Què sabem del temps?

Hi ha fenòmens reals amb els que convivim amb tota normalitat i tanmateix no comptem amb una definició prou concreta amb la que clarificar la seva comprensió. Un d'aquests fenòmens reals és el temps. Sabem que els rellotges el mesuren, sabem que hi ha una fletxa del temps que sembla no fallar: el present es dirigeix al futur i el present té darrere seu el passat. Sabem que és la quarta dimensió i que està estretament vinculada amb l'espai. Sabem que, per exemple, la gravetat pot distorsionar-lo. Sabem quan arribem tard. I sabem quan sonarà l'alarma del nostre despertador. Moltes coses sabem. Però un acurat concepte d'aquest fenomen real pot alterar la nostra saviesa.

Fa uns dotze anys vaig proposar, dins d'un assaig filosòfic, una definició del temps. Força clara. Temps: successió de canvis. O matisant un xic més, temps: successions de canvis. I, acte seguit, hom observa que no encaixa amb el concepte de temps d'Einstein i no encaixa amb la simplificació dels rellotges. Es tracta d'una proposta amb un enfocament més global, el qual planteja nous interrogants.

No queda afermada la direcció de les fletxes del temps i, a la vegada, apunta a una realitat a tenir en compte: vivim dins d'un entorn amb més de quatre dimensions.

Més enllà de l'anàlisi del temps i de la descripció de les noves dimensions, hi ha un interrogant cosmològic que cal identificar: el temps es comporta igual arreu de l'Univers? En relació a aquests tipus de dubtes cal assenyalar, com anècdota, que quan varen enviar les dues naus Voyager a l'espai amb l'objectiu de sortir del nostre sistema solar per endinsar-se cap a noves zones, els científics van incloure informació a les naus, de cara a un possible contacte amb alienígenes, amb simbologia matemàtica. Amb un supòsit: que les lleis matemàtiques regeixen a tot arreu.

Doncs potser sí que en el cas del temps es comporta també igual a tot arreu però, primer de tot, per no perdre temps, hem de saber de què parlem quan parlem de temps.