LA NOSTRA CARMEN BALCELLS

Amb prou feines fa una setmana la vaig tornar a esmentar en una crònica sobre el Carib. Carmen Balcells era para mi una referència constant, i un esment destacat sempre que calia parlar d'una de les dones més talentoses en el seu complex ofici de protecció del creador d'obres literàries; i era també una de les executives més reconegudes al món -no només en l'hispanoamericà- pel seu enèrgic rigor i la seva llegendària capacitat de negociació. La posaré sempre com a exemple d'excel·lència.

Amb prou feines fa una setmana la vaig tornar a esmentar en una crònica sobre el Carib. Carmen Balcells era para mi una referència constant, i un esment destacat sempre que calia parlar d'una de les dones més talentoses en el seu complex ofici de protecció del creador d'obres literàries; i era també una de les executives més reconegudes al món -no només en l'hispanoamericà- pel seu enèrgic rigor i la seva llegendària capacitat de negociació. La posaré sempre com a exemple d'excel·lència.

Vaig arribar a ella de la mà de Nélida Piñón, o millor dit, solament esmentar el nom de la gran escriptora brasilera va significar un obre't sèsam amb una Carmen Balcells que al telèfon, mentre li donava antecedents i les meves coordenades al capdavant del consolat general a Barcelona, em deia: "Miri vostè senyor, sóc una persona molt ocupada. Ho podria rebre fins a setembre". I estàvem al juny.

No em vaig donar per vençut en els meus desitjos de conèixer-la i tractar-li alguns assumptes de treball. Sobretot, haig de confessar-ho, volia tenir l'ocasió d'entrevistar-me amb qui ja admirava de molt temps enrere. Així que vaig començar a citar figures d'alguns coneguts en comú com a referència; Jorge Estimat, García Márquez i altres escriptors llatinoamericans, fins a arribar a Nélida Pinyó. Allí em va detenir en sec i va etzibar: "de debò la coneix, perquè la tinc aquí, enfront del meu?". I tot seguit li va passar el telèfon. Amb prou feines Nélida m'estava saludant en portuguès -com vai meu amor, quina sorpresa- quan Carmen va prendre l'audiòfon de nou i em va dir: "miri senyor, li vaig dir a vostè que la meva agenda estava plena per rebre-ho en l'agència, però la setmana que ve ho convidaré a menjar".

Allí va donar inici una història de trobades privilegiades amb una deles persones amb major agudesa, sensibilitat i capacitat intuïtiva que he conegut. Gràcies a ella vaig tornar a veure, 20 anys després de la nostra primera trobada en la redacció de Visor, a Manuel Vázquez Montalbán i vaig poder tractar a José Donoso i a Pilar; participar en reunions amb Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Carmen Riera i Mario Vargas Llosa, per no parlar de les trobades amb Gabriel García Márquez.

Amb aquestes cites es podrà tenir idea del calat de les portes que Carmen obria. I en el meu cas, i de manera molt generosa, ho feia per a un diplomàtic mexicà que requeria tendir més ponts i intercanvis entre la nostra intel·lectualitat i l'Espanyola.

I si Carmen Balcells va representar una enorme ajuda en el meu treball cultural, en l'aspecte personal les coses anirien més lluny, enriquint-nos amb la seva amistat, a mi i a la meva família, a grau tal que la meva filla major, Berenice, formada en l'Autònoma de Catalunya, va arribar a treballar en la seva Agència, auxiliant a organitzar els papers i llibres del portentós escriptor Paul Bowles. També vaig ser a punt i ara em penedeixo de no haver-ho fet, d'habitar en una dels seus estatges més cèlebres i suggeridors; la seva caseta de l'Ampurdá, que apunta a la catedral de Cadaqués. Després de pensar-ho molt s'havia decidit a vendre'm aquest racó on s'havien concebut relats i poemes de molts escriptors als quals prestava aquest recinte de murs blancs per estiuejar en el mateix lloc on ho feia Duchamp.

A la fi del segle passat Carmen ens va donar l'alegria de visitar-nos, amb el seu entranyable marit Luis i Merche, una de les seves més properes amigues i el seu espòs, a Nova Delhi; corrien els meus temps d'ambaixador en l'Índia. Aquesta visita va ser memorable per l'agudesa de la seva visió crítica i comprensió dels fenòmens espirituals de la civilització de l'Índia. Puc dir que l'experiència la va marcar tant que tres lustres després parlava d'aquest viatge amb els pèls i senyals característics de la seva memòria detallista i prodigiosa. I com una mostra de la seva proverbial generositat i que el seu respecte per les tradicions religioses no tenia fronteres, en saber dels problemes de salut d'un dels més importants Rimpochés que nosaltres admiràvem molt, ho va convidar i va atendre a Barcelona, posant a la seva disposició el millor especialista.

A hores d'ara del text estic d'acord -però paradoxalment ho contradic- amb unes línies d'Eduardo Mendoza, quan va escriure ahir que és el moment del desconsol més que de les històries. Sí, l'instant és d'enorme pesar i tristesa, però també de recordar intensament, d'evocar a Carmen en alguns dels seus moments més bells, espontanis i enginyosos.

Em refereixo per exemple a la tarda en què la vaig veure demostrar el seu particular afecte per un dels més grans poetes cubans, Pablo Armando Fernández, en aquell temps jurat del premi Cervantes, de pas a Barcelona i a qui havia portat a menjar a una cèlebre fonda de les Rambles. Li vaig cridar des d'allí per enviar-li salutacions de l'autor de "Els nens s'acomiaden". Sense dir aigua va, als pocs minuts Carmen havia deixat pendents tots els seus papers, cridat al seu taxi consuetudinari (mai va voler donar-se el luxe de contractar un chofer) i aparegut en el restaurant amb un regal per a Pablo Armando.

L'última vegada que vam menjar amb ella en el seu enorme pis de la Diagonal -vaig portar de convidat al meu gran amic Ives Zimmerman- la platica va derivar en la màgia del candomblé de Badia, terra de Caymmi i Joao Gilberto, com diu la famosa cançó de Vinicius. Jo vaig elogiar els comptes vermells i blanques que portava en el seu coll i que li hauria beneït alguna babalorixá. Com sempre, Carmen vestia els seus bells abillaments de teles molt fines i elegants, tota de blanc. Als pocs em va demanar que m'apropés fins a la capçalera de la taula. Es va llevar el llarg collaret i m'ho va imposar, dient, vull que sàpigues que ho he pensat molt, i això serà per a tu.

Encara porto en el coll aquests comptes que representen l'entitat espiritual de l'orixá Xangó, la tradició del qual va arribar al Brasil amb els vaixells negrers procedents de les nacions Nagó-Yorubá. Escric aquesta crònica amb el collaret de Carmen Balcells entre les mans, emulant a Robert Greus, quan buscava acariciar un tros de ceràmica grega o romana per "convocar" les seves històries. En fer això, imagino de nou la mirada de Carmen i busco la seva reacció a aquestes paraules carregades de saudades per una partida, que hores més, hores menys, va coincidir amb l'aniversari del dia en què també va morir el meu pare. I que ens dol tant.