Des de Bolívia el meu regal II

"…recrea les forces més profundes d´una identitat comuna profanada i de mites contemporanis". Juliol Barriga

Encara no tinc a les mans un exemplar de LLUM D'EMERGÈNCIA, tan significatiu per a mi. Ja deu estar en algunes llibreries de La Paz, a Bolívia i probablement, en algunes del Fons de Cultura, a la Ciutat de Mèxic. Per a un autor sempre serà un esdeveniment veure materialitzat un exemplar de la seva autoria i, en aquest cas, un llibre-catàleg d'art, producte d'un sense nombre d'afectes, tots entranyables. Des de la proposta original de la historiadora i curadora Marisabel Villagomez , fins a la generositat d'un dels grans editors a Sud-amèrica, José Antonio Quiroga, qui com tots els fadors de llibres i avui dia, fa miracles amb “ PLURAL encara que ho vaig escriure ja en el primer lliurament d'aquesta crònica, sento el deure -i el plaer- de recordar que el volum que ens ocupa i del que ara reprodueixo la seva introducció, només va ser possible gràcies al concurs de connotats intel·lectuals d'aquell país andí que he après a estimar , a les dolentes ia les bones. Però no em desvio amb més detalls perquè aquests contrastos vitals aniran apareixent en aquesta crònica serial. El que és just i necessari, ara, és tornar a agrair a un dels més brillants i creatius arquitectes del nostre continent, a Carlos Villagómez, per les seves paraules i generoses ensenyances, i reiterar el meu reconeixement fratern a alguns dels més grans autors i artistes bolivians: Matilde Casazola, Julio Barriga, Rery Maldonado, Gabriel Chavez, Iván Cáceres, i a les dissenyadores Milenka Alcón, i Lea Pello.

Lloc molt especial ocupen també, en aquesta petita obra meva, la mà d'un dels pintors més grans llatinoamericans, Gastón Ugalde, i de la seva filla Canela; tots dos “van cuidar”, mai més ben dit, la meva exposició, als murs on va viure i va morir el portentós poeta Jaime Sáenz, que sobrevola la iconografia del meu treball. Fa molt poc vaig saber la pèrdua de l'escriptor Fernando Lozada, responsable de la Casa del Poeta, que em va rebre allà amb entusiasme. Li dedico aquestes línies, amb un sentiment d'admiració i de tristesa. Em sap greu la pèrdua de l'home bo que va ser.

L'ARRINCONADA, per Marisabel Villagómez

Hi ha alguns episodis de la diplomàcia internacional que, sens dubte, mereixen recordar-se i tenir-se en compte a l'hora d'entendre els processos que duen a terme els països quan s'enquisten, ja que posen les seves atribucions, encenalls, maldecaps i recursos al servei dels interessos. polítics petits de presidències mínimes. Si bé molts d'aquests petits propòsits parteixen d'interessos privats, aquests resulten afectant la propietat pública de tals maneres que es complica la promesa amb què es tira endavant qualsevol afany. D'aquesta manera, sortir de l'embolic que s'ha produït al voltant pot prendre la feina de gestions senceres. En aquests episodis crítics, es llueixen només els millors funcionaris d'Estat, els qui, a contracorrent, porten la cosa pública per davant, coneixen els límits de la mateixa i, amb una gestualitat mínima, s'anteposen a la paràlisi amb lucidesa.

Quan, el desembre de 2019, el diplomàtic mexicà, poeta i pintor, Edmundo Font , va ser convocat pel seu govern per assistir a la crisi diplomàtica que asfixiava els nostres països, ell va acceptar immediatament, sabent que la situació a Bolívia havia desmillorat notablement i que la gestió diplomàtica necessitaria estratègies d'allò més precises per poder resoldre, si més no, alguna cosa del que ja s'havia embolicat.

A 13 mesos de la seva missió, aquesta crisi, que va involucrar gairebé tots els membres del gabinet bolivià que es van refugiar a la residència de l'Ambaixada de Mèxic, a la ciutat de La Paz, ha estat resolta.

Com ja ho afirmava Harold Nicolson en un text seminal de la diplomàcia, es tracta que el soft power pugui equilibrar els desbalanços de poder. Aconseguir aquesta equació tan delicada requereix, per una banda, un retorn als conceptes més clàssics i purs de la diplomàcia dels pobles, que s'origina a les pràctiques diplomàtiques de les primeres democràcies mediterrànies, i, per altra banda, d'un allunyament de l'estructura leguleya de la diplomàcia posterior a la dècada de 1950, en què la modernitat s'entén com la traducció d'un compendi de tractats. Al centre d'aquesta proposta diplomàtica, és possible reconèixer la pràctica humanística que consisteix a establir relacions interpersonals que promoguin l'acostament dels grans aparells d'Estat.

A La Rinconada, el barri paceny on van romandre en qualitat d'asilats 13 bolivians durant l'any 2020, es respiren muntanyes, s'idolatren els llums de l'altiplà, es troba un al paisatge andí. En aquest param paradisíac de la ciutat, van estar assetjades durant més de 12 mesos, persones que, encara que pertanyien al mateix partit polític, no es coneixien necessàriament.

Com a escenari inesperat, la muntanya i la intimitat forçada van ser els eixos de tensió d'aquell any. Això es reflecteix clarament a les pintures que Edmundo Font ha pogut produir durant aquest temps, algunes de les quals estan representades en aquest catàleg. Tampoc no és que la fórmula sigui sorprenent: molts pintors i poetes d'aquestes terres han enfocat la seva mirada a la força imantada de la muntanya andina. El mateix Font fa referència a dues fonts d'inspiració de la regió: el pintor indigenista bolivià Cecilio Guzmán de Rojas (1899-1950) i el poeta bolivià Jaime Saenz (1921-1986).

El tomb cap a la muntanya assenyala el tema més important de l'obra produïda al doble confinament (el provocat per la crisi diplomàtica i el provocat per la pandèmia actual), en tant que subjecte. Com els altres artistes anteriors a Font, es tracta de reconèixer l'esperit, d'entendre l'agència que té aquesta massa inert de naturalesa, de conèixer-ne el desig, de descobrir de quines maneres ens imanta i apaivaga en el confinament. Per pujar la muntanya, cal acompanyar-se de la lectura que encoratja el propòsit: serveix Jaime Saenz, que intueix que no es mira la muntanya, sinó la presència de la muntanya. I cap presència més forta a La Paz que la de l'Illimani. Des de la Raconada no se'l veu, però Font intueix la seva forma. D'aquí les més de vint peces pictòriques inspirades en aquesta muntanya. La seva forma llunyana ratifica que ho veiem des de la ciutat, però que l'Illimani també ens mira; és el sentinella que no ens retira la mirada. Els quadres, els collages i les imatges cremades en cartolines simples recuperen aquesta virtut de l'Illimani; en realitat, són un retrat de les maneres com l'Illimani contempla els que habiten a la ciutat.

Retrats dels dos acompanyants, però sobretot inspirats en els que realitzés Cecilio Guzmán de Rojas, configuren la següent sèrie.

Alguns són del mateix pintor potosí; altres fan una picada d'ullet al seu meravellós Crist Aymara, que s'aixeca en tres dimensions, a causa d'una aspra tècnica de collage de teixits contemporanis sobre fusta. En les mirades ametllades d'aquestes versions del Crist aimara, en què s'intueix l'expressió de tendresa que potser només s'endevina a les originals, s'aprecia un testimoni poderós de la vivència a la ciutat; alhora, aquest és un retrat que podria ser de qualsevol de nosaltres. En unes cares es reconeixen sentiments d'intensitat que són molt reveladors; en altres, es reconeixen la ràbia, la impotència, la bogeria del darrer any. Molta de la força dels retrats parteix de les reflexions que fa l'artista sobre l'obra i el llegat de Cecilio Guzmán de Rojas. Per exemple, en un d'aquests retrats, es combina un collage de bitllets impresos avui a Bolívia.

En aquesta sèrie, Font també recupera la figura de Jaime Saenz, a través del seu vestit d'aparapita que, en aquest cas, es confecciona amb un vestit Armani i a més té un biaix particular. Al doble confinament ja esmentat, es va fer escàs el material. Per tant, s'ha pintat amb el que es va poder trobar al lloc o a les llibreries més properes. Lluny dels grans llenços preparats, els suports majoritàriament són paper, cartró corrugat i petites teles sense preparar; fins i tot aiguamolls i tèxtils indígenes han servit per a aquesta producció. És notable que fins i tot es reconeixen peces realitzades amb lavandina (un producte químic molt utilitzat durant la quarantena) en comptes de pintures, que era el que estava a la mà durant la temporada pandèmica. L'obra queda com un testimoni d'un any històric al nostre país, com la que va ser produïda arraconada.