Anem cap a la llum

Estàvem jugant i un raig de sol inesperat va entrar a l'habitació. Va allargar la mà per atrapar i al no poder em va mirar, va riure i va tornar a intentar-ho. Així diverses vegades mentre a l'habitació el joc de llums i ombres creava un ambient fascinant. Va agafar el meu braç, el va dur cap a llum i va veure que feia el mateix efecte que quan posava el seu. En retirar la llum entrava en plenitud. I així ho vam fer diverses vegades. Ell estenia la seva mà, tallava el feix de llum que envaïa l'estada i reia. Després ho feia jo i tornaven les rialles. Va repetir fins que, crec, va trobar una explicació al que estava succeint. Aquest és un meravellós acte d'aprenentatge.

Observar amb atenció i cura les maneres en què un nen aprèn és una de les més belles experiències que un pot tenir. I molt més quan ja estàs carregat d'anys i hi ha cada vegada menys coses que siguin fascinants. Recentment ha complert dos anys. Fa uns dies vaig anar a recollir-lo a l'escola bressol.

Quan ja estava a punt d'arribar em va cridar la seva mare, la meva filla, per dir-me que no m'oblidés el carnet d'identitat perquè era imprescindible per recollir a Sami a la guarderia. No m'havia passat per alt i ja era impossible tornar. Era la meva primera vegada i vaig passar tot el temps que va durar el recorregut de la meva casa a l'escola amb aquesta il·lusió que se sent quan el que ve és promesa. Em passa amb ell cada vegada que ens veiem. Cada dia descobreixo en ell una cosa nova que fa que quan marxo ja estigui pensant que de nou hi haurà demà. I mai falla. Una nova paraula, un nou gest, un caprici nou, una nova habilitat se'm presenta amb una frescor i una bellesa inusitades. Jo crec que ell ho observa i gaudeix amb la meva mirada càlida i correspon a aquesta amb un desplegament de gestos i somriures a què corresponc encantat. Em va semblar un espai bell aquest lloc en el qual per primera vegada passava part del seu temps i jo ara descobria. Tenia molta llum, tot era nou i desprenia tranquil·litat i transparència. La directora sabia de la meva visita però no li vaig poder mostrar la meva documentació que havia deixat a casa. Em va acompanyar a la sala on estava i en veure després del vidre i abans d'obrir la porta va venir cap a mi amb una convicció que dissipava qualsevol dubte. Em va abraçar amb aquesta alegria amb què sempre ho fa i em va intentar ensenyar les coses de la seva classe, va agafar la seva jaqueta, va guardar el seu got a la seva bossa i per indicació de la professora es va netejar les restes de iogurt que hi havia en els seus llavis mentre la directora parlava amb la meva filla i confirmava que jo era l'avi del meu nét. Era ja entrada la tardor. Una dona de drap estava asseguda en una cadira, al seu costat un gatet tranquil en una cistella i al voltant castanyes. Ell es va posar les mans a la cintura mentre repetia moviments a dreta i esquerra acompanyats d'una cançó que havia de dir la Castanyera, la Castanyera. No passava el temps i jo amb prou feines veia el que passava al nostre voltant. Vaig sentir la mateixa fascinació com quan el meu pare s'asseia al seu costat i m'ensenyava a escriure la carta als meus avis que vivien lluny, quan lluny era qualsevol lloc que no fos el poble perquè les comunicacions eren difícils. "Estimats avis, m'alegraré que a l'ésser aquesta en el vostre poder us trobeu bé...," i em quedava content i desitjós d'una ràpida resposta.

Un dia em va explicar que des de Juny a Desembre els dies van cap a la foscor i que de Desembre a juny anem cap a la llum. Ara anem cap a la llum i cada dia és més llarg.

El destí de l'ésser és anar cap a la llum. Naixem a la llum i és la llum de la tendresa que ve de l'altre el que tempera aquest desemparament originari amb què naixem i és aquesta immaduresa biològica de la qual es deriva el desemparament la que possibilita el tan fascinant conjunt d'aprenentatges que observem en nens i nenes.

La llum és el llenguatge, aquesta paraula sorpresa que mai havies sentit en ell, aquesta primera frase, el gest nou, l'abraçada inesperada. A vegades ve a mi, se'm queda mirant i amb un somriure que és llum i són caderneres em diu, avi, avi, i jo sento que el món s'obre en plenitud i que tot és possible. La tendresa de l'adult garanteix l'abric per als rigors de la intempèrie, l'aliment per als de la fam i el bon tracte, el tracte ofert tenint en compte la singularitat de cada subjecte i de cada moment en una experiència que és rotundament artística i artesana. Permet la transmissió d'una experiència humana imprescindible com és el fet de tenir cura de si i tenir cura de l'altre i que constitueixen l'ètica de la cura sobre la qual es pot pensar es construeix l'ètica de la ciutadania.

Molt ràpidament si la mirada de l'adult és atenta pot percebre la reciprocitat de l'infant com a gest, mirada, carícia o paraula quan aquesta s'instaura. El nadó torna molt aviat a l'adult la tendresa que rep. Des del principi hi ha la paraula. Però cal estar atents i saber que des de l'inici de la vida, quan tan promptament desapareix l'instintiu i s'instal·la la pulsió després del primer contacte, tot el que succeeix és interacció i vincle. Em fascinen els seus gestos, i ara amb els seus dos anys acabats de fer, m'embadaleix el seu llenguatge, les frases que construeix, les paraules que recorda i l'atenció que presta a tot el que fa. Ell percep la meva sorpresa i sento com un do tot allò que en ell és aquest anar cap a la llum que és el créixer, que és anar cap a la comprensió entesa com la capacitat de trobar sentit a què esdevé. Aquesta recerca de sentit, de comprendre, el no cansar-se en l'exploració fins a trobar solució a la dificultat o fins a demanar ajuda anticipa, així ho veig, tres grans valors: la passió per descobrir; la passió per l'autonomia que apareix tan aviat quan tot ho volen fer sols, amb el seu propi esforç i en tercer lloc el reconeixement de l'altre com a ajuda el que anticipa l'enfortiment d'un valor central en les nostres vides al costat de l'autonomia, la interdependència. El que percebo que ell requereix és que estigui aquí, amb ell, i que assisteixi tranquil als seus esforços en aquest fer tan bonic que és acompanyar i permetre el seu ritme i gaudir.

És nit de Reis Mags quan escric. Tinc sort, pels anys i pel lloc, geogràfic, social i afectiu, on va transcórrer la meva infantesa, d'haver viscut Nadal sense consum, sense anuncis i sense aquesta mentida edulcorant d'unes festes de pretesa felicitat. El més important al desembre i gener eren les moltes festes i les diverses experiències col·lectives vinculades al cicle de la vida: la matança del porc que assegurava un tipus de nutrients per tota la resta de l'any i la recollida de les olives i la sorprenent extracció artesanal de l'oli. Barrejades amb això diverses festes, Santa Llúcia, la dels mossos que entraven en sorteig per al servei militar, la realització del portal de Betlem, la pastisseria casolana i els molts focs que acompanyaven les festes i que tenien com a funció escalfar-se i netejar el camp de l'argelaga, 1 planta espinosa que creix en terreny a què fa infèrtil. Nadales, missa del Gall amb simbombes, panderetes i altres instruments populars. Entre la terminació del sopar i l'hora de la missa del Gall jugàvem a jocs de taula amb braser i quan les ones ho permetien, escoltàvem la Ràdio Pirenaica gairebé sempre plena d'interferències.

Els Reis Mags eren la gran celebració màgica. A més dels regals que portaven fascinava l'origen d'on procedien. '' Venir des de tan lluny, de sorprenents llocs!!! Bell encara aquest temps de la vida a on el que ve de fora pot ser atractiu, generar gratitud i no generar por ni sospita. Cal conservar el dia de Reis Mags encara que només sigui per l'experiència que per a cada nen suposa rebre a què ve, acceptar els seus dons, tenir cura del seu cansament amb llet i galetes per als reis i els seus ajudants i aigua per als cavalls i desitjar que a l'any que tornin de nou amb les seves joguines i renovar l'hospitalitat, la gratitud i la reciprocitat.

Naixem a la llum que és el saber de si i de l'altre. Això només s'adquireix acompanyat. Aquest saber de si, de l'altre i anar construint la vida dependrà del sosteniment que el medi li presta començant amb la connexió de la mare amb el seu fill i de tots aquells que complementen aquesta funció.

Aquest vincle, i aquests vincles després, fan possible l'"experiència d'il·lusió" en què el nadó creu estar creant el món perquè és quan descobreix alguna cosa que el descobert comença a tenir entitat i sentit. I ho repeteix perquè no s'escapi i coure consistència. Observar a l'infant que descobreix és la incommensurable experiència de descobrir la creació del món. I això no pot ser altra cosa que fascinant i un do amb que el nen ens retorna els desvetllaments amb què el cuidem.

Mirar amb atenció a l'ésser que creix és la cura i aquesta hauria de ser una de les més intenses propostes, dels més insistents desitjos a esperar d'aquest any per a cada subjecte, per a cada família, per a cada comunitat, per a tots. Tenir cura el fràgil perquè abast la llum en plenitud, aquest estat que sorgeix de la capacitat de trobar sentit al què esdevé i de participar en la construcció del que és col·lectiu.

Jo espero amb il·lusió demà.

I recito amb Claudio Rodriguez: "Siempre la claridad viene del cielo; / es un don: no se halla entre las cosas / sino muy por encima, y las ocupa / haciendo de ello vida y labor propias. / Así amanece el día; así la noche / cierra el gran aposento de sus sombras". ( 'El don de la ebriedad')