La mala sang de no parlar amb Fellini

Intermitències romanes, es podrien titular millor aquestes línies, que com a ofrena de Dia de Morts li dedico a Federico Fellini, que avui fa 28 anys d'haver desaparegut. L'assumpte tracta d'una estranya anècdota personal; això d'aquell formidable prestidigitador va ser tantes vegades producte d'un surrealisme que va trastocar algunes regles d'André Bretón. Encara que ens sorprengui, el cèlebre autor de “Nadja” va mantenir regustos moralistes contraris al cèlebre filòsof de l'amor que va ser Casanova, i a qui Fellini mateix va homenatjar en una al·lucinant cinta (a la filmació del qual va acudir el gran poeta italià Valerio Magrelli, que també apareix per aquí).

Aquest surrealisme italià, més present a “Giullieta dels Esperits” i al “Satyricon”, que a “La Via Vèneto”, és de vols hilarants, fins i tot més grans que els de Buñuel. A l'adust autor de Calandas li va deixar anar més la mà la seva immersió al món mexicà, barreja de focs fatus espirituals, la imatgeria extraordinària prehispànica i l'esperit xorigueresc (no m'oblido de les precursores dalinianes de “L'edat d'Or”, ni de “ Gos Andalús”). El surrealisme popular mexicà passa per les ganyotes a la mort, amb el tarannà que Neruda ens atribuïa, anomenant-nos éssers de cortesies espinoses.

El moment en què vaig renunciar a l'ocasió única de conversar amb aquest demiurg del cinema, vaig intuir que havia arribat la fi dels meus anys daurats a Roma. Va passar una nit en què vaig convidar a sopar a “Dal Bolognese” una parella d'intel·lectuals mexicans i als que vaig proposar passejar per la prodigiosa Via Margutta.

Aquest carrer llarg i amb dos accessos pels quals passegen els coneixedors de la seva història de galeries d'art i vivendes d'escriptors i d'artistes, estava solitari a aquelles altes hores i els passos ressonaven. De lluny les explosions d'una Harley-Davidson van perforar l'atmosfera esmorteïda d'aquella llum romana que pinta ocres. En aproximar-nos al número 88, volia reservar als meus convidats una sorpresa.

Gairebé en el moment que els explicava qui hi vivia, es va aproximar la motocicleta i es va baixar Federico Fellini. La va estacionar davant de la porta. Em va sentir cridar el nom. Va ficar la clau a la porta del casal on habitava amb Giulietta Masina i va girar el cap, divertit. En lloc d'obrir, va fer una pausa, deixant que l'abordéssim. Em vaig paralitzar. I això que tenia un tema puntual per tractar-lo. Ho veuran més endavant. El meu usual atreviment, en aquest cas em va jugar una mala passada.

Per això dic que aquell dia vaig saber que m'hauria d'anar d'aquella ciutat que enyoro tant. Uns mesos abans de la meva falta d'aplom, durant una festa que oferia el meu bon amic Roberto E. Wirth, propietari de l'hotel “Hassler” a Trinitá dei Monti (qui vivia a baix del penthouse de Vittorio Gasmann) un jove ajudant del realitzador em va explicar la anècdota d'un viatge a Mèxic de Fellini, a la recerca d'una locació.

Adverteixo per endavant que aquesta història gaudeix d'altres versions; Fellini estimava trastocar, suplantar la realitat, proposant un ventall de lectures inversemblants. La meva versió la reprodueixo com me la va explicar el seu col·laborador de llavors: l'autor de les “Las noches de Cabiria” s'hauria obsessionat amb el llibre principal de Carlos Castaneda —un altre fantasmagòric autor del qual es coneixen fonts biogràfiques contradictòries i només una que una altra fotografia —. Així que viatjant amb un exemplar de “Els Ensenyaments de Joan”, Fellini la va emprendre rumb a Mèxic.

I en comptes de buscar escenaris en paratges del nord, on es desenvolupa l'acció d'aquest llibre que va canviar la visió del món de Paulo Coelho, es va dirigir a Yúcatan. Curiós pensar que en comptes de visualitzar un nagual Yaqui dels deserts de Sonora, a Joan ho protagonitzaria un hieràtic sacerdot Maya. L'estada a Mèrida hauria estat inusitadament curta. La mateixa nit del seu desembarcament a la Ciutat Blanca, a Fellini se li hauria aparegut el savi bruixot dels “encaixos” metafísics. Allà, en un racó de la seva habitació, s'havia materialitzat l'esperit d'aquell gran mestre de llegat xamànic ancestral, interactuant en silenci amb l'autor d'encanteris cinematogràfics.

El narrador original d'aquesta altra versió de la història del gran autor italià a Mèxic, a qui vaig conèixer a la festa dels Wirth, va concloure dient que Fellini va preferir no bregar amb aquest estat de realitat no ordinària, sobretot quan en la seva visió no n'hi havia privat el consum de l'herba del diable ni de l'humit —el peiote i el toloache (Datura Inoxia)— al qual induïa don Juan Matus.

L'autor de “8 y Medio” hauria decidit tallar en sec i oblidar el seu projecte, sumant aquest a altres plans inconclusos de la seva obra. És sabut que va deixar al tinter una cinta que el representava enfrontar, ineluctablement, la fi del camí. Hi ha qui apunta el temor a la mort per a aquesta tasca que anunciava i mai no acabava de concebre, “Il Viaggio di G. Mastorna, detto Fernet”. La veritable història de no filmar “Els Ensenyaments de Joan” no la sabrem mai. Tot i que el viatge es va bifurcar després amb la historieta que va dissenyar Milo Manara i que es va titular “Viatge a Tulum”. Els meandres d'aquest altre episodi van entusiasmar tant Alejandro Jodorowsky, geni ocultista de l'art contemporani, que es va proposar de fer un film sobre la impossibilitat del film. El tema no és inèdit. Cocteau va escriure “Malesh” (paraula en àrab per excusar-se) sobre una obra teatral que no va aconseguir muntar a Egipte, si no em falla la memòria.

Per arrodonir el relat del meu frustrat parlament fellinià, refereixo la meva traducció del poema de l'epígraf, que sense allunyar-se del tema principal traça una línia paral·lela i alhora anomena el meu escrit. M'explico. El gran intel·lectual italià Valerio Magrelli, a qui vaig conèixer a l'hotel Sheraton de la Ciutat de Mèxic, sopant la meva dona i jo amb Marie-José i Derek Walcott al centenari d'Octavio Paz, em va explicar que la seva vocació inicial havia estat pel cinema i que sent molt jove, Fellini li hauria donat l'oportunitat de participar al set de la seva pel·lícula sobre Casanova, amb l'actuació estel·lar de Donald Sutherland. Film que va viure la vicissitud d'haver-li estat sostrets diversos rotllos sense editar encara, en un rolambolesco episodi de confusió: buscaven destruir negatius d'una cinta de Pasolini.

Només em queda, en cas de suspicàcies, el valuós recurs d'aquesta trillada frase italiana que diu “Es non è vero, è molto ben trovato”. Ja era a Giordano Bruno: “Del furor dels Herois”, segona part, diàleg III.