Julio Barriga, un "gran poeta de la ciutat" a Tarija, Bolívia

Lamentablement un no és una gallina que pugui mostrar un ou diari per justificar l'existència; / Vam menjar un rostit cuinat a força de mirades; / Sóc aquesta estàtua que, durant segles immòbil, cobra consciència de l'alliberament de la seva mobilitat. Però decideix quedar-se quieta uns minuts més ...; / A la rialla, a qualsevol edat i per un instant, recuperes la infància.

D'AFORISMES DESAFORATS de Julio Barriga

Vam aprendre amb Lawrence Durrell i el seu "Quartet d'Alexandria", que el "poeta de la ciutat", del port a la vora del mediterrani que va albergar una de les fonts de la saviesa de l'antiguitat a la seva biblioteca, que van arrasar les flames, era el autor d'una centena de poemes universals i fonamentals, Constantino Cavafis. Aquest deambulava per la ciutat fundada per Alexandre el Gran com una ànima en pena passional, buscant amors passatgers prohibits. I va deixar una empremta universal que ha marcat a generacions senceres. El seu esperit poètic arriba cims negades a tants altres autors que van ser els seus contemporanis, revelant geni i bellesa literària, a més de sensualitat.

Cas similar, sense tanta atracció com la té el alexandrí, seria el cas de Joao Salvat-Papasseit, en relació amb els il·lustres baixos fons, i molls de Barcelona. L'autor de "Levar Fusta a l'Moll" fatigava diàriament la petit carrer que baixa des de la via Laietana fins a Santa Maria de la Mar -Vivia molt a prop d'aquest monument al gòtic català- i hauria amarat barri emblemàtic que alberga grans Picassos en el seu museu únic, d'un deixant de poesia nascuda d'una visió vitalista amb arrels anarquistes.

A Cuba, si volguéssim trobar l'equivalent a un altre "poeta de la ciutat", pensaríem en José Lezama Lima. El prodigiós autor de "Paradiso", que va viure molt a prop del cèlebre Passeig del Prado a l'Havana, va crear una mena d'halo mític entre la seva visió barroca, refinadíssima i un tant hermètica, i la picaresca pròpia d'un territori de vitalitat i alegria carib. En aquesta estela hauria de transitar també el brillant autor dels "Tres Tristes Tigres", i de "l'Havana per a un infant Difunt", Guillermo Cabrera Infante.

Ja a Mèxic se m'acudiria pensar en èpoques passades primer ja d'entrada, en un poeta exemplar d'aquesta "Ciutat dels Palaus", com va batejar el Baró de Von Humboldt a què va ser la capital de la Nova Espanya. Penso en El Duc Job, un dels pseudònims de Manuel Gutiérrez Nájera. És cèlebre un dels poemes que hauria escrit en el Jockey Club d'aquella època, el Sanborns dels Rajoles de Plateros, avui avinguda Madero. I en contrapartida més propera, pensaria en Efrain Horta. La seva visió poètica crítica en el seu cèlebre poema "Avinguda Juárez" li confereix un segell únic a la recerca de l'ànima citadina, equivalent al millor Novo ja Monsiváis en la prosa.

Aquest llarg prolegomen ha estat necessari redactar per fonamentar el tardà troballa d'un horitzó literari prometedor. La paraula és equívoca i antipàtica, però he "descobert" a un poeta que concep una poesia binària, culterana i col·loquial. Els dos costats d'una moneda verbal sempre en vol d'alts aires. Julio Barriga és el poeta de Tarija. Viu i deslligui lligams petit burgeses i ampolles de formidables vins en aquesta ciutat gairebé fronterera de Bolívia amb l'Argentina, a pocs quilòmetres d'un dels espais geogràfics on va ocórrer la infàmia històrica de la punyent i inútil guerra del Chaco.

Ja Octavio Paz per parlar de Pessoa deia que la biografia d'un poeta la trobem en els seus textos i això s'aplica bé a aquest intel·lectual d'adopció tarijenya que no fingeix d'autoritat acadèmica --posseeix suficients honoris causa simbòlics, de carrer, taula, bar i pa, com per no cobejar guardons - i prefereix escampar el seu pensament crític a la manera de Ramón Gómez de la Serna, en unes "greguerías" a manera que va cridar "Aforismes desaforats" -. Si caiem en l'antipatia de voler donar equivalències (com fem els que no coneixem prou l'obra d'un autor de la sana ironia de Barriga), podríem dir que és un poeta que en alguna de les seves vessants recordaria al gran gaúcho brasiler que va ser Mario Quintana , a l'argentí Oliverio Girondo, al xilè Nicanor Parra i al mexicà Jaime Sabines. Estirp compartida en clau col·loquial i més directa del que ho farien el barroquisme i hermetisme de Lezama Lima o de Sarduy.

Julio Barriga - Edmundo Font

La llengua de Barriga és afilada però mai bífida. La seva crítica és un escalpel que talla sense pal·liatius, ni de manera dissimulat; amb una visió rigorosa denúncia sense escarafalls i adverteix que fer-nos tontos amb socialitzacions correctament polítiques no porta més que a un acte engany de doblecs quel dissecciona amb imatges puntuals, precises, humorístiques, subversives, una mica a la manera dels surrealistes o d'escriptors tan descarnats com Sanchéz Ferlosio, Celine, o Pavese.

Dos estimats amics bolivians, mestres d'excel·lència tots dos, un a la pintura, Gastón Ugalde, i l'altre en l'arquitectura, Carlos Villagómez, em van dir, en una nit de bons Tannat de Tarija, que en aquesta ciutat que gaudeix de fama de gent feliç, que allà vivia un imperdible escriptor, i que bé valia la pena fer un viatge per trobar-lo. I vaig emprendre el periple que passa per Cochabamba (nom musical com pocs). No va ser fàcil trobar una llibreria amb la seva obra. Tant com a la meva ciutat natal, Tampico, on la cultura és un bé preciós que brilla per la seva absència i la seva promoció és gairebé nul·la, Tarija no es destaca tampoc per tenir aquests establiments, amb olors a gomes d'enquadernació, de més rara existència cada dia: objectes d'una actual dimensió desconeguda, aquests paral·lelepípedes de tinta impresa i de paper.

A les poques hores d'arribar a Tarija vaig poder donar amb "el poeta de la ciutat". Allà es respira un clima de port sense mar, com a Sevilla, i s'estima tant a l'Andalusia de Lorca, de Rejano, de Cernuda, i d'Alberti, que el seu riu es diu Guadalquivir i les belles mosses amb "follet" sembla que anessin sonant castanyoles, i somrient a la menor provocació del que festiu. Ja a l'aeroport de la regió d'esplèndids vins ens rep una llegenda que parla per si sola del que ens espera: "Qui ve a Tarija i no beu vi, a què va venir?".

Don Julio Barriga, Mestre de sanes irreverències, sense pèls en la llengua -0jo, no suporta que li cridin amb veus grandiloqüents- es va acostar generosament fins al restaurant de carns gautxes al qual li vaig convidar, animat pel riure intelligent i consells ad hoc d'una sirena tarijenya de terra endins, experta en vins. La vetlada va ser memorable. Don Julio va desplegar la seua ironia amb elegància de bohemi congènere dels poetes francesos dels temps de Mallarme, matisada per la seua proximitat al tròpic de Capricorn. La trobada es va desdoblegar en un passeig a les vinyes dels Kohlberg. Els propietaris d'aqueixa formidable casa de grans caldos ens van rebre en el seu cava obrint botelles memorables. Vaig aprofitar per a proposar-los que pensaren en un concurs de poesia amb el tema dels sucs màgics de Dionisio que portara el nom del “Poeta de la Ciutat”, de Julio Barriga, clar.

La sorpresa que ofereix conéixer l'obra d'un autor de profund calat humà i enfocament rigorós que esmicola les misèries i la grandesa de la vida quotidiana i els seus símbols -un dels seus llibres està dedicat a la cantant Amy Winehouse- ha de traduir-se en una obstinació de divulgació més va ampliar. “I ara recorae que ja el nostre gran pintor Alberto Gironella hauria trobat la seua musa en Madona”.

M'avergonyeix no haver conegut abans a un dels escriptors de la meua generació a Llatinoamèrica amb major densitat poètica i personalitat multifacètica. Julio Barriga  transita de la dimensió llibertària i contestaria de la seua visió del món, a la generositat d'haver arribat a donar un òrgan del seu cos per solidaritat fraterna. Parlem d'un ésser de controvèrsies i sempre en rebellia, practicant d'oficis mundans que sens dubte han alimentat la medulla irònica de la seua columna vertebral de literat, per a denunciar belleses i misèries.

És una llacuna, de la grandària del llac Titicaca, el nostre desconeixement de l'obra de Julio Barriga a Hispanoamèrica i ho dic per Mèxic, com una assignatura que hauria de portar-nos a publicar-lo completament. D'allí que proposaré editar una antologia que prepararia en diàleg creuat amb Julio Barriga.

I acabo amb un dels seus textos emblemàtics: 

UNO QUE NO SE COMPADECE

de su propia soledad, deberá

acogerse a ese hecho

en formación que es Tarija

bajo los grandes volúmenes viajeros

de las nubes preñadas de tormenta

midiendo la avenida

a paso de desesperanza

pedaleando a contrarruta

por donde sin cuenta mil collas han ido

al Chaco a morir desnudos de Kaki.

Poseído por una belleza inefable

a la que quizá debo sucumbir:

visiones de extraña lontananza

entre la ciudad que se va alejando

cuanto más quieres acercarte

a gente guardando cosas en bolsa nylon

como si fueran para siempre.

Siento que para mi ha dado el crepúsculo

se me cuelga la máquina, no tengo

memoria disponible.

Nos hemos limpiado el culo

con nuestro cerebro.

Gente siempre deslizándose

hacia algún abismo.

Al final, el crisol de la tiniebla

esclarecerá nuestra existencia.

Volver a pasar por esa esquina

por donde has pasado miles de veces

y esperas pasar después de muerto

en vano tratas de interponer

entre la fatalidad y tu muros y distancias

además todos esos paredones

donde afusilar tus pensamientos.

Los ruidos del silencio.

Los héroes del bochinche.

Palabras con que el deseo trata

de exorcizar su dolor, su soledad.