Al CARIB LA MEVA DECLARACIÓ D'AMOR

A 2 grans amics, un de colombià i veneçolà l'altre: a Manuel Domingo Rojas, que em va obrir les portes de Cartagena d'Índies amb la seva Profunda fabulació i bonhomía extraordinària; i a un dels ambaixadors més brillants del seu país, Óscar Hernández, qui em va donar a conèixer entre tantes altres coses la música d'Óscar de León. (Es que aquesta és la més llarga dedicatòria d'una crònica, però justa i necessària, sobretot ara que hi ha qui camina per allí amarrant navalles).

A 2 grans amics, un de colombià i veneçolà l'altre: a Manuel Domingo Rojas, que em va obrir les portes de Cartagena d'Índies amb la seva Profunda fabulació i bonhomía extraordinària; i a un dels ambaixadors més brillants del seu país, Óscar Hernández, qui em va donar a conèixer entre tantes altres coses la música d'Óscar de León. (Es que aquesta és la més llarga dedicatòria d'una crònica, però justa i necessària, sobretot ara que hi ha qui camina per allí amarrant navalles).

El Wallander del tròpic seria l'antiheroi de Leonardo Padura, i viceversa, el tendre expolicia Conde és el mateix personatge nòrdic, desil·lusionat de la vida, amb mirada de Sant Bernardo i actitud existencialista, d'Henning Mankel.

Dic això amb el coneixement de causa que em proporciona desfer els nusos d'aquestes novel·les policíacas que ocupen les nostres jornades banals i els nostres dies de suposada, seriosa transcendència. I mentre pensava en això, cap a un examen de consciència, a la manera en què ho fèiem en una infància obligada a destriar sense conjectures enfront del confessionari, amb la diferència que ara, encara que el sentit de culpa segueixi arrelat com a ós "mandrós" en la seva branca, almenys puc dubtar del meu judici del ben i del mal i no donar crèdit sense fiador als buròcrates espirituals.

Semblés que l'anterior no té res a veure amb el que segueix, però si que ho té. I ha arribat el moment de confessar que sóc un incapaç del món Carib, -incloent la meva porció yucateca-, un admirador de tot allò que representa una manera de ser més lliure que el meu, en el sentit lúdic i gozador de la vida. La sensibilitat en el Sud, banyada pel mar de les Antilles, és un secret ben guardat i poc revelat. Per mes que volgués "deixar-me de beines" i veure la tempesta huracanada amb els ulls entretancats del savi que aplica els seus principis com van arribant, em delata el fierro marcat d'inquilí colonial de la Inquisició que a Mèxic va fer i va desfer molt més greu i perdurable que en el sud del continent. La llegenda vol que a baix de l'Equador no existeixi pecat -Chico Buarque dixit- i no es ja si la llatinada "Ultra equinoccialem senar peccatum", sigui "cusi vora o ben trovata". (Per a això caldria tornar a llegir "La Visió del Paradís", de Sergio Buarque d'Holanda).

El fet és que estic incapacitat pel jubilo constant; el somriure obert, i fins a de el malandraje (en l'accepció brasileira) i picardía d'extrema simpatia dels nostres germans en els confinis de l'equador, que reben el bateig quotidià de la negritud i el mestissatge extraordinari i màgic que éssers tan aguts com Alejo Carpentier han pogut assentar en actes de notaria literària excelsa. Gens mes cal veure a través de la seva lupa cubana, destacant les virtuts d'un Segle de les Llums a l'inrevés: mentre més ens subjugava la suposada il·lustració, mes ens atorgava una patent d'alta poesia com a antídot a la despietada ànsia colonial de robar-nos l'ànima, que rezumaba melassa, sensualitat, cuixes de banús -i no retòrics-, força creadora i creativa, i un enginy d'adanes i evas en paradisos que segueixen sent un remedo del paradís prefigurado en les Bíblies dels conqueridors.

Però es que no tinc remei i m'aparto de la raó pura d'aquest exabrupto de crònica que reconeix la seva desmesurada admiració i sana enveja per tot allò que erigeix una civilització de profund caràcter alegre i saviesa vital, com ho exerceixen els meus grans amics cubans, colombians, veneçolans i fins a brasilers -ja Garcia Márquez, que entenia d'aquestes coses com el que més, considerava que els néts de Camõés, a baix de l'Amazones, eren també Caribes purs-.

I em ve un record. García Márquez, parlant d'aquest tema que m'obsessiona, després d'un esmorzar amb Carmen Balcells, i Frederic Amat, a la meva casa de Sant Cugat em va dir que el propi Libertador hauria d'haver traçat un mapa amb una línia divisòria que partionés clarament la costa, dels immensos Andes; adduïa que la gent de terra endins era farta diferent i no podia comparar-se a la despreocupació inveterada, en el millor sentit de la flexibilitat davant els embats de la vida, dels costeños.

Pel meu, sense major reflexió de la visió del mestre Arciniegas (a qui admiro per la seva Biografia del Carib sobretot) la zona del món desparpajada que ens ocupa és, entre tantes altres coses conmemorables, les delícies del tasajo, l'ajiaco i la carn mechada; el balsámico rom, clar; l'amistat entranyable sense arestes; la imaginació desmesurada, però amb el rigor memorable de Derek Walcott; i el so que transforma en vibrant malenconia els meus moments mes tristos, gairebé tràgics i els trasmuta de frustracions solemnes, en veritats relatives; descascando, pelant la pell del dramatisme per rebaixar-me la condemna i la pena mes alta d'amor, o el cop més rotund de qualsevol injustícia laboral, per no parlar dels mals absurds de la quotidianitat que ens afligeix als nostres països, tan insegurs i alacaiguts en els dies que corren.