Bolívia, d'allà el meu regal

L'Illimani en homenatge al Centenari de Jaime Saenz

En plenes festes de desembre sud-americanes va aparèixer el meu llibre “ Luz de Emergencia”, publicat per l'editorial PLURAL, a La Paz. A gairebé un any d'haver sortit dels Andes, enamorat de la seva cultura, de gent entranyable, de la seva “Achachila”, esperit protector dels que veneren la muntanya sagrada de l'Illimani, arriba a les llibreries el que he de dir un llibre d'amics .

Em van acompanyar, en moments de dificultat —pel deteriorament del clima polític i amenaces— artistes, acadèmics i intel·lectuals notables: Carlos Villagómez, Gastón Ugalde, José Antonio Quiroga, Mela Márquez, Julio Barriga, Carlos Osterman, Sergio Vega, Matilde Cazasola, Rery Maldonado, Iván Cáceres, Claudia Benavente, Gabriel Chávez i el recentment desaparegut Fernando Lozada (qui va custodiar el casal on va morir l'enlluernador poeta que va ser Jaime Saenz).

Alguns d'aquests amics generosos van col·laborar amb textos significatius; de manera especial, la historiadora Marisabel Villagómez, que es va acostar un dia a la residència oficial de l'ambaixada de Mèxic, en aquest casalot de la Rinconada on el govern de facto va mantenir un braç de ferro sobre el dret d'asil, i de manera encertada em va proposar que recollíssim en paper les impressions latents, l'atmosfera dels moments més tensos dels quals havien estat traduïts en imatges.

Es va tractar que reuniéssim treballs que formen part de les meves tasques, al vessant d'una pintura autodidacta que m'ha portat, en tres lustres, a muntar més de 40 exposicions individuals a galeries, i museus de diversos països, incloent-hi espais emblemàtics, com ara el cafè parisenc “Les Deux Magots”; en aquest patrimoni històric que va ser freqüentat per Sartre i Simone de Beauvoir, Hemingway, Picasso, Giacometti, Borges, vaig fer un homenatge a “L'Obra Mestra desconeguda” de Balzac.

A La Paz vaig concebre una sèrie que vaig anomenar “Tres grans cims llatinoamericans: Guzmán de Rojas, Jaime Saenz i l'Illimani”. Vaig fer servir els únics materials a la mà llavors: cartolines escolars, farina aglutinada amb gomes, aerosols de colors, i clor. El projecte es va veure esperonat per una quarantena estricta, i per una situació d'assetjament permanent de les forces de l'ordre (van arribar a dirigir tres potents projectors de llum, de manera permanent, cap a la Residència, per hostilitzar els nostres asilats polítics, ia desplegar contingents per crear angoixa).

L'obra desprèn un cert dramatisme. El de les circumstàncies, i el tractament de dos autors que van patir dimensions existencials a límit. La vida dels talentosos Cecilio Guzmán de Rojas i Jaime Saenz. Ells van travessar per la corda fluixa sobre una vida i mort de característiques tan extremes com les que van enfrontar els poetes maleïts que va il·lustrar Verlaine i alguns artistes del Romanticisme. Tots dos autors van quedar marcats per experiències esotèriques, (Oscar Cerruto descriu una d'elles a “La Mort Màgica”), i es van jugar la pell llançant daus marcats amb signes tràgics en la seva creació, i de manera majestàtica, patint.

La “ Hoyada ”, l'embut geològic que conformen els 600 metres de descens, des de les faldes de l'Illimani a El Alto, cap a La Paz, és un escenari de tall dantesc, al Gustav Doré: vessants afilats, amb becs i terrasses originades a el Plistocè. Un paisatge magnètic poc repetit al món. Els seus 4000 metres d'altitud del nivell del mar, ens fan respirar com al Tibet, i produeixen tonalitats de llum de bellesa inaudita. S'entinten els capvespres amb esquinços d'or i de coures, lapislàtzuli i cobalt. La paleta recorda Turner. El mateix Guzmán de Rojas es va obsessionar amb el paisatge esquerp de Llojeta, el va treballar molt, i un matí, incomprensiblement —res no el presagiava— es va treure la vida davant d'un dels seus racons preferits.

La poesia, esquinçadora de Jaime Saenz —autor de dibuixos de calaveres les còpies del qual vaig poder muntar al Convent de San Francisco, al costat de les de Posada— i la seva portentosa novel·la autobiogràfica de més de 600 pàgines “Felipe Delgado”, de la qual es diu que la va escriure durant els anys en què hauria deixat de banda l'alcohol que acabaria matant-lo, van ser una altra font d'inspiració per a la meva sèrie de dibuixos amb pintura industrial sobre cartró corrugat, taules contraxapades i papers. Aquests treballs van animar el gran artista plàstic Gastón Ugalde i la seva filla Canela, a proposar-me muntar una exposició a la Casa del Poeta, lloc emblemàtic on va viure els seus últims anys, va morir i va ser vetllat Saenz.

Els murs guindes d'aquell casal al barri de Miraflores havien allotjat abans figures de la talla de León Felipe i d'Allen Ginsberg. Allà vaig poder instal·lar la meva “lectura” de l'Illimani i de dues expressions poderoses de la cultura boliviana on l'empremta de Saenz és indeleble; “poeta de la ciutat”, com Cavafis ho va ser a l'Alexandria de Durrell. Ja l'estela genial d'aquell demiurgo de la pintura que va ser Cecilio Guzmán de Rojas, preval en qui es recrea la iconografia dels turons antidiluvians de La Paz. La seva família em va obrir una tarda les portes del seu estudi, que mantenen intacte des del 14 de febrer de 1950, com si el Mestre anés a tornar en qualsevol moment.

A la propera entrega d'aquesta crònica em permetré publicar el colofó del meu llibre, on dono més detalls d'una obra breu que representa una fita personal de transcendència enorme i feliç. Em permet transmetre emocions enfilades en la dimensió multicultural de Bolívia; i parlar de la meva nostàlgia per una regió del món que conté altes tradicions de l'home i de la dona sud-americans. L'ofici diplomàtic dóna, i la conclusió de l'encàrrec, treu, podria dir, sense amargor, ni més retret; però sí amb la pena existencial que representa arrancar-se d'arrel, després d'haver-se implantat a terres fèrtils i amoroses.