El tercer grau

De nou emergeix un nou concepte jurídic ambivalent en el debat públic. En aquesta ocasió se suscita respecte a l'anunciada concessió del règim obert als presos del "Procés" que compleixen condemnes fermes de presó en règim tancat.

La classificació individualitzada per les juntes de tractament de les presons del "tercer grau" és una activitat normal i habitual en el desenvolupament del sistema de compliment de les condemnes privatives de llibertat. La llei ho preveu legalment i reglamentàriament des que va entrar en vigor la normativa l'any 1979. Els criteris que s'han d'utilitzar són objectius pel que fa a les condicions exigibles, però també són subjectius, d'altra banda, ja que la mateixa llei diu que s'ha d'atendre a la personalitat i a l'evolució del tractament en cada persona condemnada.

Per comprendre el funcionament del sistema és essencial atendre, en cada cas, a la finalitat de la condemna. L'article 25.2 de la Constitució proclama de manera solemne que les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social de qui ha estat jutjat i declarat culpable per la realització d'un fet tipificat com delictiu pel codi penal vigent.

La base del problema radica que les lleis penitenciàries estan pensades per a un altre tipus de delictes diferents dels anomenats "polítics". La norma legal exigeix el penediment i el progrés en la reeducació en el sentit que les conductes delictives no s'han de reiterar. Però aquests requisits són ontològicament d'impossible concurrència si al mateix temps s'han de garantir importants principis constitucionals: el tractament penitenciari -diu l'article 4.1 del Reglament penitenciari- s'ha d'exercir, en un Estat de Dret, amb el màxim respecte dels drets i interessos legítims de cada persona, i sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de raça, sexe, religió, opinió política, nacionalitat o qualsevol altra condició o circumstància personal o social. En resum, la nostra norma fonamental garanteix als presos la seva llibertat ideològica i de pensament.

Al marge d'altres consideracions, és important adquirir consciència que la pena de presó és un remei social extrem, tremendament dur per als que han de suportar-la. En realitat, també són molt forts els efectes dels delictes comesos quan la conseqüència dels mateixos és la mort o les lesions greus a altres persones. Però sovint es parla amb lleugeresa de les condicions de vida a les presons sense reparar en la gravetat del que per a qualsevol persona implica veure privat, no només de la llibertat de moviments, sinó també de la vida familiar, social i professional.

D'altra banda, la presó no és l'única forma de compliment d'una condemna. En el model de societat democràtica avançada a la qual aspirem, el càstig que implica la presó no és la sanció única possible ni la més efectiva. No vull dir que no s'hagin d'adoptar mesures de seguretat respecte a aquelles persones que, si se'ls deixa en llibertat circulatòria, poden representar un risc per a la ciutadania, especialment si han atemptat contra la vida, la integritat física o la seguretat de les persones . Però per a altres tipus delictius ha sistemes de compliment de condemnes molt més humanitzats i, sobretot, més eficaços per a la finalitat que constitucionalment s'ha de perseguir, que és la reeducació de qui ha delinquit i la seva reinserció a la societat. L'arrest domiciliari, o la prohibició de residir en determinats llocs o ciutats; les ordres d'allunyament, la restricció de les relacions socials, les inhabilitacions per a l'exercici de càrrecs o llocs de treball públics durant el temps de la condemna, i altres penes de naturalesa pecuniària poden ser realment dissuasòries i compleixen les funcions per rescabalar per a les víctimes, al temps que serveixen de càstig per al condemnat. Totes elles expressen el públic retret social a la persona que ha trencat la llei i els drets dels altres.

Des d'aquest punt de vista, el règim penitenciari semiobert que significa el tercer grau, amb les diverses maneres individualitzats de concretar-ho, hauria de ser el normal en el tractament de les condemnes imposades a un gran nombre de persones. Per descomptat, des del màxim respecte al principi d'igualtat i sense que impliqui benefici ni tracte de favor a cap persona.

Excepte en els delictes realment impactants per la seva gravetat i impacte social, per als quals el legislador ja preveu penes molt dures, estic convençut que les extenses condemnes de presó en molts altres casos es perceben per la ciutadania com un càstig excessiu. M'estic referint a persones grans que pateixen malalties en una fase avançada, a delictes que es van cometre sota l'efecte de l'alcohol o de les drogues per persones que s'esforcen per rehabilitar-se, o delinqüents econòmics que han pagat la seva culpa. També s'ha de donar una nova oportunitat a les persones joves que s'han vist immerses en el món de la delinqüència per les condicions de la vida social que els ha tocat viure, etc.

Però el debat tècnic que des de fa anys s'està desenvolupant entre els juristes que fa a l'efecte terapèutic de la sanció penal adquireix una dimensió diferent quan darrere de fet delictiu ha motius ideològics o polítics. El cas que està en aquest moment en el centre del debat és, precisament, el de persones condemnades per una actuació jurídicament il·legal en l'àmbit de la política. En aquests supòsits la diferent adscripció ideològica de cada ciutadà determina que el que és una tasca essencialment tècnica, que en la immensa majoria dels casos no es qüestiona, per a aquests presos s'analitza de forma apassionada i sense objectivitat.

Estem veient que s'indaga la filiació política dels funcionaris de presons encarregats d'avaluar els casos, dels fiscals, dels jutges i dels responsables polítics que han d'intervenir en el procés de qualificació. Per a uns, la concessió del tercer grau no serà un acte de justícia perquè mai van haver de ser jutjats ni condemnats. 'L'única admissible és l'amnistia! Per a altres serà un vergonyós tracte de favor cap a persones a les que creuen mereixedores d'estar a la presó fins que no es penedeixin públicament del que van fer i hagin complert fins a l'últim dia de la condemna imposada.

Realment és difícil la gestió professional i tècnica d'aquest tema amb la ment freda, perquè els responsables de prendre les decisions han d'actuar enmig de les pressions mediàtiques i socials. Una part exigeix un càstig exemplar que serveixi d'escarment als que van violar la constitució i d'advertència als que, en el futur, es proposin reiterar similars conductes. Un altre sector de la ciutadania clama justícia enfront d'un Estat a què es considera opressor i corrupte, que ha vulnerat els drets humans d'uns líders polítics que es van limitar a defensar els seus ideals.

En conclusió: la reeducació de la qual parla la llei està pensada per a un altre tipus de conductes delictives. Està comprovat, a través de la història de la humanitat, que amb la presó no s'aconsegueix mai que les persones es retractin de les seves opinions religioses o polítiques, o dels seus ideals. Per contra, les llargues condemnes i els càstigs més durs serveixen perquè s'enforteixin les conviccions pròpies i per despertar sentiments de solidaritat entre els qui combreguen amb les mateixes idees.

La veritat és que és una decisió difícil perquè, a més, l'escenari polític nacional i internacional en què vivim és molt complex. Són segures les querelles contra els responsables de govern de Catalunya si atorga el vistiplau a la proposta que ha presentat la junta de tractament; però també si adopta la decisió contrària. També estan preparades les que es dirigiran contra el govern d'Espanya si la fiscalia de l'Estat no recorre davant els tribunals la concessió del tercer grau. L'aritmètica parlamentària es veurà convulsionada sigui quina sigui la decisió que finalment s'imposi, amb la repercussió en els processos electorals que s'acosten.

En definitiva, estem davant un nou episodi dels vaivens, sempre en escalada, d'un conflicte que llastra el desenvolupament i aprofundiment de la nostra democràcia, de la de tots. És el fruit d'errors passats acumulats que no s'han sabut gestionar adequadament pels que tenien l'obligació de fer-ho amb el diàleg i la recerca de la concòrdia.

Amb la perspectiva dels anys és possible que tot aquest procés es vegi amb més distanciament emocional. Tant de bo les noves generacions arribin a tenir el seny necessari per seure a pensar com es podria haver evitat el patiment que la ciutadania en el seu conjunt està suportant i per aquesta via trobin fórmules per a la desitjada, per tots, convivència en pau.