Malum signum "La llebre fuig, llebrers la segueixen: Dulcinea no apareix!"

Els que vam creure detectar en els resultats del 14-F algun motiu d'esperança vam començar a veure el nostre goig en un pou. Els comicis catalans semblaven obrir, en efecte, una finestra d'oportunitat per sortir de l'bucle del "Procés". Salvador Illa havia guanyat les eleccions amb un discurs netament orientat a superar aquest esgotador període de confrontació i divisió social, apostant per reprendre "el govern de les coses" davant la difícil situació que ens deixa la pandèmia.

Per la seva banda, ERC aconseguia l'anhelat sorpasso sobre el món post-convergent, un fet que cabia interpretar com un reconeixement de l'pragmatisme que va suposar facilitar en el seu moment la investidura de Pere Sanch ez i, més tard, l'aprovació dels PGE. (Tot i l'absència d'un balanç autocrític de l'aventura secessionista ... i malgrat les proclames de Junqueras durant la campanya).

Era raonable interpretar que aquests resultats, juntament amb els dels comuns, indicaven l'existència d'un espai ampli i transversal en la societat catalana, desitjós de sobrepassar la lògica de blocs. Ningú ignorava la dificultat d'articular-se políticament, molt més com que es tractava de formar un govern que, a l'voler imprimir un nou rumb a país, anava a ser inevitablement fustigat des dels nacionalismes extrems. Però ja se sap: l'esperança és l'últim que es perd.

No obstant això, els esdeveniments d'aquestes últimes setmanes conviden a abandonar-la gairebé amb la mateixa rotunditat que ho feia la inscripció gravada a l'entrada de l'infern de Dante. La formació de la Taula de el parlament i de el govern s'està cuinant exclusivament entre les forces independentistes. ERC no sembla en absolut disposada a desfer-se d'aquest entorn. Sens dubte, pesa decisivament en el seu propòsit el desig de fer-se amb la presidència de la Generalitat, cosa que difícilment podria obtenir d'un PSC guanyador - tot i els ingenus crides a la "generositat" socialista per part dels comuns.

La situació roman bloquejada per la lluita insomne que segueix lliurant en el camp independentista. Una lluita que té com a objectiu l'hegemonia d'una o altra força i el repartiment de les quotes de poder autonòmic.

Que ningú s'enganyi a l'respecte. Les professions de fe independentistes i les subhastes de radicalitat són, sobretot, un reclam. Ningú divisa una perspectiva de ruptura.

El fracàs de 2017 va ser rotund. Pot fins i tot que, en breu, el Parlament europeu retiri la seva immunitat a Puigdemón t, Ponsatí i Comín. No. El que està en joc són conselleries, àrees d'influència, pressupostos, poder mediàtic, xarxes clientelars de l'manteniment depèn l'ascendent social de cada partit ... Això és el que realment es dirimeix aquests dies entre ERC, JxCat i la CUP. Ara bé, la forma en què es desenvolupen les negociacions no podria ser més inquietant.

Els desordres al carrer durant les manifestacions a favor de el raper Pablo Hasel han estat encoratjats, "contextualitzats" i utilitzats per la CUP i JxCa t per posar pressió a Pere Aragonès. El món empresarial - que, tradicionalment, trobava representació i interlocució privilegiada entre convergents i republicans - ha contemplat atònit com el president en funcions de la Generalitat s'ho pensava durant una setmana abans de repudiar la violència i els saquejos ... mentre els Mossos d'Esquadra eren públicament qüestionats pels que tenen la responsabilitat de dirigir el cos.

El PSC ha aparegut, tirant finalment de el govern municipal de Barcelona, com l'únic partit d'ordre de Catalunya. Mentre Salvador Illa es reunia amb el comitè d'empresa i els treballadors de Bosch, Laura Borràs visitava Pau Hasel a la presó de Lleida. I, mentre Pedro Sánchez i Felip VI es reunien amb els directius de SEAT i V olkswagen per donar un recolzament a l'transcendental projecte de transició elèctrica de l'automoció ... la Generalitat es negava a "retre homenatge a el rei".

En una paraula, la manera en què discuteixen entre si els partits independentistes segueix presonera de la retòrica impotent dels últims anys: "autodeterminació i amnistia", "ja som més de l'50%" ... Encara que el que probablement es tingui en ment sigui una "confrontació intel·ligent amb l'Estat" - és a dir, una estratègia de tensió controlada, evitant incórrer en conductes que puguin ser objecte de retret penal -, el joc resulta més perillós del que alguns poden creure. Els independentistes no han destacat per la seva habilitat per frenar a temps en el seu particular "joc de la gallina". Aquesta manera de gestionar els seus conflictes interns és propícia a tot tipus de relliscades.

Sobretot en la tensa situació que s'acosta. Caldria llegir la irrupció de Vox com a advertència d'una polarització que va a intensificar ... i de risc per a la convivència que resultaria de declinar els conflictes socials com un xoc d'identitats nacionals. En qualsevol cas, un govern trenat amb semblants vímets difícilment podria generar confiança inversora, mancomunar esforços per gestionar adequadament els fons europeus, ni revertir el declivi institucional i moral de país. En això tampoc cal deixar-se extasiar per la retòrica.

Els intercanvis sobre "models policials" i "escuts socials" no són sinó una forma críptica de parlar de càrrecs governamentals. Encara estem a l'espera d'aquell "pla de rescat contra la pobresa" que el novembre del 2015 van prometre els promotors de la resolució de desobediència a l'Tribunal Constitucional amb que va arrencar la XI legislatura. De la mateixa manera, tampoc veurà mai la llum aquesta Renda Bàsica Universal que anuncia la CUP - i la implementació superaria amb escreix el conjunt de l'pressupost autonòmic.

"Si arriba a formar-se el govern independentista en potència tindrem un executiu inestable, sense musculatura, sense osmosi amb els actors" Foto @EP

Els intercanvis sobre "models policials" i "escuts socials" no són sinó una forma críptica de parlar de càrrecs governamentals. Encara estem a l'espera d'aquell "pla de rescat contra la pobresa" que el novembre del 2015 van prometre els promotors de la resolució de desobediència a l'Tribunal Constitucional amb que va arrencar la XI legislatura. De la mateixa manera, tampoc veurà mai la llum aquesta Renda Bàsica Universal que anuncia la CUP - i la implementació superaria amb escreix el conjunt de l'pressupost autonòmic.

El problema és que aquestes paraules les carrega el diable. Hi ha qui se les pot creure o intentar fer-les valer per sobre de les seves possibilitats. Aquestes maniobres i fanfarronades no anuncien res de bo. Si la cosa no se'ls va de les mans, si arriba a formar-se aquest govern independentista en potència - es esgotaran els terminis per a la constitució d'Parlament -, tindrem un executiu inestable, sense musculatura, sense osmosi amb els actors socials, sense un projecte il·lusionant per encarar els reptes de la reconstrucció. Un govern, en definitiva, que seguirà a l'atzar de les disputes entre els seus socis i sobre la durada s'obriran les apostes des del mateix instant de la investidura. Malum signum, malum signum, que diria Don Quixot.