Explicar la vida

"Em va dir que jo tenia un potencial extraordinari, que es veia que era una persona amb molta força, que podria fer el que volgués, que podia triomfar en qualsevol cosa que em proposés. El despatx estava molt bé, no molt gran, en un edifici regi, prop de Passeig de Gràcia. Quan vaig trucar em va citar per al mateix dia, "l'important no pot esperar" em va dir.

Aquella visita no me la va cobrar, vam estar gairebé dues hores. Em va dir que en deu o dotze sessions estaria fet. Vaig anar a quatre, em va cobrar el mateix que m'has dit tu que vas a cobrar i em va explicar la seva vida, tenia la meva edat, parlava molt d'ell... Era dissenyador industrial, però s'havia cansat, s'havia reinventat i ara era "coach". El dia de la primera visita va baixar amb mi quan vam acabar perquè volia fumar.

Jo no volia una teràpia llarga i li vaig trobar buscant a internet, tenia bones valoracions, poques, però bones, em va dir que havia començat feia un any i que el negoci anava bé.

Quan vaig veure que la primera visita era gratis vaig pensar que no perdia res per acudir a la seva consulta i quan em va proposar anar ja mateix em va sorprendre però em va agradar, el vaig sentir molt pendent de mi.

Quan l'hi vaig explicar a Amy es va alegrar que hagués consultat tot i que es escamo a l'saber que no m'havia fet pagar, va dir que semblava que J. valorava poc el seu temps, de manera que no li vaig explicar l'estona que havíem estat.

Tal com estic jo ocupar el temps em produeix alleujament, es em fan les hores eternes, se m'ha acabat l'atur i no sé què fer... Faig molt esport, cuido la nutrició, estic en un grup d'entrenament heavy, però tots treballen i em fa com vergonya no fer res... Tinc uns diners per invertir en un negoci, vaig pensar que triomfaria, però m'han passat els dos anys des que vaig tornar del Brasil sense adonar-me'n, he pensat en molts negocis, una bugaderia, un gimnàs, un restaurant..., però no sé què fer. La meva mare està molt inquieta i cada vegada que ens veiem em pregunta si ja he decidit alguna cosa. És molt pesada la pobra, encara que, clar, l'entenc, el meu pare va perdre la feina fa anys, va posar un forn amb la indemnització i es van enfonsar.

J. es decantava per un restaurant i fins i tot em va proposar facilitar-me un contacte amb un amic seu que tenia un a Londres i buscava un inversor, és molt bona gent, molt bon oncle. Jo parlo malament anglès, per això se m'ha acabat la feina a Sao Paulo, havien comprat l'empresa uns alemanys i calia fer formacions en anglès. J. opinava que un temps a Londres m'asseuria molt bé, em va explicar que ell s'havia anat un any a Estrasburg abans de fer-coach i deia que viure fora és una gran experiència. Això jo ja ho sabia i em va emprenyar quan ho va dir, ja li havia explicat que abans del Brasil vaig estar a Mèxic i no dubtaria un segon a tornar a anar-me'n si trobés feina del que meu.

Em sap greu dir-ho perquè és molt maco i ben disposat, però quan va començar a parlar una altra vegada d'ell em vaig preguntar si es recordaria de que jo havia viscut cinc anys lluny de Barna. Ho vaig comentar amb Roser que és la germana de Mari, li va demanar el teu telèfon i aquí estic, pitjor del que estava fa un mes quan vaig anar a veure-li".

T. parlava en un to baix, el cos ensorrat, mirant a terra, se sentia molt perdut i estava profundament angoixat per la deriva de la seva vida des del retorn a Barcelona, la consulta al coach li havia deixat malament, sentia una enorme desconfiança respecte a la possibilitat de rebre ajuda efectiva per sortir del marasme creixent en què se sentia atrapat.

Jo constatava mentre l'escoltava la indefensió que pateixen, de vegades, les persones que requereixen tractament psicològic, el inermes que es troben enfront de les males pràctiques, perquè el tal J. apareixia com un barrut, un espavilat que s'aprofita de l'angoixa de les persones: despatx vistós, retòrica a dojo, promesa de solucions exprés, administració generosa de sabó amb molta espuma i quatre idees tot terreny. En fi, és un dir, pot ser que ni 4.

En un dels primers post d'aquest blog: https://www.catalunyapress.es/texto-diario/mostrar/519670/conoces-algun-psicoanalista-sidney parlava que en les teràpies psicoanalítiques ens regim, entre altres coses, per la regla de l'abstinència.

Afegiré ara que aquesta regla no exigeix només respectar la llibertat d'elecció, en qualsevol àmbit, de qui consulta sinó que exigeix també abstenir d'explicar la pròpia vida. És una exigència absoluta, de manera que no permet parlar de si mateix ni posar-se d'exemple en cap circumstància - duels, alegries, malalties, res - no hi caben tampoc el proselitisme polític o religiós.

El temps de les sessions pertany íntegrament als i a les pacients que paguen

per ser atesos, la vida que s'explica és la seva i les paraules amb què ho fan també. Són paraules necessàries perquè es desenvolupin les particulars trames narratives de cadascú, aquelles que, un cop enunciades, els permetran situar-se al món d'una altra manera, d'un no absolutament simptomàtic.

Moltes vegades ens pregunten: tu què faries? I ens callem. Abstenir no està a l'abast de qualsevol, es requereix una llarga formació, un coneixement de si i un moderació que no pot obtenir-se sense un treball analític.

Pare, mare, la teva dona, el teu marit, la teva cosina, el teu germà, els teus amics... molta gent de bones intencions està sempre disposada a posar-se com a exemple i a dir-te què és el que has de fer. Això forma part de la vida de relació, és perfectament comprensible i sens dubte legítim.

Però un estudiant o psicoanalista no, mai es posarà com a exemple ni et parlarà de la seva vida perquè sap de la subjectivitat i de la complexitat de les identificacions que la constitueixen. No es confondrà llavors, per més que l'hi demanis, amb el teu pare, amb la teva mare, amb la teva dona, amb el teu marit, amb el teu amic, etc i no et dirà què va fer ni tampoc què faria de trobar-se en un cas com el teu. Un coach si i, en massa ocasions, la seva prepotència i la seva ignorància causaran dany.