Cecilio Guzman de Rojas i Jaime Saenz: dos dels grans de Bolívia
Poques vegades m'ha passat el que m'ha passat amb La Paz, Bolívia. Abans de venir a treballar al cor de l'Amèrica del Sud, on vaig arribar el gener d'aquest any, tenia en la memòria unes imatges aïllades de la ciutat, plasmades a partir de reportatges televisius i que potser van sorgir quan vaig viure al limítrof Brasil, fa dècades ja. Les imatges eren d'algunes protestes socials que es verificaven en el que ara reconec com el bell Passeig del Prat. Aquesta artèria principal de centre de la ciutat em recorda el superb passeig del mateix nom a l'Havana, a diversos passos d'on va viure i va morir el gran José Lezama Lima.
He anat descobrint, com un explorador modern, a més de la dimensió urbana el poder creatiu i intel·lectual de la metròpoli amb més altitud al món (tot just Lhasa, la capital de Tibet se li aparella). La seva gent, meravella de conformació cultural múltiple, des de temps precolombins ha anat conquerint graons geomòrfics i estratigràfics únics dels Andes centrals -en el que és un dels canons urbans més impressionants de l'orbe-. Durant mesos he albirat un panorama impressionant de turons escarpades i cingles de disseny prodigiós que anonaden des del primer contacte. La referència morfològica més immediata seria la de la muntanya de Montserrat a Catalunya. Però en aquest paisatge que m'ocupa ha quedat plasmada l'empremta viva d'una cultura que segueix rendint els seus fruits en la policromia i en l'alta qualitat dels seus tèxtils, per posar un exemple només de l'àmbit de l'artesania, i que ha conegut també manifestacions d'alta creativitat artística. I cito uns quants noms de clars valors: el cinema de Jorge Sanjinés; la pintura de Gil Imana, Ricardo Pérez Alcalá i Gastón Ugalde; la dramatúrgia de David Mondaca Arauz; i l'arquitectura de Juan Carlos Calderón i Carlos Villagómez.
A La Paz es despleguen muntanyes tallades per unes tisores que sembla que entonessin un fru-fru en trencades, agulles, columnes, relleus, amb una coloració de diferents tonalitats, estripant eminències en pics que tenen la seva nota més alta al Valle de la Luna , de les Ánimas, i en el de Llojeta aquest paisatge també lunar que va pintar un dels més superbs artistes del continent, Cecilio Guzman de Rojas; malhauradament, el va escollir també per disparar-se un tir, sense més motiu possible que l'impuls d'algun mandat febril o esotèric. Aquest notable artista del Potosí va aprofundir en la teoria de la pintura coagulada de Da Vinci i va revelar en la seva iconografia la bellesa del món indígena. Parlava quítxua, aimara, català, francès, anglès, i espanyol, i havia begut d'alguna tradició alquímica. És sabut que Cecilio Guzman de Rojas va ser iniciat també en la tradició xamànica dels kallawayas de Charazani.
Des de fa més de mig any va confraternitzar amb la imponent vista de la Paz des de la terrassa d'un casalot que m'ha tocat habitar, en una mena de predestinació. Amb la mirada grimpo albes i capvespres de llum cernida en l'embut colossal que en diuen "La Hoyada", fins mirar la "Cella", albor popular d'una ciutat amb un milió d'habitants, de configuració comercial inaudita, on conviuen des d'asiàtics a milers de ciutadans dels països veïns. Aquesta altra ciutat, anomenada El Alto, preludia el sorgiment d'un dels monuments de la natura més esplendorosos, l'Illimani, a sis mil metres d'altura, testimoni proverbial d'una proposta arquitectònica única al continent.
En aquesta plana que condueix al llac Titicaca, i que prefigura a plom a la ciutat esglaonada de la Paz, un lúcid constructor, Freddy Mamani, ha realitzat una obra espectacular, i obtingut reconeixement i celebritat amb l'exposició que li va organitzar la fundació Cartier de Paris. Es tracta de la realització d'un projecte únic de construcció de mansions edificades a la fi d'edificis de sis plantes i que en una combinació de la paraula xalet, amb la veu disseminada en els Andes, de cholo, s'ha denominat com "Cholets". Però aquest peculiar fenomen creatiu és una altra història. Requereix d'un estudi com el que descriu Nicolas València: "...Rescatada per l'arquitecta Elisabetta Andreoli i l'artista Ligia D'andrea en el llibre "Arquitectura andina de Bolívia", la irrupció mediàtica d'aquesta arquitectura, de la mà de Freddy Mamani -un exalbañil convertit en enginyer i constructor- s'ha convertit en l'excusa per parlar de tota la resta al país altiplánico: les mancances i luxes d'una ràpida expansió urbana dispersa en l'Alto , la ciutat més jove de Bolívia; el naixement d'una nova burgesia aimara davant el menyspreu de les elits blanques; i el naixement d'una identitat arquitectònica contemporània que incomoda puristes i enorgulleix aimares?, però és rebutjada per les escoles locals d'arquitectura".
La Paz i els seus barris antics, des dels vestigis colonials als assentaments senyorials que després van deixar la seva empremta de millors temps anats i d'una bohèmia creativa com a les rodalies del Monticle a Sopocachi, em corren diàriament una cortina que deixa al descobert un paisatge urbà que fascina i a què corona, des d'una infinita varietat d'angles, l'imponent Illimani i les seves neus perpètues. A poc a poc vaig descobrint una ciutat amb l'entorn d'arrels mil·lenàries. A l'influx de la portentosa cultura Tiahuanaco pot hom entestar-se en estudiar signes dels múltiples estrats culturals prevalents.
Les llegendes urbanes són nombroses i no només per l'elenc de les famoses cases embruixades, que aquí els diuen "Pesades". Els "cementiris d'elefants" (les cantines on la gent es tanca a morir bevent) que descriu magistralment un altre malaguanyat autor, Víctor Hugo Vizcarra, tenen un lloc especial tenen. L'autor de "Borratxo estava però me'n recordo", mereix una altra crònica d'aquesta sèrie andina, la ruta passa per abordar la literatura d'algunes figures de rellevància literària universal. Només cal esmentar a figures com l'humanista i gran escriptor Franz Tamayo, equivalent en la seva dimensió enciclopèdica i el seu amor per la Grècia antiga, al nostre Alfonso Reyes.
No obstant això, en l'àmbit literari bolivià un dels impulsos d'aquestes línies és reconèixer la meva ignorància de l'obra d'un dels poetes fonamentals del continent, Jaume Saenz (La Paz, 1921-1986); la seva rellevància es conjuga amb una existència turmentada, semblant a la de l'origen i impuls de la poesia maleïda que definiria Verlaine quan va escriure sobre Mallarmé i Rimbaud, i on hi caben molt bé Baudelaire i Lautrémont.
Parlo ja amb fascinació d'un escriptor de clarobscurs dramàtics com els que va revelar en la seva novel·la fundacional, titulada "Felipe Delgado". Allà completa Saenz el cicle acte destructiu d'un alcoholisme extrem en què va patir diversos delirium tremens; però afortunadament va aconseguir parar de beure com per arribar a plasmar un món de misèria atroç que troba en el sentiment de la mort i de l'abandonament amorós una paradoxal afirmació vital.
S'ha escrit que Jaume Saenz va reinventar la seva ciutat, La Paz (dada curiosa: va cursar primers estudis a l'institut Mèxic). Un element primordial de la seva ficció és la recuperació d'un personatge popular primordial: el Aparapita. Paraula provinent de l'aimara que es pot traduir com "cárgamelo", per la seva arrel d'embalum i d'ofici. Sobreviuen aquests emblemàtics carregadors que transporten ingents mercaderies a l'esquena. La càrrega simbòlica d'aquests humils transportistes, valgui la redundància, els confereix una categoria de clochard en pobresa extrema. Alguns d'ells són donats a un alcoholisme que combinen amb mastegar la fulla de coca. Aquests humils treballadors poblen les obsessions més extremes de Jaume Saenz. Curiosament, l'antropòloga Carmen Bustillos va arribar a referir que la pròpia edificació de la ciutat de la Paz semblaria un sac de aparapita, amb les seves vestimentes multiremendadas, en una mena de miserable patchwork de materials de construcció.
Estic preparant una antologia per celebrar el centenari del naixement d'aquest autor imprescindible de la poesia llatinoamericana; part d'onze llibres d'una poesia que atrapa també per la seva vessant lúdica, i que commou i alliçona. Encara que la seva visió de la vida és ombrívola, acaba transcendint 1 força que vitalitza. La poesia de Saenz ajuda a desxifrar l'enigma d'una societat sud-americana de riquíssim arrelament per la multiplicitat de la seva identitat cultural. I porta de la mà a aprofundir en una ciutat amb estaments que sedueixen, des d'una humil i popular saltenyaria (de venda d'empanades) trucada sense saber per què "Picasso", a una elegant i sofisticada Delicatessen Laurent amb vins de Tarija.
El deixant del món de Jaume Saenz passa per la influència que ha deixat en les noves generacions de d'artistes amb talent. És el cas de Willie Claure, qui va transformar en una cueca deliciosa un poema de Jaume Saenz que apareix en "Felipe Delgado":
NO LE DIGAS
Si te encuentras con la ninfa
No le digas que he llorado.
Dile que en los ríos me viste lavando oro para su cofre.
Dile que en los ríos me viste lavando oro para su cofre.
Si te encuentras con la trini
No le digas que he sufrido.
Dile que en los campos me viste buscando lirios para sus trenzas.
Dile que en los campos me viste buscando lirios para sus trenzas.
Si te pregunta la flora
Acordándose de mí
No le digas que me haz visto
No le digas que la quiero.
En un rincón del olvido no le digas que la espero.
En un rincón del olvido no le digas que la espero
Si te encuentras con la ninfa
No le digas que he llorado
Dile que en los ríos me viste lavando oro para su cofre
Dile que en los ríos me viste lavando oro para su cofre
Si te encuentras con la trini
No le digas que he sufrido
Dile que en los campos me viste buscando lirios para sus trenzas
Dile que en los campos me viste buscando lirios para sus trenzas
Si te pregunta la flora
Acordándose de mí
No le digas que me haz visto
No le digas que la quiero
En un rincón del olvido no le digas que la espero.
En un rincón del olvido no le digas que la espero.
e
Nota: per escoltar, aquest clàssic de Willie Claure:
Escriu el teu comentari