La covid-19, la justícia i la mediació

Amb la pandèmia per la COVID 19 la crisi de la justícia a Espanya ha tocat fons. No ha estat el virus el principal factor, però la suspensió de milers de judicis i d'actes processals ha posat a la ciutadania davant d'un mirall que ens ha mostrat la realitat: la porta dels jutjats estava tancada. A l'interior dels sumptuosos palaus, dels edificis de disseny o de les vetustes instal·lacions -segons les inversions que cada comunitat autònoma ha volgut realitzar-se'ns responia amb el torni vostè demà de forma generalitzada, excepte determinats casos urgents que, malgrat seva qualificació, passaven a resoldre sense massa pressa.

Això ha passat a Espanya, que és una de les societats més judicialitzades de l'àrea occidental, on hi ha el contrast entre la poca confiança en l'administració de justícia que reflecteixen les enquestes (1 tres sobre deu) amb el geomètric increment de demandes, denúncies i querelles. És una evident paradoxa que des de tots els sectors socials es reclama als jutges la solució dels problemes que no han sabut gestionar ells, sense tenir en compte que la tasca dels tribunals és la de produir decisions a la llum de les llei, però no la de resoldre els conflictes.

És clar, qui marca el camí a seguir amb el seu exemple és la classe política, que està sent incapaç de gestionar les funcions que les lleis li tenen encomanada per les vies de consens. La paraula "parlament" vol dir que la seva tasca essencial és la de parlar per buscar solucions als problemes dels ciutadans. D'això pràcticament s'han oblidat, el que fan és utilitzar aquest sagrat espai de sistema democràtic per a una altra funció, que és la d'estar en un permanent pugilat de desqualificacions i insults per, després, imposar unes majories minses amb unes lleis que gairebé sempre acaben a la taula dels jutges perquè dictin la decisió diriment. Això sí, els problemes seguiran sense solucionar-se perquè els jutges s'han de limitar a aplicar les lleis vigents que aquests mateixos polítics han elaborat i no poden fer una altra cosa. A partir de la publicació de la sentència comença, en un bucle interminable, la desqualificació de la resolució dictada, per al que és imprescindible picar personalment als jutges que les van dictar.

En els conflictes familiars també s'estén aquest exemple. Les parelles que es divorcien no s'esforcen a posar-se d'acord pel bé dels seus fills i pretenen que siguin els jutges els que dictin la sentència que, invariablement la recorren o van a la premsa groga per denunciar que no els han solucionat el seu problema com ells haurien volgut.

El mateix està passant amb la gestió dels greus problemes que ens ha portat la qüestió sanitària. En una cosa tan alarmant com la pandèmia que amenaça de mort a un gran sector de la població, el més vulnerable, l'absència d'un mínim consens en la gestió és de jutjat de guàrdia -valgui la paradoxa- i, de nou, es va als tribunals perquè resolguin el problema de si el decret està bé o mal redactat, o perquè fixi l'ordre de les vacunacions. Els altres àmbits judicialitzats són els del campionat de futbol, la política d'ensenyament, la data de les eleccions -el resultat s'ha d'impugnar com ens ha mostrat el camí EUA- l'ordenació del sistema bancari i els models d'hipoteques.

És cert que l'administració de justícia, que és la tercera columna de l'Estat de Dret, té molts elements que millorar, entre altres el surrealista disseny de l'òrgan de govern dels jutges, però també necessita que les altres dues columnes, el legislatiu i el executiu funcionin adequadament. Hauríem de prendre consciència dels ciutadans de la necessitat de refundar la nostra concepció de l'Estat? Certament, pensàvem que teníem un model de primera divisió i ens hem adonat que hem baixat de categoria.

Però no són dolentes totes les notícies. La situació en què tot un conjunt de factors ha influït, també ens ha aportat noves esperances. Em refereixo a la incorporació de noves eines per al sistema de justícia. Parlo de sistema perquè la Justícia no és monopoli dels jutges, sinó que pertany de forma inalienable a cadascuna de les persones. I això és el que inspira els dos projectes de llei que prepara el Ministeri de Justícia per a la reforma de les lleis processals que introdueixen importants novetats. Si es plasmen en textos legislatius consensuats, com esperem, configuraran una justícia més propera a la ciutadania. Em refereixo als projectes per a l'eficiència de la justícia i de reforma de l'enjudiciament criminal.

Aquests dos projectes introdueixen la participació dels ciutadans en la realització eficaç de la justícia amb la previsió que, en l'àmbit de la justícia civil, s'hagi de intentar una negociació seriosa i de bona fe abans de presentar una demanda al jutjat; i en la inserció de mecanismes de justícia restaurativa en l'àmbit penal, perquè les víctimes dels delictes tinguin el protagonisme que els correspon en la determinació de les condemnes penals als que hagin delinquit.

El passat dia 21 de gener s'ha celebrat el dia europeu de la mediació. Durant tota la setmana hi ha hagut centenars d'actes, conferències i esdeveniments que, per primera vegada, han estat focalitzats en el debat públic d'aquestes dues propostes legislatives pendents de tramitació parlamentària. El repte que se'ns presenta és important perquè no es pot desaprofitar aquesta oportunitat per modernitzar el sistema de justícia, desterrar la idea que els tribunals poden resoldre tots els problemes, i tornar el protagonisme als ciutadans. Per això necessitem l'aprenentatge de la negociació i de la pràctica del consens per sobreviure com a societat i com a país.

Però és la classe política la que ha de donar exemple com recomanava Maquiavel, en la versió que va fer de la seva obra el que va ser director de la Residència d'Estudiants, Alberto Jiménez Fraud: "Una gran tragèdia amenaça als pobles quan la classe directora accepta i tot i proclama la doctrina de la força i fa traïció al seu paper fonamental, que és el de fer créixer sense treva ni respir les armes raonables del convenciment; el d'estrènyer els llaços humans de la convivència; el de fomentar la curiositat intel·ligent que fugi del dogmatisme, examini diferents punts de vista pràctics i raonables per decidir entre ells, i retre respectuosa submissió a la infinita varietat de l'Univers "