COLOMES MISSATGERES DEL PASSAT

Avui vaig tornar al passat. Vaig trepitjar unes estades que durant trenta anys vaig creure desaparegudes per sempre. El segon, o tal vegada el tercer departament que el meu pare va llogar en la Ciutat de Mèxic quan va desembarcar, amb la meva àvia i la meva tia, des d'una Espanya en plena guerra civil, va tornar a aparèixer inesperadament en la meva vida. I de quina manera!.

Avui vaig tornar al passat. Vaig trepitjar unes estades que durant trenta anys vaig creure desaparegudes per sempre. El segon, o tal vegada el tercer departament que el meu pare va llogar en la Ciutat de Mèxic quan va desembarcar, amb la meva àvia i la meva tia, des d'una Espanya en plena guerra civil, va tornar a aparèixer inesperadament en la meva vida. I de quina manera!.

Resulta que aquest departament al carrer Martí -en honor al poeta mes emblemàtic de Cuba- localitzat en un barri tradicional del D.F. anomenat Tacubaya, gaudia del que es va cridar una renda congelada, vigent al nostre país fins a fa pocs anys i que protegia d'augments immobiliaris especulatius a qui arrossegava un lloguer durant gairebé tres cambres de segle, com va ser la circumstància que es va viure en la meva família paterna. Es dóna al cas que mort el meu pare i radicant nosaltres, els 3 fills que va tenir, en països diferents, pràcticament tanquem a calç i cant aquest pis que ja solament poblaven els records i un bon dia de fa més de tres dècades comencem a pagar la renda en un jutjat, arran d'un desacord amb el propietari.

S'ha dd dir que de forma inopinada, ens vam desentendre del pisito, deixant-ho a la seva sort, mes bé a la bona fortuna d'una espècie volàtil, que zurea, ronroneante, i que es va ensenyorir d'ell, com veurem després.

Esdevé que fa unes setmanes va tenir a ben localitzar-me, movent cel, terra i mar, i no és aquesta una figura retòrica, el fill del propietari de l'habitatge, don Gonzalo, a qui després de mesos d'inquirir el meu parador li van proporcionar les dades de la meva oficina itinerant -la que ens assigna la Cancelleria als ambaixadors tot esperant destinació (en tots els sentits)-; i donant-me una d'aquestes contundents sorpreses de la vida, em va recordar per telèfon que el pis seguia allí, esperant-nos, com un sentinella dormit, com el dinosaure de Tito Monterroso.

Don Gonzalo, és clar, estava també tot esperant que algú de la nostra família es fes viu per actualitzar els termes d'un contracte que ja gaudeix de la trucada tercera edat, com si fos una persona de carn i os, i de fet, paradoxalment, el nostre vetust domicili s'ha tornat un personatge immaterial.

La meva primera reacció d'estupor la deuen haver imaginat ja. El segon baldi d'aigua va ser la incredulitat per un recordatori tan tardà, com els anys en què ens vam ser fent a la idea que per una o una altra raó la incuria del propi temps hauria deslligat els nostres vincles amb aquest espai que preservava mobiliari, aparells, cristalleria i els etcèteres domèstics elementals.

No puc negar que vaig haver d'armar-me de valor per retornar a dies l'acumulació dels quals han estat para el meu una sort de capes geològiques per edats: la transformació de bebè a nen i després d'adolescent que visitava a la seva àvia Gertrudis -tulitas per a la família- per rematar alguns anys en què ja universitari i absent l'àvia, vaig radicar entre aquestes parets i sota aquest sostre. Sens dubte aquesta última étapa va ser la que més rememoro, en molts sentits, del romàntic, a l'intel·lectual. En aquest modest espai vaig tenir la fortuna que sent veinteañero acceptessin la invitació a freqüentar-me, en una sort de tertúlies bohèmies alliçonadores, alguns notables escriptors i artistes contemporanis.

Ara "em cau el vint", com diem a Mèxic; vaig tenir el privilegi i la fortuna, sent un jove poeta, de rebre en aquest petit departament, marcat amb el número 8 de l'infinit, als escriptors Rubén Salazar Mallén, Jesus Arellano, Francisco Hinojosa; als poetes Alejandro Aura, Jorge Hernandez Campos, Margarita Paz Parets; al periodista Rodolfo Rojas Zea; als directors de cinema, i dramaturgs Juan Ibáñez, Oscar Liera, Jaime Saldívar (també pintor); al pianista Bibiano Valdés; al llibreter creador de "Gandhi", Maurici Achar; a l'arquitecte Flavio Salamanca, i a Benito Messeguer -en aquells dies director de l'escola d'arts plàstiques "La Maragda" i notable gravador, que va il·lustrar "Una altra Vegada Guernica", -el meu primer llibre de poemes- entre altres intel·lectuals, pintors, músics, autors notables.

En una cuina on cabíem de dues en dues amb prou feines, cuinava, la meva talentosa i bella dona de llavors, peroles de ravioles amb salsa de tomàquet i orenga, comprats en la "Pasta Italiana", de la històrica calli Ajuntament, i servíem una versió mexicana de vi negre "Paternina", amb aquells bolillos de l'època que gens li demanaven a les originals "baguettes". I en el tocadiscs giraven, a 33 revolucions, Paco Ibáñez, i el Quartet Cedrón (a els qui vaig conèixer a París, com ho vaig explicar en una crònica) i una pléyade musical que anava d'Atahualpa Yupanqui a Mercès Insulsa, passant pels nostres "Folkloristas", amb tot i la veu d'àngel malmès d'Amparo Ochoa.

Però retorn al present d'aquell passat que podria parafrasejar amb una frase de García Márquez, quan vaig ser "feliç i indocumentadament... aprenent". I l'epíleg d'aquest retazo d'història personal ha estat el xoc emocional inevitable de qui destrueix un forrellat, obrint una porta a cop de mazazos, perquè és obvi que les claus havien finit, i entra, tants anys després, a un estatge que han ocupat ja diverses generacions de colomins i colomes.
Aquestes missatgeres Picassianas d'una pau dels sepulcres -hi havia cúmuls de carcazas regades per totes les estades- es van colar, sap déu fa quants anys, per una finestra trencada, em diuen els veïns, durant una tempesta inusual de calamarsa que carregava, com amb boles de billar, contra els cristalls.

>> La descripció del pis que vaig retrobar toleraria que utilitzés, sense un polsim de lloc comú, el terme "Dantesco"; una capa devastadora, blancuzca, grisenca, un niu de molts metres quadrats havia estat pacientment confeccionat per aus de grandària prodigiosa que van alçar el vol a la manera de les imatges d'Hitchcock quan vaig envair, la qual cosa alguna vegada havia estat l'hàbitat de la cadena de cognoms Font-Lara-Trueba-Urbina-Alexander i Lopez.

Es tracta de 3 generacions de "transterrados", creuant l'Atlàntic: uns, escapant de Yucatán a Barcelona, de les expropiacions del primer governador socialista del continent, Felipe Carrillo Port, -el meu avi el català-. I després el meu pare, fugint ell, de la infàmia i els crims franquistes; i uns altres, com jo, la meva germana i el meu germà, exiliats per decisió pròpia en altres latituds, molt lluny del carrer Martí (cridaria jo a això vocació de viatge perpétuo) i que acabem, ara, sent tirats definitivament d'un niu familiar, per un altre niu colossal, el d'un cúmul de colomes amb un ram de records memorables en el bec...