Vots útils

A pocs dies de celebrar-se les eleccions catalanes, segueixen planejant moltes incerteses sobre els seus resultats i sobre l'escenari polític que dibuixaran. La participació ciutadana constitueix sens dubte la primera gran incògnita. Tots els indicis apunten a una major abstenció: com a resultat de la pandèmia, és clar; però degut també a una atmosfera molt menys tensa que la que regnava al desembre de 2017, amb la societat polaritzada a l'extrem. Una menor participació pot distribuir-se, però, de manera molt desigual i tenir una gran repercussió en el resultat. Sobretot si la desmobilització afecta en major mesura a les àrees metropolitanes, que han vist difuminar el perill d'un intent secessionista, i es combina amb una alta participació en les províncies més proclius al vot independentista. (A Barcelona un escó val 50.000 vots, enfront dels 20.000 que es requereixen a Lleida). D'altra banda, totes les enquestes coincideixen a assenyalar un altíssim percentatge d'indecisos. El fenomen es repeteix en els últims comicis, reflex de la volatilitat al moment. Les representacions tradicionals, a l'igual que les entitats que organitzaven a la societat civil, han perdut crèdit i peu amb les seves bases. Els partits s'han anat reduint a esquelets de quadres institucionals. Per a l'esquerra, aquesta pèrdua de musculatura i connexions vives amb el món de la feina, els barris populars i els sectors socials més desfavorits resulta especialment crítica. En qualsevol cas, molts vots -i, amb ells, escons determinants per a la configuració de majories parlamentàries- es decidiran el mateix 14-F, a peu d'urna.

Paperetes electorals / EP

Aquestes incerteses, unides a l'altra dada persistent de totes les enquestes -l'empat o gran proximitat pel que fa als pronòstics que es refereixen a PSC, ERC i JxCat-, potser hagi propiciat una campanya sense grans sorpreses ni estridències per part d'aquestes formacions. Malgrat tot, les diferents ofertes electorals permeten situar amb claredat la disjuntiva que es planteja davant la societat catalana. La disputa és aferrissada entre els partits independentistes, germans enemics i socis de govern. Està en joc l'hegemonia en el camp sobiranista i, amb ella, el control de l'entramat administratiu-mediàtic autonòmic i les seves xarxes clientelars. El fracàs del "Procés" és inapel·lable. La independència no figura a cap agenda; només hi ha el prosaic desig de poder. Puigdemont aspira a conservar-agitant l'èpica de l'1-O, apel·lant a el sentimentalisme i recorrent a la demagògia populista. ERC hagués volgut mostrar un perfil més pragmàtic i procliu a la negociació amb el govern de Pedro Sánchez. Però, a cada pas, ERC s'espanta de la seva pròpia audàcia, tremola davant les acusacions de "traïció"... i tem que les seves pròpies bases siguin sensibles a les admonicions de la dreta nacionalista. En realitat, l'independentisme només pot seguir liderant a les classes mitjanes que ho van encastellar si manté un cert clima de tensió, un sentiment de greuge permanent. La temible irrupció al Parlament de Vox, assenyalat el nacionalisme com la cara més genuí d'una Espanya irreformable, podria resultar molt útil a aquest propòsit.

Aquesta via és la menys indicada per encarar la greu situació socioeconòmica que ens deixa la pandèmia. I, per descomptat, per gestionar profitosament els fons europeus, cosa que requereix un lleial esforç de cooperació institucional. La màxima maragalliana és ara més certa que mai: "El camí d'Europa passa per Espanya". La veritat és que resulta difícil imaginar una sortida del marasme actual que no passi per una victòria clara i contundent de Salvador Illa. Només un nítid suport popular a la candidatura socialista, recuperant de manera significativa el vot perdut a compte de Ciutadans i ampliant al mateix temps els suports entre el catalanisme, suposaria el missatge d'un corrent troncal de la societat a favor d'un canvi de rumb del país, deixant enrere els anys de confrontació i decadència. Sense aquest impuls no hi ha res a fer. La discussió sobre la reedició d'un tripartit d'esquerres és molt enganyosa, tendeix a ocultar les qüestions decisives: la seva orientació i el seu lideratge. Per poc que l'aritmètica parlamentària ho permeti, l'opció d'ERC serà la reedició d'un govern independentista. Però és que, tot i suposant que ERC guanyés les eleccions i la suma dels seus escons amb els del PSC i els comuns permetés conformar una majoria, el problema no estaria resolt. Aureolada per les urnes i sota la mirada inquisitorial de JxCat i la CUP, és difícil imaginar que ERC oferís un pacte acceptable per al PSC, una agenda centrada en la recuperació econòmica i la millora de l'autogovern. Després de tot el que ha passat, la socialdemocràcia no pot tan sols contemplar el retorn a un període d'agitació al voltant d'un referèndum. El PSC va estar massa a prop de el col·lapse per haver-ho oblidat.

L'anhelat sorpasso d'ERC a la mutació nacional-populista de el gen convergent podria llegir-se com un premi a la promesa d'un independentisme "realista". Però no seria la garantia de cap gir a l'esquerra, ni faria d'ERC un aliat estable de govern progressista al Congrés dels Diputats. La veritat és que si quedés en tercera posició tampoc se sentiria millor predisposada. Potser la seva conclusió seria que no s'ha mostrat prou radical enfront dels "carcellers". ERC és el partit d'una petita burgesia que viu atemorida davant les convulsions provocades per la crisi de l'ordre global. És il·lusori confiar en la seva fermesa o en la rectitud dels seus dirigents. Només determinades correlacions de forces podrien empènyer al camí d'una cooperació constructiva amb l'esquerra. Ara per ara, això sembla difícil. Però seria de el tot impossible si el PSC no guanyés les eleccions -i hauria de fer-ho de manera contundent. El debat recurrent sobre el "vot útil" resulta sempre llefiscós. En democràcia, tot vot és legítim i útil: reflecteix els anhels d'una part de la societat; anhels que han de ser reconeguts i integrats d'una manera o altra en la governança de país, en la conformació de govern i oposició, a través de pactes, en la confecció de les lleis... A més, la sortida d'una situació tan intricada com la catalana dependrà de la capacitat negociadora d'uns i altres. Però, tal com estan les coses, costa albirar un retorn a la racionalitat al marge d'un gran resultat de Illa. Que cadascú actuï segons la seva consciència. I, com deien als toreros en sortir a la plaça, "que Déu reparteixi sort i no ens aixequin les sabatilles".