Oscar Hernández, bitàcoles de vida i mar

TEODORO PETKOFF, la imprescindible figura de la política veneçolana, desaparegut ja fa 3 anys, no només va deixar un llegat moral i intel·lectual a l'ambaixador veneçolà Oscar Hernández Bernalette, sinó que l'internacionalista i escriptor va tenir la bona i inesperada fortuna d'atresorar un quadern amb textos en puny i lletra de l'exguerriller i fundador del MAS —Moviment al Socialisme— que va repensar a l'esquerra del continent als anys setanta.

Com un missatge en una ampolla, trobat en una platja del carib, Oscar Hernández va ser premiat amb un material molt car a una de les seves passions més grans, la navegació a vela. La seva singladura vital i la seva genealogia familiar es confonen en un anecdotari de lluites populars que van de nord a sud, passant per Centreamèrica i de manera oblica —aquest pla del destí atzarós— el porten a coincidir amb l'ideòleg, economista i periodista també, guanyador dels premis María Boots Cabot, i Ortega i Gasset el 2015, i considerat per la revista Foreign Policy entre els 100 pensadors globals més importants del segle XX.

Quan Petkoff va navegar l'Atlàntic”, d'edicions DAHBAR, imprès a Caracas el 2019, és una crònica àgil, i unes memòries al vol d'Oscar Hernández; i amb la meravella d'incloure un facsímil del diari, sense més pretensions, que Petkoff escrivís durant una travessia en un veler des de les Illes Canàries fins a Grenada, a només unes quantes milles de l'illa Margarida. Aquest home valent que va enfrontar persecucions polítiques, tortures, i va aconseguir escapolir-se de presons, casernes i hospitals militars, va decidir emprendre una travessia existencial a una edat en què aquestes odissees són riscosament homèriques. És a dir, deixar comoditats i família i perpetrar una aventura, en el sentit que apunta, i a l'estela, mai millor dit, de Hemingway: provar-se a un mateix, sempre.

El llibre d'Oscar va travessar Los Andes de Caracas a Bolívia i després va arribar a mi en un periple atzarós de dos anys, des del Pacífic mexicà fins al Sud-est Asiàtic; ho he llegit amb el delit i la distància crítica amb què es reben els missatges dels amics fraterns. Amb Oscar compartim vocacions diverses i ens vam conèixer al Caire, abans que matessin Anwar El Sadat. Tots dos representàvem, als nostres països, en modestos càrrecs diolomàtics. Tots dos vam tenir la nostra primera filla i fill a l'illa de Manial El Roda, on perviu mil·lenàriament el Nilòmetre. Tots dos coincidim a treballar a les nostres ambaixades almenys en tres països més —però en anys diferents— i tot això portaria a pensar que Ens coneixem com el palmell de la mà amiga que ens donem, però no.

A la seva bella crònica, esquitxada de dades tècniques sobre la navegació a vela, i l'enfocament amè de qui descobreix en aquesta passió un motiu de vida, m'he assabentat d'unes peripècies del destí de la seva família que acaben explicant també la desimboltura de la seva afició marina i dels ingents riscos que es corren en aquesta “ infinita gota d'aigua que és l'oceà ”. Mai ha estat fàcil enllaçar històries i explicar episodis que representen anàlisis historicofreudians, gairebé. I al seu llibre, Oscar passa revista als seus orígens múltiples, amors i desamors, a la manera d'efemèrides personals barrejades amb les realitats politicosocials. Però no ens hem d'espantar, les mencions personals no són tan prolixes.

La lectura de Quan Petkoff va navegar l'Atlàntic em va portar a recordar que així com l'Oscar refereix coincidències sorprenents, anys abans de conèixer-lo, quan vaig servir a El Salvador, vaig tractar un brillant intel·lectual i diplomàtic guatemalenc dels temps d'Arbenz, Alfonso Orantes , qui vindria a ser pràcticament el seu avi. I ja gràcies al meu col·lega ambaixador veneçolà vaig poder conèixer, durant els meus dies carioques, un altre fundador del MAS, l'exguerriller, senador i ministre, Pompeyo Márquez, company de lluita i de fuites carceràries de Petkoff, a qui vaig visitar també al seu pis de Caracas varies vegades.

Amb l'autor del llibre de què parlo en aquesta crònica, de la qual ressenyo alguns aspectes polítics, tenim algunes “simpaties i diferències”, com diria el gran escriptor mexicà -qui fos també ambaixador- Alfonso Reyes. Aquestes opinions, però, com les paral·leles, se solen trobar en un infinit de propòsits i anhels socials comuns, i així ho celebrem. Això explica que l'Oscar m'acompanyés a Santa Llúcia, al seu enyorat Carib Oriental, en un dels meus aniversaris més significatiu. Ho celebrem a la platja secreta del premi Nobel de literatura Derek Walcott, i en la seva presència memorable, per la qual cosa representa la genialitat d'haver estat un dels autors més alts de la llengua anglesa a les Antilles. I allà, a Castries, l'Oscar va conèixer el que hauria estat el meu veler ideal —i el seu, no es digui—.

Font amb John, l'amo d'UNICORN /@Edmundo Font

Entrat en matèria he de concloure amb l'anècdota completa:

-Tinc una proposta irrecusable per a tu-, em va dir John Alamby , un dels nostres estimats amics de Santa Llúcia, al Carib Oriental, la perla d'una de les illes prodigioses de Barlovento al Carib anglòfon; -Conec l'atracció que et desperten els velers i tota mena d'arreus marítimes. I encara que no siguis home de mar, considero que ets la persona indicada per fer-te una joia-.

John Lawrence Alamby no acabava de dir-ho. Gaudia introduint suspens a una proposta que es revelaria prodigiosa a l'imaginari meu, a més de desplegar generositat en extrem. -Mira, acabo d'adquirir una companyia constructora i als actius venia un vaixell a vela. És clar que no és qualsevol embarcació. La seva vocació de cabotatge, primer als països nòrdics i després al Carib, ha anat canviant amb el pas del temps, i originalment es va anomenar “Lyra”-.

No vaig voler interrompre aquest discurs que barrejava igualment elements històrics amb un misteri poc comú; em sorprenia molt que John estigués tractant un tema de reminiscències literàries a la manera de Conrad i ja rememorant la nostra tradició casolana, d'una manera que hagués fascinat el gran poeta colombià Alvaro Mútis, creador de l'entranyable personatge que va ser Maqroll El Gaviero. No obstant el meu silenci azorat, vaig reflexionar en una dada de sobres coneguda: a la fèrria tradició dels armadors no se li canvia el nom a un navili, so pena de convocar-li “mal fario”, una mala fortuna que en el nostre cas va arribar molt més tarda.

A més, continuava el meu corpulent amic nascut a Barbados, però avesat a l'illa on va néixer Josefina, la dona de Napoleó, -El que estic a punt de proposar-te posseeix també una rellevància cinematogràfica-. -El vaixell en qüestió ha estat rendit en diverses ocasions com a set per a la filmació de dues cèlebres produccions; la primera, com a navili negrer i la segona com a galió de pirates-.

A hores d'ara la nostra conversa ja transpirava en una atmosfera surrealista. Jo em preguntava perquè bells estratagemes del destí estava sent jo dipositari d'un oferiment desgavellat. I recordava aquella màxima que recomana no desitjar una mica massa, so pena d'arribar a complir-se.

-Mira- va concloure Alamby -es tracta d'un vaixell que coneixes en carn i os, per no dir en pals i espelmes. Ho has vist solcar les nostres aigües amb turistes que naveguen fins als Pitons a la Soufriere. El vaixell que t'ofereixo és ni més ni menys que l'UNICORN, el que apareix a la premiada sèrie de televisió Roots, i a les pel·lícules protagonitzades per Johnny Deep, Pirates del Carib. I va continuar dient: -T'ho venc en una xifra simbòlica, ni tan sols en el que costa una Nissan nova; tens tres mesos per pensar-ho. Això sí, cal invertir-hi alguna cosa. Encara que els velàmens estan en condicions de navegació, la sala de màquines requereix una profunda revisió mecànica i caldrà canviar algunes peces del fustamen.

Alamby em proposava que adquirís una peça de museu flotant. Un artefacte enorme, amb una vida i vocacions múltiples. Jo no tenia estalviats aquests diners (ridícul per a un vaixell amb aquesta envergadura, de 45 per 28 metres i 190 tones). El també colós del meu amic em ficava en un embolic, oferint-me, en una ganga, una mena de galió construït a Finlàndia en acabar la Segona Guerra Mundial. Propostes d'aquest tipus es converteixen en una mena de Cavall de Troia. Un acaba per no sap què fer amb la possible materialització d'un somni de proporcions majors.

Només em quedava consultar el coixí que representen sempre la família i alguns amics. La majoria tenien el cap en un lloc millor del que estava la meva davant d'un oferiment descomunal. I és clar, tots m'aigualien la festa. Entre els veritables amics, comptats amb els dits de la mà (i no és recurs retòric) només Oscar Hernández (com a expert navegant), es va obnubilar tant com jo. -Mira- em va dir: -Si jo tingués la meitat dels diners que et demanen compartiria amb tu l'Unicorn. Només el mascaró de proa, que reprodueix el bell animal mític ja pagaria el preu sencer del vaixell en una simple subhasta-. I tenia raó. I no només aquesta escultura monumental en bronze que trencava les tempestes antillanes; tan sols claraboies i espelmes podrien assolir la suma que em demanava l'encaminador d'ànimes del meu bon company.

La consulta final es va estendre a qui admirava de manera majúscula pel seu geni literari portentós i una saviesa que venia d'avantpassats que van solcar mars turbulents, el gran poeta i pintor Derek Walcott, Premi Nobel de Literatura, que no em canso de repetir-ho, ens va acollir a la meva dona i a la meva amb tarannà paternal.

Derek Walcott va polvoritzar el somni guajiro, mai millor dit. -Com mobilitzaràs un vaixell que requereix una dotzena de tripulants per navegar-lo? On el vas a atracar, coneixes el cost dels molls? Has calculat quant costarà el manteniment? I així, amb una llista de qüestionaments, que en principi em van semblar massa pragmàtics, provinent de l'autor del prodigiós Omeros. Vaig haver d'anar abaixant la testa. I només vaig encertar a formular una idea, amb cert contingut desgavellat també.

Se'm va acudir, li vaig dir, que bé podria adquirir un petit terrè a l'illa perquè quan arribés el temps de la meva jubilació em pogués ancorar allà. I vaig expressar la idea completa: l'Unicorn aix traslladaria aquest dic sec, i mitjançant un ambiciós projecte arquitectònic assentaria les bases d'una residència marítima, que desplegaria la seva extraordinària importància d'estampa memorable d'embarcació a terra, com ho pogués haver somiat Pablo Neruda amb els seus mascarons i barcaroles a Illa Negra.

@Edmundo Font

A aquest desvari Derek Walcott no va posar gaire èmfasi contrari perquè s'inscrivia més en un miratge fantàstic que en un somni realitzable. Tot i així, va recordar que les condicions del galió seguirien exigint una reparació a fons.

Vaig agrair a John, compartint ginebra amb tònica, la generosa proposta d'apoderar-me d'una Carabela, reminiscència del meu ofici de viatger inveterat i amb ancestres de diverses generacions migrants. A ell no li va quedar cap altra opció que transformar el vaixell en un bar-restaurant i ancorat a la marina de Rodnay Bay.

I un mal dia va decidir enviar-lo a reparació a la drassana de l'illa veïna, a la capital de Sant Vicenç i les Grenadines.

L'Unicorn va efectuar llavors el que seria la seva última singladura; va travessar els corrents tumultuosos d'aquella prodigiós mar d'extrema bellesa i crueltats marineres. A punt d'arribar a bon port, a unes quantes milles de Kingstown, el seu mole de corsari invencible va fer aigües en xocar amb la vulgaritat d'un contenidor de transport, i se'n va anar amb molta pena i sense glòria. Vaig acabar donant les gràcies als déus grecs i a les deïtats africanes, representades per Iemanjá, pel savi consell de Derek Walcott.

I Oscar Hernández, autor d'aquesta valuosa bitàcola de vida també va tenir raó i així ho explica. El veritable destí d'una embarcació hauria de ser el naufragi i el llit profund marí, abans que el desguasser.