran una mar plena de peixos o seran aigües mortes el que els deixem?

*Burke és un pensador de segle XVIII, va morir en 1797, de manera que s'expressa des de l'ordre patriarcal imperant en la seva època. Això no fa la seva afirmació menys veritable, encara que no seria estrany que molta gent consideri anatema seu pensament per la manera en què està formulat. Què hi farem! Com es diu en català: d'on no n'hi ha no en raja.