Pablo Armando Fernández ha mort

Donde preside Apolo / y mora solitaria la Sibila, / augusta en su antro inmenso, ella la intérprete / a quien el delirio vate con su espíritu, / alienta, inspira y muestra lo futuro. / Por el bosque de Trivia andando Eneas, / avanza con su gente al áureo templo. VIRGILIO

Amb el poeta cubà Pablo Armando Fernandez i l'artista mexicà Juan Sebastián - @Edmundo Font

A l'Havana, als 92 anys, va morir el 3 de novembre, el formidable i gran escriptor cubà que va ser Pablo Armando Fernandez, ser de profund calat poètic, el món d'erudició i cultura vastísima del qual va traslladar a un llenguatge col·loquial; i en la seva fusió de narrativa d'introspecció i busseig a la memòria, van quedar plasmats moments de la història del seu país, a qui va representar també com a agregat cultural a Londres i va ser incansable divulgador de la seva identitat en conferències pel món fora (va ser brillant editor també de “Dilluns de Revolució”).

El vaig poder tenir amb mi a Roma, Barcelona, Acapulco. I indirectament, a Nova Delhi, amb l'edició bilingüe, dels meus Quaderns de Lodi Gardens, del Nocturn de Sant Cugat; i amb una plaquette, preciosament editada pel taller de Luis Ángel Parra a Bogotà (d'allà va sortir obra gràfica de Szyszlo, Cuevas, Roda, Obregon, entre altres grans mestres llatinoamericans).

Pablo Armando Fernandez va tenir la generositat d'escriure un poema per al catàleg de l'exposició que vaig dedicar al prodigiós pintor Alejandro Obregón, al Museu d'Art Modern de Cartagena de Indias i que reprodueixo al final d'aquest text. A l'autor de “Els nens s'acomiaden” —premi Casa de las Américas— el vaig conèixer a l'Havana, als 70, quan ens va presentar Jorge Valdés i a mi, en un recital a la Casa del Poeta, vetust bellíssim edifici als molls que estimava Lezama Lima. Guardo amb zel les seves paraules despreses, memorables.

La distància, malgrat els mitjans electrònics, continua sent imprevisible i molt ingrata. Vaig tornar a saber de Pablo Armando, tres setmanes després de la seva desaparició, i gràcies a una conversa d'altres temes amb Florentino Batista, l'ambaixador cubà a Malàisia. El lloc comú és inevitable; no deixa de repetir-se l'atrocitat de la tristesa per la pèrdua d'un amic admirat.

S'amunteguen, més tard, imatges jubiloses i vitals. A Catalunya, a casa meva de Sant Cugat, el rebem en un sopar apoteòsic, al costat dels mexicans Emilio Payán i Juan Sebastián Barbera; a ella van assistir també l'ambaixador Lauro Moreira, Consul de Brasil, el genial estilista i perruquer Pascual Iranzo, i Paco Gómez Franco, un brillant col·laborador nostre. Les copes de Cava van desfermar tants nusos de conversa, que el llapis de Joan Sebastià va ser provocat per Pau, el va desafiar que ens dibuixés. I alhora, vaig desafiar Pau, demanant-li que a l'animador escrivís un retrat de cadascun de nosaltres. Tots dos van posar fil a l'agulla, mai més ben dit. El happening casolà va resultar en un rar exemplar que va acabar sent editat a l'Índia i presentat, en la seva versió en anglès, al cèlebre auditori de l'Hàbitat Center, a Lodi Gardens.

El 1992 Pablo havia passat per Barcelona, rumb a Oviedo. Era membre del jurat del Premi Cervantes. El vaig portar, amb Maruja la seva dona, a dinar a un restaurant emblemàtic a prop de la Rambla. Des d'aquell racó centenari vaig parlar per telèfon a la poderosa agent literària que va ser Carmen Balcells, una altra de les meves figures més entranyables i estimades; i cosa rara en ella, habituada a rebre pleitesies literàries; en saber qui estaven amb mi, va parar tot i amb un taxi, des de la Diagonal, va venir per estar amb nosaltres a l'enlluernador saló modernista de les Sirenes, al carrer Sant Pau. Veritable afecte i admiració li tenia Carmen també.

Anys enrere, vivint jo a Roma, havíem incursionat per alguns vestigis de l'antiguitat clàssica a Itàlia. Vam beure vi als peus de la cova sagrada, l'oracle on la Sibil·la de Cumas profetitzava en vers. I vam visitar també, a més de caminar per la Via Appia, Tívoli i la Vila Adriana, allà on el cèlebre i diplomàtic emperador —dels primers a negociar, en comptes de fer la guerra— va recrear estils dels confins del món de llavors. Al seu hàbitat de temples, biblioteca, teatres, fonts, jardins i palaus, va reunir ordres arquitectònics grecs i egipcis, amb un eclecticisme exemplar, impossible de concebre avui dia; qui ho intentés podria caure en el Kitsch de les revistes de decoració.

No li molestaria a Pablo que digués que el seu tarannà i la seva pinta, amb barba de Tribuno —li mancava només la túnica— ressaltaven en aquests paisatges bucòlics de l'antiguitat que va admirar i gaudir tant. Només lamento que no vam poder visitar Bomarzo; admirava molt el monumental fresc, després una òpera, que havia escrit Mujica Lainez. Es va encantar, quan li vaig explicar que Cortazar, que admirava l'obra principal del seu congènere argentí, va arribar a dir que podrien enquadernar-se juntes les 2 novel·les, la d'ell i la de don Manuel, i anomenar-les BOYUELA I RAMARZO.

A Pablo el vaig veure altres vegades a la seva antiga casa de l'Havana. Vivia envoltat de la seva biblioteca abundant i d'alguns quadres de grans artistes del seu país. No cometré una infidència si explico que se li va desaparèixer un dibuixet o gravat de Picasso que li havien regalat en algun dels seus viatges incomptables pel món. Em va tornar la visita a Acapulco. El vam  allotjar+ amb nosaltres. Li vaig organitzar diverses lectures, una al Fort de San Diego. Es va sentir com a la seva Habana estimada en aquesta fortalesa d'arrels colonials. Vaig publicar llavors una altra plaquette que es va esgotar immediatament, amb alguns dels seus millors poemes, els dedicats a Maruja també.

Pablo Armando Fernandez va ser amic molt proper d'una gran diplomàtica francesa, la ministra consellera Jeanne Texier —nascuda a una altra illa, a Madagascar—; ella es va quedar a viure a la colònia Roma de la Ciutat de Mèxic quan es va jubilar. Una tarda no gaire llunyana li vam parlar junts, per telèfon. Ja era un fil aquella veu seva suaument matisada. La foto que apareix aquí va ser feta a casa seva. Li vam prometre anar a veure'l a Cuba. No vam poder complir aquesta promesa. L'enyorem ja, tant.

DEL SECRETO CELESTE

Poema de Pablo Armando Fernández per a Edmundo Font, per la seva obra

Siente que son sus pies los emisarios

de imprimir sobre el suelo

las huellas que revelan los pasos estelares.

Se le ve andar descalzo en perenne combate

contra otros, que trazan en su vagar

lo opuesto a los designios del color

que emana de la Luz y sus entrañas.

Alza la vista para contemplar

lo vasto en desmesura incalculable.

Vuelven sus ojos a ceñir sus lentes

al polvo que genera nueva vida

en la flor, en el fruto, el grano y la semilla.

Lo infinito lo atrae y subyuga.

Halla sus semejanzas

en el agua, la arena, la hierba y el rocío.

Mirándolos se interna en otras sendas,

las que siguió en Egipto, India, Roma.

Ajusta lo aprendido en otros ciclos

con lo vivido y por llegar aún.

Confiado en sí, a sus huellas recurre,

se instala en lo remoto inalcanzable.

Para exponer lo que la Luz le entrega

tiene que refugiarse en su esplendor

que lo devuelve a la señal primera

en la que el verde impuso jerarquías

a sus matices, que fijan escalas

de una continuidad reveladora

en el retoño: hoja, rama y racimo agrestes.

Aquí, en este planeta que llamamos Tierra

ha de entregarnos signos del color.

Cada uno es un gesto omnipotente,

que en su mano y sus ojos ejerce cumplimiento.

Irisado, a sus vuelos se suma y hace

que en esencias desciendan los Misterios.

Ante sus cuadros, uno se acerca en el color

al punto do el creador iniciara su obra

esclarecida por fulgores propios

que matizan los suelos legendarios

por sus pies recorridos.

Se entrega con pasión

al impulso que rige sus ensueños

hacer posible otra visión celeste.

Sólo vemos la Luz

en sol, luna y galaxias centelleantes.

Cuanto se nos hace común, reconocible

a nuestro parecer, él lo transporta

de las alturas donde el color recrea

con sus matices todo lo realizable

Mirando su dispersión o encierro,

veo lo que ocultar no logra la expansión.

Y ese ágil chisporreteo exalta

mi corazón, mi mente.

Invoco a los cantores inmortales,

que en la poesía rinden al color festejos

y nombran uno a uno en su arduo mestizaje,

dichosos de encontrar en lo velado

muestras reconocibles.

La diferencia entre lo remoto y lo cercano

es la separación que Edmundo Font,

destello circular, fulmina al demostrarnos

que cuanto aceptamos sorprendidos

como pura invención, es del oculto celaje

obra en progreso, que por gracia de la Luz

reproducimos: el vuelo, la imagen capturada,

el espacio y el tiempo condensado

que nos permite en la distancia oírnos.

Así, el agua, la arena, la hierba y el rocío

son el asentamiento de imágenes remotas

impresas sobre el suelo, que sus pies descalzos

recobran y en colores

incorporan al blanco del tapiz.

Lo natural soberano le impone

su realidad y es el pincel en su mano

un despertar del arte que ostenta con fulgores

altas revelaciones del secreto celeste.

Acapulco – La Habana, 2007