La petjada de la ferida i la cura com a bàlsam: a propòsit del coronavirus

El món i, de moment, especialment Europa es veu confrontada al tremend dolor provocat pels sentiments d'impotència davant els estralls d'un virus que ens torna a la condició d'éssers extremadament vulnerables desemparats davant de la cada vegada més gran caiguda de les certeses ja la vulnerabilitat també de les nostres institucions. Això està provocant reaccions de molt divers signe posant en evidència la predisposició dels humans cap a l'eclosió de sentiments intensos i, moltes vegades, extremadament contradictoris. L'increment de moltes mostres de solidaritat i fraternitat coexisteix amb els egoismes de divers signe. Aquests no entelen la intensitat i riquesa de les expressions solidàries i de reconeixement entre les persones i grups però trenca la idea, moltes vegades ingènua, que els mals ens fan millors i treuen el millor de nosaltres.

El raonable por per la gran incertesa sobre les causes i el desitjat final del que està succeint té molts dels matisos d'una situació de dol. Possiblement aquest sigui la resposta davant la pèrdua d'un creixent i preocupant sentiment d'invulnerabilitat que ens deixa espantats davant la magnitud de la nostra feblesa. Dies després d'estar pensant que la barrera de l'edat pot ser superada i els anys de vida gairebé infinits ens despertem amb la certesa que la vida és efímera i que estem exposats a les insolències i caprici d'un virus amb una tremenda capacitat de contagi i que, segons sembla, pot trobar-se en els llocs menys sospitats.

Són molts els que expressen que de la situació per la qual estem passant sortirem enfortits i més humans. És evident que més humans sí, si entenem per això la major percepció de ser subjectes vulnerables i que per viure necessitem de l'altre i de tots. Els consells que uns i altres ens donem aquests dies respecte a la cura, les trucades telefòniques, els whatsapps, els emails, etc., expressen una major consciència de la cura com allò que és imprescindible per continuar vivint i junts. Però el que queda per veure és la perdurabilitat d'aquesta percepció i els efectes transformadors que comporti.

Igualment es diu que la crisi està traient el millor de cada un de nosaltres. Crec que seria més precís dir que la crisi actual, com altres crisis són l'ocasió no per treure el millor de cada un sinó que, en augmentar la percepció personal de necessitat es fa més evident el reconeixement de l'existència de l'altre i els seus esforços. És veritat que hi ha molta gent que cada dia treu el millor de si i que també en aquests moments de dolor ho segueixen fent. Em refereixo a tants professionals del camp de la salut, dels serveis socials, de la cura als que estan en situació de dependència i major fragilitat, treballadors que amb el seu esforç fan que la vida funcioni i que, en la quotidianitat sense tanta desgràcia manifesta treballen amb cura. Cada dia construeixen, construïm les condicions per fer possible la vida encara embrancats en la voràgine del viure oblidem que aquest és possible per l'esforç quotidià de molts. És només en la quotidianitat i en la seva cura on pot construir-se el món i la vida en comú. I és en aquesta quotidianitat tantes vegades desvaloritzada on es produeixen els molts actes de cura que ara, per aquestes circumstàncies tan indesitjades es fan més visibles, emergeixen i fan que sigui més fàcil mostrar un reconeixement i gratitud que hauria de formar part de l'espontaneïtat de la bona tracte quotidià.

Les crisis succeeixen al nostre pesar i és perquè vénen que cal fer alguna cosa. per resoldre-les i aprendre a millorar els nostres sistemes de protecció. La solució d'una crisi no és garantia que generi un aprenentatge col·lectiu transformador. Poc ha estat el que s'ha après de la greu crisi econòmica que va començar el 2008 i que de forma més o menys soterrada encara continua, ni del desastre de l'huracà Glòria, ni de la greu crisi migratòria, ni dels morts al mar, ni en les tanques, ni en els diversos deserts. De fet, en aquests dies, tan embrancats en les coses properes que ens afligeixen han deixat d'existir les guerres, les migracions massives, les fams que assolen diversos continents i la pobresa estructural i hereditària que no aconseguim eradicar.

Però cal desitjar un aprenentatge col·lectiu i confiar que això és possible. Per a això cal recuperar el valor de la quotidianitat i la cura com la manera de fer front junts a l'efecte de la nostra condició d'éssers vulnerables i necessitats. Això implica posar en marxa esforços que ens allunyin de la temptació d'una èpica de la cura i d'aquest com un acte d'excepcionalitat. I és que per al futur que se'ns acosta el que importarà és seguir comptant amb l'obstinació, dia a dia, de tots, alliberats els nostres professionals especialment els sanitaris i els propers a aquest camp, de les tensions i constrenyiments d'aquest moment excepcional.

L'ètica de la cura s'allunya de l'èpica i es construeix més en els voltants de la lírica de l'esforç quotidià i dels petits actes, d'aquests tantes vegades callats i invisibles i, sovint, escassament reconeguts. Per això aquest moment ha de facilitar també la visibilitat de treball callat i moltes vegades no reconegut ni prou remunerat. Aquest moment de reconeixement de les cures com a valor s'ha de fonamentar en el convenciment que aquest meritori esforç professional és, a més de l'ingredient generós que porta tota pràctica relacional, un deure de justícia cap a l'altre, com assenyalava fa uns dies Daniel Innerarity, que ens obliga cada un de nosaltres ia les institucions socials i de l'Estat.

És evident que en les cures la qualitat del tracte i les mostres de voler a l'altre tenen efectes i és desitjable que en aquesta relació es produeixi un reconeixement recíproc no només en les situacions d'excepcionalitat. I no només un reconeixement entre els que participen directament en l'acte de tenir cura sinó el que han d'expressar els dirigents de les pròpies organitzacions assistencials que tan mesquines són en la cura als seus professionals i en la generació de condicions per a una tasca ben feta i amb el menor risc. La major sobrecàrrega de treball actual i l'increment de les ansietats dels professionals propis de les situacions a les quals estan fent front - i del sofriment que veuen en aquells als quals atenen i en les seves famílies- hauria d'anar predisposant als gestors cap a una modificació de les condicions de treball i de suports en les tasques. Aquestes, no només en les circumstàncies actuals, requereixen un esforç emocional molt intens.

També l'èpica s'instal·la a les metàfores que assenyalen que això és una guerra, que som un exèrcit de soldats organitzats per vèncer a un enemic comú i que un hospital improvisat és "de campanya". Això no és, feliçment, una guerra, em respon amb fermesa la meva mare que la va viure amb només 9 anys i que té records molt intensos de la mateixa. Cal tenir molta cura amb les metàfores heroiques que s'expressen, sovint, en un llenguatge i, per tant, un pensament patriarcal/masclista i apel·len autoritàriament a la prevenció i al el permanent combat perquè mai se sap on és l'enemic o més directament , enemic és qualsevol altre que, encara amb raons, no compleixi amb rigor les ordres de tancament. Un dels molts whatsapps que he rebut mostra un franctirador tret d'un film disparant a tot ésser vivent que infringeix l'ordre de confinar-se a casa. M'estremeix i li tinc por tant o més que al virus.

Aquesta crisi descobreix i reconeix el valor de la feina quotidiana i callat de molts dels que vam rebre cures. Posa també al descobert el sofriment quotidià, callat i oblidat d'un grup ampli de població les condicions de vida i d'habitabilitat ara que es fa obligatori estar reclòs a casa, són mínimes. Un alt grup de població que no té ni feina, ni casa en condicions i per als qui els espais col·lectius, ara prohibits, són mes reconfortants que el propi habitatge.

Aquesta crisi que s'origina com a problema de salut i promptament esdevé en problema econòmic amenaça la qualitat de vida de molts i, encara que costi dir-ho, augura la continuïtat de la inhumana condició de vida de molts altres.

Per això és necessari no quedar-nos atrapats en la por actual ni a la idea d'un futur que per si sol vindrà lògicament millor. Sabem que per a molts, els més fràgils, la vida durant la crisi actual està sent més dura i que així ho seran els efectes de la mateixa. La reconstrucció del que havia perdut en aquest temps ha de comptar amb la recuperació i la cura dels més fràgils que són els més freqüentment oblidats. I comptar amb ells com a membres actius de ple dret en la recerca i construcció de solucions per a tothom. I aprofundint prioritàriament en el desenvolupament de serveis comunitaris oberts, accessibles, participatius i de qualitat.

Hi haurà, sens dubte, una solució al problema sanitari pel qual travessem. Ens quedarà com a tasca important, a més de la investigació i reforçament dels diversos sistemes protectors, trobar una orientació dels valors i l'alè ètic per encarar la nova realitat. Per a això cal poder desitjar que el que passa aquí i ara tot i ser dolorós, sigui l'inici d'unes maneres de viure diferents on la subjectivitat i l'ètica de la cura com a suport d'una ciutadania inclusiva sigui més tingut en compte. I on sigui possible articular creativament el dret i l'obligació de cuidar-se, cuidar i ser cuidat.

Quan acabi aquesta reclusió obligatòria recuperarem carrer, gaudirem de nou els espais col·lectius i seguirem treballant pels grans valors i els petits gestos.

Fer front a les noves preocupacions pròpies d'una nova realitat estretament vinculada als processos de globalització exigeix tenir una gran disposició per deixar-se ensenyar per les mateixes coses que succeeixen, és a dir, adquirir experiència.

Tot això requereix tenir en compte una dimensió ètica vinculada a les grans i permanents preocupacions sobre els drets humans, la justícia, l'autonomia, la reciprocitat, el reconeixement, l'hospitalitat -de la qual Derrida diu que no pot ser altra cosa que un acte poètic-i l'acollida especialment de tots aquells a qui les crisis colpegen amb més virulència.

Només vivint, amb tot el RISC i tota l'esperança reconduïm la vida. M. Martí i Pol.

Temps d'interluni

Reconduïm-la a poc a poc, la vida, / a poc a poc i amb Molta Confiança, /

no pas pèls vells topants ni per Dreceres / grandiloqüents, sinó paper discretíssim /

camí del fer i desfer de cada dia./

Reconduïm-la amb Dubtes i projectes, /

i amb turpituds, anhels i defallences, /

humanament, entre brogit i Angoixes, /

paper gorg dels anys que ENS correspon de viure./

En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida amb la certesa /

que cap ESFORÇ no cau en terra eixorca./Dia vindrà que algun ca beurà a mans plenes /

l 'aigua de llum que brolli de les pedres / de este temps nou que ara esculpim nosaltres.

(*) Els testimonis Montse Feu

(*) Amb el record de tants que pateixen, que acompanyen, que s'esforcen, que tenen cura.