La cura de la humanitat

La fragilitat i el dolor dels humans recorren tota la literatura universal des del seu primer text conegut. El Poema de Gilgamesh, sumeri, datat cap al 4.700 aC, parla de l'amistat, el consol en la fraternitat, el dolor per les pèrdues i els esforços per evitar-les. Tremendament ferit per la mort del seu amic, el rei d'Uruk busca amb tenacitat i sense cap èxit la immortalitat i descobreix que la possibilitat de l'home pel que fa a tot allò que té a veure amb la vida té sempre límits i que la condició humana és dramàtica perquè ve marcada per la insuficiència i l'inevitable de la mort. Després de la seva infructuosa recerca torna al seu poble després d'escoltar un consell: "I tu, Gilgamesh, tu que vas arribar aquí després d'un viatge molt llarg i perillós, torna a casa tranquil i amb l'ànima serena, i no t'obstinis a recuperar la força dels teus primers anys, perquè la planta dels batecs, la flor de la vida, el remei contra l'angoixa no existeixen. La vida se'ns escapa entre els dits, rei d'Uruk, i l'únic que pots fer és viure-la".

Ell, que havia estat dèspota i superb amb el seu poble, descobreix amb la mort del preuat amic el inexorable de la finitud inherent a la nostra condició de mortals i també la importància del sentiment de comunitat. L'elegia al seu amic Enkidu és un dels textos poètics més tendres, profunds i sentits que puguin trobar-se en la literatura universal. El Poema destil·la el més profund de les accions i reaccions genuïnament humanes davant l'adversitat i la certesa de la vulnerabilitat.

El que està succeint en aquests mesos fa aflorar intensament els diversos matisos de sentiments inherents a la condició humana i, especialment el patiment per les diverses incerteses.

La incertesa és una part del cost de la llibertat. No esdevé d'un no saber absolut sinó d'un no saber quina de les possibles opcions és la més adequada Si no hi ha opcions entre les que escollir per disminuir els problemes el sentiment que l'acompanyaria seria la resignació o la desesperació. La vida humana i la construcció de la història és el resultat de decisions preses entre molt diverses opcions. Perquè estar freqüentment en la cruïlla és la manera d'existir de la societat humana. Sempre cal triar i poques vegades hi ha la certesa absoluta que la decisió presa és inqüestionablement la millor. Cal triar per construir el futur. Però el futur és sempre un encara incert, de final obert. Quan el fet que cal afrontar és especialment nou o complicat, la presa de decisions és més difícil, més intensa la inquietud i fins i tot el desencontre entre els que han d'acordar les decisions.

Tot el que ens està passant en aquests dies, tot i que estrany, és profundament humà.

Se'ns mostra descarnadament nostre estat essencial de vulnerabilitat i emergeix la oblidadissa però imprescindible necessitat de l'altre per disminuir la intempèrie en què estem sense ell. Per això és que un dels majors dolors als quals estem assistint no sigui la pèrdua de la vida, moltes vegades esperable per efecte dels anys o la malaltia, sinó la solitud i l'abandó (in)humà en què es produeix.

Tot el que esdevé desvetlla les diferents capes en què està embolicat això que anomenem ésser humà: la incertesa, el dolor, les pèrdues, l'expectativa de la retrobada, la preocupació per aquells a qui volem, la solidaritat, la compassió, els comportaments encara abusius, l'odi a la política, els ressentiments arcaics, el Torquemada que nia en alguns cors, les pors, l'alegria de, malgrat tot, estar bé, la por a estar malament i no tenir qui ens acompanyi en tan fràgil estat , la supèrbia de sabers inqüestionables, les pertinences fal·laçment asseguradores, el reconeixement dels qui s'esforcen per cuidar-nos, les enyorances del que vam haver de fer i no vam fer, la incertesa de si podrem fer aquells que desitgem, amb qui, quan, com, el retret per decisions preses, la gratitud per les mateixes decisions preses, el dolor de viure amb tantes incerteses i amb tan poques garanties, les ganes de esforçar-se per ser millor, la por a l'altre, el desig de l'altre, etc.

Moltes de les institucions socials s'han tornat contraproductives i pervertit seus fins: en lloc de contenir ansietats que és la seva principal funció, les generen. Ni la política, ni la religió, ni el treball en tant institució necessària, ni la ciència estan sent capaços d'oferir elements suficients no per garantir una seguretat absoluta, que no existeix, sinó una il·lusió i una esperança que faciliti suportar la inesperada emergència de tant desemparament, com nàufrags en espera d'un vaixell que ens salvi.

Apareixen profetes, diagnosticadors, endevins, negadors, els que pensen que tot serà igual, els que diuen que tot serà radicalment diferent. Els que pensen que augmentaran les malalties mentals que s'expressen com angoixa, ansietat, depressió, pors davant el futur, i els que pensen que qui està malalt és qui no tenen angoixa, ansietat ni preocupació pel futur personal i el de tants éssers amenaçats. Els que pensen que no estan malalts ni uns ni altres i que totes aquestes respostes emocionals són diverses variacions d'expressió d'allò que és l'humà i davant la qual cosa la millor recepta és el reforçament del que és col·lectiu per fer front a aquesta vulnerabilitat que ens converteix , que la oblidem amb freqüència i que l'atzar o la naturalesa ens mostra implacable de tant en tant. L'acció de l'ésser humà és també una font de vulnerabilitat. Tenim possibilitats de ferir i de tenir cura.

Hi ha un temps per a cada coses com està escrit en el Eclesiastès. Avui, quan escric, fa 75 anys que va acabar la segona guerra mundial. Poc temps. Una informació que ha passat gairebé desapercebuda d'un fet que va omplir el món de morts i desolació a la qual va seguir un esforç col·lectiu per la creació d'un anomenat Estat de Benestar redistribuïdor dels béns, es va encunyar una nova definició de salut i es van proclamar els drets Humans. Va funcionar durant un temps i va permetre la recuperació de l'economia i dels valors i drets humans, encara que no per igual per a tots. L'estat actual d'aquests èxits ha de ser revisat perquè tots ells han estat descuidats i han patit els envits del neoliberalisme, la corrupció i la mercantilització dels béns que han de ser comuns.

Coexisteix en aquests dies davant els gestos evidents d'una humanitat compromesa amb el costat menys grat de la nostra societat, l'inhumà, allò que ha danyat a tants en aquests anys i davant del que s'ha fet tan poc: guerres, pobresa, desigualtats, explotació que segueixen existint prop i lluny.

Tant de bo hàgim après que la primera necessitat humana no és la cobertura de les necessitats fisiològiques sinó l'existència d'un altre que les procuri amb cura. (*) Que la fantasia d'invulnerabilitat ens desprotegeix i que reconèixer-la no és una fragilitat sinó una fortalesa perquè ens predisposa a la responsabilitat i al la cura de si i, conseqüentment, dels altres. Que sentir-se vulnerable, saber-se vulnerat, no és una raó per la vergonya, ni per la por, ni per al decaïment, ni per l'estigma sinó, molt a contra, és condició per a la construcció d'una ètica de la responsabilitat. Aquesta és la que ens permet fer un equilibri adequat quan és necessària una limitació de la nostra llibertat davant la necessitat de vetllar per la cura del que és comú i necessita ser especialment protegit.

El malestar en la cultura és un text d'una extraordinària lucidesa de S. Freud. Pessimista, potser pel panorama que s'anava presentant a Europa acaba el seu text amb les següents paraules: "Al meu parer, el destí de l'espècie humana serà decidit per la circumstància si -i fins a quin punt- al desenvolupament cultural aconseguirà fer front a les pertorbacions de la vida col·lectiva emanades de l'instint d'agressió i d'autodestrucció. " I acaba dient: "Mas, qui podria augurar el desenllaç final?".

En Martha Nussbaum, entre d'altres, podem trobar una resposta: el desenvolupament d'una educació lliure i la cura de la humanitat.

Per a això es requereixen tres condicions o habilitats bàsiques. La primera és la capacitat de fer un examen crític d'un mateix i de les seves pròpies costums, qüestionar tota forma de certeses, dogmatisme i imposició de les creences i els coneixements. En segon lloc, cal que ens sentim ciutadans membres d'una gran comunitat que abasta a tots els éssers humans, superant les nostres identificacions nacionals, ètniques, religioses o de qualsevol altre tipus que porten a la lògica de pertinences restrictives i excloents. Finalment, el cultiu de la humanitat implica la capacitat de situar-nos a la banda de les altres persones, tractar-les amb cura, i de comprendre les emocions, sentiments i aspiracions dels altres.

Potser siguin aquests instruments suficients per començar a construir el que vénen cridant "nova normalitat"; això sí, sabent que la normalitat és (sempre) rara i ha d'incloure la diversitat com gaudi.

Tot i així la vida no està exempta d'ensurts. I que això és viure.

(*) "Quan vaig sentir la seva veu em vaig adonar que més que la set, la fam i la desesperació, em turmentava el desig d'explicar el que m'havia passat.

... El més insignificant rastre de la presència humana va tenir per a mi en aquell instant el significat d'una revelació". G. García Márquez. Relat d'un nàufrag.