L'exili

Al magatzem de les paraules oblidades que l'acadèmic francès Érik Orsenna evoca en els seus llibres hi ha una secció per a les paraules que estan en procés de reparació. Algunes d'elles tenen un significat jurídic originari, però s'han anat apartant per l'ús del seu sentit primitiu. Per exemple, el "desterrament", que va ser durant segles una condemna penal clàssica, ha desaparegut dels textos jurídics i s'utilitza amb freqüència avui per expressar el rebuig subjectiu enfront de idees o persones que es consideren nocives. En el seu lloc hi ha altres paraules que expressen la mateixa idea, però amb diferents matisos, com són la "devolució en calent", l'expulsió o l'internament en un CIE dels estrangers que han entrat il·legalment en un país. El "confinament" és una altra d'aquestes paraules que s'estan transformant des del concepte primitiu de càstig judicial a la reclusió per prescripció mèdica o per decisió de les autoritats polítiques.

Persones regugiadas de Veneçuela (EP)

No obstant això, la paraula exili sempre ha estat polivalent. El diccionari de la RAE la defineix com la separació d'una persona de la terra en què viu, però revesteix múltiples modalitats ja que pot ser voluntari, forçós, per motius polítics, religiosos, per la necessitat de protegir-se contra la persecució de la justícia , o contra la repulsa social de determinades conductes.

A Espanya, des de principis de segle XIX comptem amb una llarga tradició d'exilis de les més diverses formes imaginables. Els polítics liberals s'exiliaven quan les seves vides corrien perill pels cops d'estat militars, els reis i clergues també ho feien en els períodes revolucionaris. Amb Llatinoamèrica s'han fet molts viatges d'anada i tornada, i també hi ha hagut molts argentins, xilens, cubans, uruguaians, etc ..., que han imitat aquestes antigues costums de la "mare pàtria". Durant la guerra civil va haver exilis creuats, segons el territori en el qual es visqués després del cop d'estat, però potser l'exili més tràgic per la seva magnitud, crueltat i durada va ser el de la guerra civil. Per aquesta raó, quan els polítics catalans del contradictori pronunciament independentista s'han refugiat en països estrangers per escapar de l'acció de la justícia espanyola, s'han escoltat opinions que els negaven la seva condició d'exiliats, tot i que des del rigor lingüístic també ho són.

Curiosament no es parla dels molts exiliats que han vingut al nostre país des de Síria, Marroc, Líban, Filipines o d'algunes repúbliques africanes regides per dictadures de sang. L'Espanya democràtica s'ha guanyat a pols ser considerada una de les nacions menys sensibles a atorgar l'asil polític a moltes de les persones que realment han fugit dels seus països per la necessitat de salvar la seva pròpia vida i la dels seus familiars. No es té un tracte recíproc amb països que en altres èpoques van acollir als espanyols que ho van necessitar.

Però, pel que fa als espanyols que avui habitem en "la nostra terra", el fenomen que s'està percebent en els últims anys és la importància d'una accepció de la paraula exili diferent. És el que també el RAE cita com "exili interior". La radicalització de la política que en altres països s'està donant també entre la trucada, per entendre'ns, esquerra i dreta, aquí s'incrementa amb altres factors alienants com l'extremisme religiós, els nacionalismes exacerbats i els regionalismes secessionistes. Segons les majories relatives dels parlaments regionals, segons el territori en el qual es visqui, l'àmbit social en què es desenvolupi l'activitat professional, la confessió religiosa i, fins i tot, la condició social o econòmica, hi ha persones que es troben estranyes en seva pròpia terra. Aquests factors propicien que s'adopti l'opció per una reclusió cap a l'espai interior, que s'accentua últimament per les instruccions que es dicten des dels poders públics perquè es visqui confinat en els domicilis, amb el mínim contacte amb altres persones que no siguin de l' propi cercle de convivència.

Personalment he optat per sortir al carrer l'imprescindible, però prou per observar que s'estan imposant els hàbits de apartar-se de la vorera quan vénen de front persones d'un altre color de pell, d'ulls ametllats, d'aspecte descurat, o es passa a prop de les cues que es formen davant els menjadors socials o enfront dels bancs d'aliments.

Sort que ens queda la connexió amb els mitjans de comunicació: la televisió, la ràdio, els diaris digitals! Però quan vas dels uns als altres buscant informació o debats serens, i perceps que cada un d'ells es dedica a fer gala de les "banderes victorioses" que els financen, l'única opció que queda és optar per aquest exili interior que s'ha viscut per moltes persones en èpoques de guerres i convulsions socials. Penso en els grans mestres de la pintura com Goya, Monet o Gauguin, o en músics com Beethoven, Chopin o Mahler que van viure enmig de les guerres europees dels segles XIX i XX.

Però, realment, aquesta no és la solució pensant en les generacions futures. Fa uns dies un polític reclamava al parlament que es potenciaran els serveis d'atenció psicològica a la població. Va ser objecte de burles i rialles. Jo em vaig recordar de l'època de la transició. Llavors estàvem molt pitjor, els estats d'excepció i la repressió policial eren de veritat, però no es necessitaven psiquiatres: la diferència és que llavors es tenia col·lectivament la il·lusió de construir una societat més justa i solidària, i ara no es veu cap llum que il·lumini la sortida del túnel.

Sempre ens quedarà l'exili, però la diferència amb els protagonistes de "Casablanca" és que París està tancat per als turistes.