Els homes callats

En el debat que agita al món feminista al voltant de les lleis "trans", es podria dir que els homes som els grans absents: aparentment, es tractaria d'una controvèrsia entre "transactivistas" i "feministes radicals", de manera similar a com passa amb la prostitució - on s'enfronten partidàries del seu reconeixement com a "treball sexual" i feministes abolicionistes, sota la distant mirada dels homes. Es podria dir que la cosa no va amb nosaltres. O només de manera tangencial. No obstant això, és tot el contrari. En un i altre cas - a l'igual que en moltes batalles culturals que poblen el nostre dia a dia, com les referides als "ventres de lloguer" o la pornografia - està en joc la relació ancestral de dominació dels homes sobre les dones. Una relació que, per perpetuar-se, necessita ser redefinida i reafirmada insistentment davant els canvis induïts pel capitalisme global i, sobretot, davant de l'exitosa resistència feminista al patriarcat. Els seus elits estan inquietes. A través de diverses violències materials i simbòliques, i molt especialment a través de les indústries del sexe, tracten d'establir un nou "tancat". Al llarg de la història, mitjançant la imposició del gènere i els seus rols, el patriarcat ha anat definint com havien de ser les dones. Però, ara, ja no en té prou amb delimitar el perímetre de la feminitat, sinó que afirma que els homes també poden habitar-lo. I fins i tot regnar al seu interior.

Quan parlem de transsexualitat, ens movem en un terreny molt delicat, sembrat de patiment humà i on el coneixement científic té encara molt camí per fer. Nens i nenes, adolescents, manifesten en ocasions una discordança entre els seus gustos o inclinacions i els patrons de gènere atribuïts al seu sexe, fins al punt de viure'ls com una insofrible contradicció amb el seu propi cos. Des de 2007, Espanya compta amb una legislació que, de manera genèrica, preveu una atenció especialitzada d'aquests casos. I, si els informes mèdics així ho aconsellen, preveu acompanyar i facilitar una transició - o, més exactament, una aproximació hormonal i quirúrgica - a l'aparença del sexe desitjat, després de la qual és possible modificar, a tots els efectes jurídics, les dades de registre civil.

Aquest marc legislatiu és avui impugnat per un corrent de pensament que ha assolit predicament i influència en el món anglosaxó. Aquest corrent rebutja el sexe biològic com a fonament objectiu de la consideració d'home o dona, donant primacia a la subjectivitat, al "sexe sentit" o "identitat de gènere". Encara que no es coneixen els detalls dels textos que acabarà portant a Congrés, és notori que els projectes legislatius promoguts per Podem - referits a la llibertat sexual o a la qüestió pròpiament dita dels drets de les persones transsexuals - s'inscriuen en aquesta tendència. Si ens atenim al projecte de "Llei trans", registrat per aquesta formació en 2018, es tractaria d'institucionalitzar l'anomenada "autodeterminació de gènere": cadascú és el que diu sentir-se, sense que pugui requerir cap acreditació que ho avali. Així, doncs, l'autodefinició "no podrà ser qüestionada, de manera que en cap moment, procés o tràmit s'exigirà l'aportació de mitjans probatoris" (art.5.3). Ni fa aquest reconeixement comporta podrà estar "condicionat a la prèvia exhibició d'informe mèdic o psicològic, ni a la prèvia modificació de l'aparença o funció corporal a través de procediments mèdics quirúrgics o d'una altra índole" (art. 6.4). (Un enfocament que resultaria molt discutible a tenor del que diu l'OMS, que, si bé va retirar fa anys la disfòria de gènere del catàleg de malalties mentals, considera que aquest trastorn - actualment designat com incongruència de gènere - pertoca a l'àmbit de la salut. El que fa pensar que un criteri autoritzat, mèdic o psicològic, hauria de ser necessari).

No cal dir que semblant plantejament ha encès totes les alarmes a bona part del feminisme. En què quedarien les lleis i polítiques públiques basades en el sexe, destinades a compensar la desigualtat estructural que pateixen les dones, concebudes per protegir la seva integritat, els seus espais o la seva autonomia ... si qualsevol home pot declarar-dona i, automàticament, és reconegut com tal a tots els efectes? No, les feministes, profusament vilipendiades a les xarxes, no han vist fantasmes. Al contrari. Vine el que està passant al Canadà, a Anglaterra i a altres països on legislacions similars ja han estat adoptades i on poden apreciar-ne les conseqüències negatives per a les dones: en l'àmbit de l'esport, en el de les violències masclistes, en matèria de seguretat ( incloses les presons), pel que fa a la paritat, pel que fa a les estadístiques ...

Estem davant d'una filosofia obscurantista que no protegeix cap dret, però amenaça molts. I no només de les dones. No hi ha ànimes femenines ni masculines surant en l'èter i aterrant en cossos sexuats que no els corresponen. Viure-ho així pot constituir un trastorn que ha de ser atès adequadament, però no és una realitat. D'altra banda, és perfectament normal que un nen de tres anys vulgui jugar amb nines i digui que és una nena. O que un adolescent travessi períodes de confusió sobre la seva orientació sexual. Catalogar-los com "trans" a partir de tals comportaments, portar-los a aquest convenciment, suposa crear falsos problemes i pot comportar molt de patiment.

Però els partidaris de la "llei trans" només tenen una paraula a la boca: despatologizar. Curiosament, aquesta mateixa gent diagnostica malalties alienes amb una rotunditat sorprenent. Així, les feministes radicals, algunes amb dècades de lluita contra tota discriminació a l'esquena, que qüestionen semblants plantejaments, estarien afectades d'un violent sentiment d'odi que torba la seva raó i invalida totalment el seu discurs. Són "trànsfobes". Qualsevol semblança amb la "histèria", dolència ben coneguda entre les dones disconformes amb la seva destinació, no és mera casualitat. La transfòbia atribuïda a les feministes es presenta com una malaltia mental freqüentment associada a la "putofobia", ja que aquestes passades de moda victorianes rebutgen igualment la prostitució que destrossa la vida de milions de dones i nenes pobres. No oblidem, d'altra banda, que els més fervents "despatologizadores" acostumen a arribar amb les motxilles carregades de tractaments hormonals i afilats bisturís. I carregades també, com diu una bona amiga, "de voluptuoses perruques, maquillatge i sabates de taló". És a dir, de tots els estereotips de la feminitat. 

Per descomptat, hi ha molta gent plena de bona voluntat que es deixa seduir per un discurs que parla de conquerir nous drets i denúncia ideologies "excloents". Però aquest relat pretesament alliberador de la tutela mèdica té molta trampa i tanca molts perills. Un 80% dels casos de disfòria es resolen en la pubertat. Potser no induiríem nosaltres mateixos el trastorn, fent-ho fins i tot crònic, al convèncer els menors que estan atrapats en un cos equivocat? Quants abusos i violències poden ocultar-se després de la vivència d'una inconformitat amb el propi sexe? A quants adolescents en plena formació de la seva personalitat - que en no pocs casos acabarien reconeixent-se com homosexuals -, els direm que en realitat són dones? I a quantes noies lesbianes negarem la seva condició de dona? No faltaran famílies carregades de prejudicis que preferiran tenir una nena modelada en un quiròfan a suportar la vergonya d'un fill "desviat". (En una versió bàrbara i extrema, aquest dilema es planteja a l'Iran als joves gai: el bisturí o la forca. Algú s'ha preguntat per què en un país com Argentina, on les dones encara han de lluitar intrèpidament pel dret a l'avortament , existeix des de fa anys una legislació que permet el canvi de sexe?). Correm el risc d'ocultar els problemes de la nostra societat, traslladant-los als cossos de menors i adolescents. En lloc d'ajudar-los a conèixer-se i sentir-se bé amb si mateix, en comptes d'afrontar les disfuncions i prejudicis dels entorns familiars, escolars i socials, preferim adaptar els seus cossos a aquests prejudicis. El mite de la "autodeterminació" amenaça la integritat de les persones. Afegim que la llei de 2007, lluny d'estigmatitzar la transsexualitat com una patologia, exigeix com a requisit d'una transició que es certifiqui l'absència de trastorns mentals subjacents. La qual cosa no deixa de ser una forma, en aquest cas responsable, de "despatologizar" aquest trànsit.

Les feministes segueixen tenint raó. El sexe és un fet biològic. El gènere, una construcció social. Per això porten segles lluitant contra els rols imposats per sotmetre a les dones. I exigint que es legisli sobre la base de evidències, no a creences o sentiments. L'esquerra alternativa s'enfonsa en les arenes movedisses de la postmodernitat. Va començar perdent de vista a les classes socials i ara tot just distingeix les dones. Cal reaccionar davant l'onada de descomposició ideològica. No és possible apuntar-se a aquesta nova religió i a les seves campanyes inquisitorials. ¿A ningú li sembla sospitós que se'ns vulgui fer creure que, en el camí de l'emancipació, el principal obstacle siguin les feministes? Qui té el poder? ¿Elles o el patriarcat? ¿Seguirem callats els homes quan s'està definint la masculinitat en termes d'una dominació sobre les dones tan abassegadora que acaba per negar-les? Ens agradi o no, som al moll de l'assumpte. Modifiqueu el que faci falta, a la llum de l'experiència, la llei de 2007 per millorar protocols i combatre discriminacions cap a les persones transsexuals. Però que no ens colin projectes que difuminen a la dona, que desdibuixen l'opressió sexual de la meitat de la humanitat, perquè aquí hi ha la matriu de moltes altres violències.