El primer és la casa

Tot just va ser declarat l'estat d'alarma vaig pensar en el senyor que vivia des de feia temps en un estat de necessitat permanent perquè no tenia casa. Va anar portant les seves escasses pertinences a un lloc de la plaça, com un au que construeix el seu niu. Un dia es va instal·lar allà i aquesta era la seva casa, a prop del meu despatx des de les finestres del qual podia veure'l.

Quan jo anava a la feina ell encara dormia. Quan tornava a casa ell es preparava per dormir. Si encara estava despert solia saludar-lo. Ell responia amb movent la mà i fent un gest amb la cara. Així molts dies, mesos. De vegades semblava que estava parlant amb algú, mirant al cel i amb certa exigència. Jo passava i no el distreia. Hi havia construït la seva estada en plena plaça. Primer en una cantonada, després en la part frontal de l'edifici que alberga una biblioteca pública. Els alers d'aquesta li feien de sostre i el protegia de la pluja i les calors. Quan dormia, una maleta de vegades mig oberta li feia de capçalera. Les seves sabates sempre estaven ordenades. De vegades posava un paraigua obert com un biombo que augmentava la seva escassa intimitat.

Ell no sap que des del primer dia en què el vaig veure el vaig acollir i em vaig preocupar d'ell. Aviat el vaig sentir com un veí. Si no hi era, el trobava a faltar. Sempre deixava les seves coses ordenades, embolicades amb compte amb un cobrellit verd. Sempre. Un dia ens vam creuar quan ell entrava i jo sortia del metro. Va ser la primera vegada que el vaig veure caminant i coixejava de manera que cridava l'atenció en un home encara jove. Anava pensant en les seves coses com tots. No em va veure però jo el vaig reconèixer.

No puc saber on anava però pràcticament estava tot el dia fora d'aquest lloc que era com la casa que deixava tancada -és a dir, tapada amb el cobrellit-, i que obria quan tornava al capvespre aixecant el cobrellit i deixant veure algunes pertinences com quan obrim la finestra de la casa. És a dir, la casa que es va fer era horitzontal. No m'estranyava que tot el dia estigués fora perquè sé que la casa és un lloc per sortir i entrar i no un lloc d'estada permanent. Per això confinar-se és tan estrany i, de vegades, tan perjudicial. Com diu Levinas, "el paper privilegiat d'una casa no consisteix a ser la fi de l'activitat humana, sinó a ser condició i, en aquest sentit, el començament", lloc del qual poder sortir i on poder tornar i on trobar-hi descans , intimitat. La casa és el lloc per acollir i recollir-se.

Ningú hauria d'estar sense una llar. El primer és la casa, el recer, el sostre, l'espai a què tornar quan flaquegen les forces o apareix el desig. La casa és el refugi, l'estatge, el descans. "Casa, lloc, habitació, domicili, comença així la fosca narració dels temps: perquè una cosa tingui durada, fulguració, presència", escriu José A. Valente en el seu poema Bet. Potser hi ha poques coses tan feridores com no tenir casa perquè aquesta forma part de la nostra mateixitat.

Per això quan vam ser confinats vaig pensar en ell, com en tants, que no tenia una casa com han de ser les cases. Durant un temps vaig veure les seves coses tapades però no a ell. Vaig preguntar i ningú va poder dir-me. Passats uns dies vaig tornar a passar. Era l'hora del menjar i ell estava assegut a terra. Li vaig saludar i per primera vegada vam conversar. Estava bé, em va dir. Li vaig preguntar si hi havia menjat. No hi havia anat al menjador social -va ser aleshores que vaig deduir que era un lloc on anava cada dia- perquè des de feia un temps algú li robava les seves coses i ho he vist per aquí, em va dir. S'havia quedat per tenir cura d'elles. No semblava inquiet. Si ho pillo m'ho com em va dir i vam riure.

Dies després d'allí havien desaparegut ell i les seves coses. Va quedar el lloc buit com aquestes cases que han estat derruïdes i queda el solar trist i mancat de la vida que allà es produïa. Ell no sap que jo era el seu veí i el trobo a faltar. No sé a on deu haver anat.

Una persona que havia intentat amb molta delicadesa però amb poc èxit ajudar-lo em va dir que l'havien desnonat. És a dir, fet fora del seu lloc de vida. Potser aquest no sigui el seu primer desnonament, ni el segon. Potser es va desnonar de si mateix, es va perdre de si mateix fa un temps però algú desnonat de si mateix no té cura amb tanta dedicació seu espai. On estarà? Què haurà estat d'aquests objectes que guardava amb cura? Potser ell sigui una de les

620 persones d'entre les 1.223 que segons Arrels a meitat de maig "vivien" al carrer, per als que havia estat habilitat un aixopluc d'emergència.

Potser molts altres com jo pensen en ell i en cada un de tants, en cada una de tantes que dormen al carrer i són els nostres veïns. Si ells ho sabessin potser seria més suportable aquesta ferida que és estar sense sostre i viure en soledat. Existim perquè hi ha algú que ens pensa i ens acull en aquesta comunitat que som els humans. El que em preocupava d'ell no eren només els problemes sanitaris. A més van passar moltes coses inquietants. Quatre persones sense llar van morir assassinades. Només quan això passa es parla de les penúries i els riscos i les violències quotidianes que pateixen aquells que no tenen llar.

No sé què feia durant el dia fins i tot abans de la pandèmia però quan tornava a aquest lloc que havia fet casa seva jo sentia la vida que posava però també la vida que exposava perquè la intempèrie està poblada de riscos i d'odis. Si plovia, si feia fred, quan les ventades d'aquest hivern feien xiular les portes de casa meva, pensava en ell de qui res sabia però sí suposava la seva immensa solitud. Pensava en ell i en tants altres com ell que es guarden del fred en qualsevol forat. I que estan en perill. Vaig pensar en George Floyd, un home negre que va morir en Minneapolis asfixiat -com els efectes de la covid19- pel genoll d'un policia malvat; com va morir Tahir, tan jove, en un centre de menors a Almeria asfixiat també en aplicació d'aquest horror de sistema que anomenen contenció mecànica i les terribles imatges gravades van poder ser vistes aquests dies; o Wubi, jove també que va rebre l'escarni d'un dels nostres mossos d'esquadra per ser negre i migrant; o Rayshard Brooks, un altre home negre assassinat per uns policies a Atlanta; o els obrers "estrangers" explotats per l'empresa Tönnies, el major escorxador alemany que han estat contagiats de virus per les inhumanes condicions de contracte i de vida amuntegada en què malviuen; o els joves migrants apedregats a Premià de Mar pels seus veïns d'aquí; o tants joves estrangers que van ser escorcollats pels nostres policies sota la sospita d'estar al carrer traficant i en aplicació, sembla, d'un suposat protocol de detecció de riscos.

Perills del carrer i també perills d'aquests llocs, residències de gent gran, també a la intempèrie de la negligència i d'aquesta terrible solitud de morir sense presències.

El que aquest tancament impost, tot i necessari, ha destapat per als que no volien veure-ho és la cruesa de la situació de tantes persones sense llar o amb llars invivibles i sense mitjans suficients per a una vida digna. Si en aquestes condicions tan dures per les que travessem i des d'una perspectiva sanitària la casa apareix com el lloc obligat de refugi per a tenir cura de si i dels altres, passada aquesta situació hauria de ser d'obligació per a l'Estat a facilitar la casa com un dret. Una de les pitjors coses que a algú li pot passar és quedar-se sense casa perquè comença aquí el procés que porta a l'abandó i la dessocialització.

Avui, quan escric, és el dia mundial dels refugiats. Milions pel món, encallats entre fronteres cruels, que van perdre la seva casa i només van guanyar la indiferència d'una comunitat internacional que li dedica un dia però que els deixa desemparats i subjectes a les arbitrarietats de governants malvats com Trump, Urban i altres. Això i moltes coses més que estan passant callades pel predomini de notícies sobre la crisi sanitària és el que podríem anomenar la ruta internacional de la ignomínia i el menyspreu per l'altre i la seva estrangeritat, que genera rebutjos i abandonaments. Una vida en dignitat requereix refugi i acollida.

A el sofriment d'estar sense casa s'afegeix l'estigma, la sospita i l'arbitrarietat que aprofundeixen el dolor d'estar sol. Sobre els seus llargs anys a la presó, el gran Pepe Mujica va dir que després de la pèrdua de llibertat el pitjor és la soledat i, va afegir recentment que la pitjor soledat és la que portem a dins, és a dir, aquella que es produeix quan l'altre ha desaparegut de la vida d'un o un ho ha expulsat. La soledat quan és buit també és la intempèrie.

És d'aquesta soledat de la qual parla la impressionant pel·lícula "Sense Sostre", de Xesc Cabot i Pep Garrido, amb un magnífic treball d'Enric Molina. Un cinema d'una impressionant honestedat que ha passat desapercebut potser perquè aquesta societat de benestants rebutja tot allò que molesta i inquieta. Pocs films he vist amb aquest esquinçament, sensibilitat i compromís.

"Què passarà amb les persones que ara pernocten en els recursos d'emergència quan aquests tanquin? ¿Es quedaran al carrer? No tenim accés a les xifres municipals però moltes persones contacten angoixades per demanar ajuda ", assenyalen des d'Arrels en uns dels seus tweets.

És l'hora dels projectes col·lectius que busquin una transformació de les estructures que se sustenten en l'explotació de l'ésser i de la natura. És l'hora també d'una seriosa transformació de cada subjecte davant la consciència de la fragilitat de l'altre, confrontats tots dos a una fragilitat comuna a la qual només pot fer-se davant estant junts i sent reconeguts com a iguals en dignitat i drets.

***

Esperàvem amb ganes la trobada familiar i així ho vam fer tan aviat va ser possible. Asseguts a taula, Sami, de dos anys i mig, es va aixecar a la seva cadira i va dir: "Quan va seguir grrrraaannn, grrrraaannn -i va alçar els seus braços- vindre volant a la casa dels avis". I va prosseguir mirant-nos a tots: "i el tito, i la tita, i la mami i el papi, i la bisa, i la iaia i l'avi també volaran. Tots junts "i va obrir els seus braços amb tanta llibertat que vam emprendre un vol de sorpresa i alegria.

Vaig sentir que aquest era un dels projecte més creïbles i il·lusionants que he sentit en aquests mesos. Un dia, quan ell sigui més gran, li explicaré amb emoció que aquestes paraules dites amb tanta confiança resum l'esforç fet per moltes persones durant molts segles per construir una vida en comú encara no aconseguida. Tots junts. I volant, és a dir, en llibertat. Junts, iguals i lliures. Tant de bo els desitjos i somnis dels nens i les nenes ho aconsegueixin perquè els de les generacions anteriors estan encara per realitzar.

Encara que em costi, avui vull creure en l'esperança.