La pobresa. I mentrestant...

Surto de l'ascensor i em dirigeixo a un taulell per recollir els resultats d'una prova mèdica. L'últim de la cua, un home gras i de semblant afable, em diu somrient:

-Hi ha d'esperar.

-Que hi farem, responc.

Dubte si continuar amb la conversa i el resol ràpidament:

-Aviat no seran necessaris els metges.

Vaig pensar que feia broma i que es referia a l'impacte mediàtic del coronavirus:

-Tots estarem morts, li vaig dir sense pensar-ho molt.

-No volia dir això. Déu complirà la seva promesa i ens salvarà.

-Quan serà això?

- Vencerà a Llucifer, que és el que mana ara, però el seu regne, encara que tard, arribarà. No ho dubti.

-I vostè. Com sap tot això?

-La fe i la lectura de la Bíblia. Vostè llegeix la Bíblia?

-No tota. Jo crec que vostè llegeix els profetes malastrucs i jo El Càntic dels Càntics.

-Jo això ho conec menys. A la Bíblia hi és tot. Allà diu tot el que està passant. Però ell vencerà sobre el maligne Llucifer, que és qui ens porta tot el mal que està succeint.

I va rematar el seu discurs evangelitzador amb una rotunda afirmació:

-En el Regne no hi haurà malalties. Al Regne no hi haurà pobresa.

Li toca recollir les seves proves i acaba una conversa que prometia ser distreta i intranscendent per a mi, que no per a ell, exigit a fer un apostolat que amb mi tindrà poc èxit. Se'n va anar amb el mateix somriure autocomplaguda, convençut jo d'estar davant d'un mur indoblegable i ell, potser, davant un ésser incapaç de degustar la bona nova que m'anuncia i que, segur, podria canviar la meva vida.

Uns dies després, en una compareixença davant la premsa, el relator de l'ONU sobre extrema pobresa, Philip Alston, diu: "Vaig visitar zones que sospito que molts espanyols no reconeixerien com a part del seu país. Barris amb condicions molt pitjors que un camp de refugiats, sense aigua corrent, electricitat o sanejament durant anys. Barris on les famílies crien nens sense serveis socials, centres de salut, oficines d'ocupació, comissaries, amb carrers sense asfaltar i cases punxades al corrent elèctric". I resumeix: "Espanya ha sortit de la crisi governant per als rics i oblidant-se dels pobres. Espanya hauria de mirar-de prop al mirall. El que veurà no és el que desitjaria la majoria d'espanyols, ni el que molts responsables de formular polítiques tenien planejat: una pobresa generalitzada i un alt nivell d'atur, una crisi d'habitatge de proporcions inquietants, un sistema de protecció social completament inadequat que arrossega deliberadament a un gran nombre de persones a la pobresa, un sistema educatiu segregat i cada vegada més anacrònic, un sistema fiscal que brinda molts més beneficis als rics que als pobres i una mentalitat burocràtica profundament arrelada en moltes parts de govern, que valora els procediments formalistes per sobre del benestar de les persones. La recuperació després de la recessió ha deixat a molts enrere, amb polítiques econòmiques que beneficien a les empreses i als rics, mentre que els grups menys privilegiats han de tractar amb serveis públics fragmentats que van patir serioses retallades després de 2008 i mai es van restaurar".

Encara esgarrifosa, no és res de nou. És més que sabut el terrible efecte de la crisi sobre els grups més desfavorits. Les paraules d'Alston vénen precedides per les xifres de l'informe Foessa-Càritas de 2019. Tot i la incipient recuperació econòmica, novament en risc, encara moltes persones no han assolit els estàndards de vida de 2007 i seguim ancorats en un model de desenvolupament econòmic , social i antropològic caracteritzat per una debilitat distributiva, per les seves dificultats per no deixar ningú enrere i amb serioses dificultats per afrontar i millorar la vida d'aquells que viuen la precarietat, de les persones excloses, dels expulsats que no aconsegueixen sortir del pou de l'exclusió.

La primera evidència que recull el VIII Informe FOESSA és que l'exclusió social s'enquista en l'estructura social del nostre país i que avui dia el nombre de persones en exclusió social a Espanya és de 8,5 milions, el 18,4% de la població, fet que suposa 1,2 de milions més que el 2007 (abans de la crisi). Són la cara de la societat estancada, un molt ampli grup de persones per a qui "l'ascensor de la mobilitat social no funciona i no és capaç de pujar si més no a la primera planta". Això vol dir, parlant clar, que la pobresa està passant a ser hereditària i l'exclusió social el seu resultat. Per a moltes famílies a la supervivència nua i crua és el seu objectiu diari. "Han trencat els seus vincles amb la resta de la societat perquè senten no se'ls té en compte i s'enfronten a un sistema de protecció social que no està orientat ni dissenyat per acompanyar-los", assenyala un dels redactors de l'informe Foessa.

Mentre això succeeix, al parlament espanyol es debat si la vicepresidenta veneçolana va trepitjar o no sòl "patri"; si en les converses no sabem si entre partits o entre governs cal tenir un relator-testimoni davant la falta de confiança més d'uns que d'altres; es discuteix fins on arribarà la lluita pel poder entre els partits independentista i llargs etcèteres.

I mentrestant molts nens, també a Catalunya, viuen amb fam i fred. Algunes famílies entrevistades per Alston als barris del Carmel i Sant Martí expliquen que usen el televisor com a font exclusiva d'il·luminació i dormen abrigant amb la calor dels seus propis cossos o amb les mantes que reben de Càritas i altres organitzacions humanitàries.

I enmig de tot això, els professionals dels serveis socials expressen amb les seves paraules, els seus escrits i les seves fatigues les tremendes situacions a què amb mitjans insuficients han de fer front.

I mentrestant molts partits polítics maquinen per al fracàs d'un govern que, com diu el relator de l'ONU, és l'únic que pot posar fre a la barbàrie que significa que un 33% de la població passi gana i fred.

No sé si encara som a la post guerra, diu Gamoneda al presentar el seu llibre de memòries, La pobresa. Els importants canvis que hi ha hagut des de llavors no han aconseguit eradicar la pobresa i les desigualtats. A canvi, les diferències entre pobres i rics va augmentar després de la crisi en un 26%. La mateixa presidenta de l'FMI, Christine Lagarde, diu: "Les guerres comercials (i les crisis econòmiques que es deriven d'elles) no són jocs que es puguin guanyar. Ningú guanya. Si hi ha menys creixement, menys innovació, major cost de vida, els primers que perdran seran els pobres, els menys privilegiats".

Li ha faltat dir que els que gaudiran els efectes de la mateixa seran els rics i les grans corporacions internacionals.

És evident la preocupació per la pobresa i les condicions infrahumanes en què viu una part de la població. Pel·lícules com Jocker, La intempèrie o Paràsits posen el dit a la nafra d'una realitat tremenda.

I mentrestant seguim preocupats terriblement pels efectes dolorosos i, pel que sembla, intencionadament exagerats del coronavirus. El virus invisible que és la pobresa és molt més potent. Aquell pot llevar la vida; encara que important no sempre aquesta és la més major valor. L'altre, el virus silenciat de la pobresa, arrasa amb la dignitat i el dret fonamental a una vida humanament sostenible.

"Les fams històriques modifiquen per sempre el pensament dels famolencs", diu Antonio Gamoneda, impressionant poeta en els versos reflecteix la duresa dels anys de la postguerra marcada per la fam i tants altres mals. En una entrevista a La Vanguardia el 12 de febrer, a la presentació del seu nou llibre de memòries, diu: "Em pregunto si la postguerra ha acabat, no estic segur. En el llibre parlo d'una Espanya que encara tinc por que segueixi existint. Hi ha desnonaments, hi ha molta gana, hi ha misèria... i no ho dic jo, ho diu un relator de l'ONU. Amb la democràcia, esperàvem un benestar i una forma de solidaritat que no ha arribat i no sé si arribarà. Segurament ara ja no seré apallissat a la cua del pa i podré dir això que estic dient, però Espanya ara està habitada per una dictadura econòmica en què no es toca als grans establiments de poder: és una democràcia amb límits poc respectables", ha assegurat.

Cal afegir que les fams, que la pobresa i les diverses precarietats afecten la salut i té efectes sobre la qualitat del desenvolupament de qui les pateixen i també els marca amb l'estigma i aquesta profunda petjada que fa que amb tanta cruesa la família rica del film Paràsits detecti l'única empremta de la impostura dels seus empleats i que descriuen amb aquesta terrible expressió de l'"olor de pobre".

No serà la promesa divina que anuncia el persistent predicador que em va trobar a la clínica la que ens salvi dels problemes derivats de tanta desigualtat. Serà l'esforç de tots i el desenvolupament de polítiques que tinguin en compte als que més necessiten. I fer-ho junts, com en el vers de León Felipe inscrit en una de les parets de l'estació de metro a Roquetes, un dels barris visitats per Alston: "Vaig amb les regnes tibants i refrenant el vol perquè no és el que importa arribar sol ni aviat, sinó arribar amb tots a temps".

“No quiero/que el trigo se queme y el pan se escatime./No quiero/que haya frío en las casas/que haya miedo en las calles,/que haya rabia en los ojos./No quiero/que en los labios se encierren mentiras,/que en las arcas se encierren millones,/que en la cárcel se encierre a los buenos./ (Ángela Figuera Aymerich).