Alexia en el pont

La jove dama es va recolzar en el passamans del que ja va ser el 'puente Rojo'. Els músics de carrer tocaven música desconeguda per a mi. Enrere d'ells, entre ombres, es retallava el Sena i el capvespre dissenyava una escenografia colpidora: "Notre Dame" i el "Hotel de Ville" il·luminats.

La jove dama es va recolzar en el passamans del que ja va ser el 'puente Rojo'. Els músics de carrer tocaven música desconeguda per a mi. Enrere d'ells, entre ombres, es retallava el Sena i el capvespre dissenyava una escenografia colpidora: "Notre Dame" i el "Hotel de Ville" il·luminats.

Alexia va buscar el diàleg amb la mirada, l'elegància i el silenci discret de les dones belles. La vista fixa, escrutadora. Les celles poblades enarcades, en un rostre clàssic, de somriure generós. El tall de pèl, com el de Cleòpatra, però amb un descurat fet a propòsit.

Una vegada llançades a l'aire les monedes de canvi de les identitats elementals, la jove dona va estallar felicitat en la mirada quan va veure complertes les expectatives del seu pressentiment:

-Ho sabia, és vostè un artista.

La veritat és que la meva resposta va tenir una sortida rebuscada.

-Em dedico a diverses disciplines. Una d'elles en extrem formal, dos d'elles, menys; i estic pensant sobre quina d'elles li complauria a vostè escoltar.

Li van tornar a brillar les pupil·les d'uns ulls negres atzabeja.

-Si, em deia a mi mateixa mentre ho mirava des de lluny que seria vostè un escriptor o un pintor.

Vaig abundar: -les dues coses amb prou feines, una des de sempre, la poesia, ve de l'adolescència, i en la pintura, un estrany, un autodidacta amb fortuna. He treballat i exposat amb molta freqüència durant els últims deu anys.

-Però és vostè espanyol? Ho dic per l'accent, encara que és bo el seu francès.

-Tinc una llarga i bella història amb França; però no, vinc de Mèxic. i vostè?.

-Sóc mig grega, de pare francès, amb només quatre anys a París, de províncies.

Les preguntes anaven i venien. La bella dona, de talla i tarannàs mediterranis em va recordar a Anouk Aimmé, però no l'hi vaig dir, perquè amb prou feines tractava de superar el meu lapsus d'aventurar la seva edat i m'havia equivocat en 4 anys. No aprendré mai a no ficar la pota.

-Coneix vostè la música que estan tocant? veig que l'entusiasma...

Mentre escoltava, Alexia portava el ritme amb palmades lleus, però rítmiques, sobre la seva brusa negra.

-És que jo canto. Bé, també faig teatre i una mica de cinema, però el meu ha estat la dansa moderna, flamenc, jazz...

A aquestes altures ja estava embolicat en l'encant d'aquesta barreja de talent, simpatia, intel·ligència i bellesa. Eren massa coses bones per estar-se donant en una trobada fortuïta, i en un capvespre tardà d'estiu parisenc, amb aire festiu sobre el que va anar la Lutecia mil·lenària, precisament en el pont metàl·lic sobre el braç del Sena que divideix a la illa Saint-Louis, de la Vaig citar.

La reminiscència de la pel·lícula "Midnight in París"de Woodie Allen es va tornar inevitable, però sense major final feliç: no va haver-hi cap intercanvi de senyals, ni tan sols l'expectació de perllongar el moment darrere d'un got de vi blanc.

Alexia, el nom del qual significa "la protectora, la que protegeix als homes", en grec, es va acomiadar amb paraules entusiastes per la trobada tan casual, i jo, emmudit, solament atiné a fer-li un petó a la mà a aquesta aparició, en comptes dels quatre habituals de molts francesos en la galta

Vaig reparar que estàvem a pocs passos d'on va habitar l'amant de Baudelaire, la famosa "Venus Negra", actriu i ballarina també; i que experiències com la d'aquesta nit solament passaven en els contes de Julio Cortázar -qui va passejar moltes vegades pel carrer de la "Femme sans Tête" (la dona sense cap"). La bella callecita que apunta al moll pren aquest nom llegendari d'un tors de pedra cercenado per la mà del jacobino Jean-Baptiste Coffinhal. Aquest cruel revolucionari francès perdria, al seu torn, la seva, després de la caiguda de Robespierre.

Les coincidències, no cessaven. Jeanne Duval, la "Venus Negra" de Baudelaire que va pintar Manet, havia viscut en la qual va anar la casa d'un membre notable del Tribunal Revolucionari i de la Comuna, en 1793, tan sol a la volta de la casona on Zola va radicar l'estudi del personatge de "L'Obra", un trassumpte de Cézanne; i en el mateix "Quais de Bourbon", en el qual va viure i del que va sortir per al seu tancament de bogeria amorosa -a la qual la va condemnar Rodin- la cèlebre Camille Claudel.

Estava llavors ficat en una gran densitat literària, històrica i artística, em vaig dir, mentre caminava i desandaba usos pocs metres; i sobretot, experimentant una intensa càrrega surrealista: vaig veure també a un ancià prostrat, vestit de vint-i-un botó, amb un gat negre en la falda, dormitando en la penombra, des de la seva portentosa balconada, al carrer de la "Femme sans Tête".

I per incrementar la sorpresa, l'endemà, en un d'aquests desnonaments immobiliaris freqüents als carrers de París, em trobaria, tirada, precisament en la cantonada de la Rue Benoit i la Rue Jacob, una talla de fusta, un antic maniquí al que també li faltava la testa. Li vaig posar Camille; me la vaig portar a mà a "Le Louisiane", el meu hotel i que va ser de Giacometti, Sartre, Camus, Cossery, Cy Twombly, entre molts artistes i pensadors, però aquesta és una altra història...