NEPAL: UN DOLOR MOLT INTENS

Pensant en els Nepalesos (Tibetans i Indis) que sofreixen fora mida i en la meva filla Cyntia i Andy que esperen prendre un vol, en l'emergència de Kàtmandu.

Pensant en els Nepalesos (Tibetans i Indis) que sofreixen fora mida i en la meva filla Cyntia i Andy que esperen prendre un vol, en l'emergència de Kàtmandu.

Solament una vegada en la vida he tingut una experiència tan profunda entre el pràctic i l'ancestral: vaig baixar de l'avió més modern del moment, en l'aeroport de Kàtmandu i sense intervenir un altre vehicle de la modernitat em vaig anar a peu fins a Pashupatinath, una dels estatges més sagrats de Shiva; lloc de peregrinació dels quals segueixen a la poderosa deïtat que «destrueix per crear».

Aquells que no professem aquest culte mil·lenari tenim prohibit traspassar les muralles del misteriós recinte. La forçada interdicció em va fer meditar, en la ribera oposada del riu Bagmati, sobre la mort vencedora que s'eleva en fum de sàndal des dels crematoris. Treballen allí dotzenes de fidels, dia i nit, a la vora de les aigües que remunten les cendres cap a un esdevenir de les ànimes a la recerca del Nirvana.

Aquesta imatge que albiro en la meva memòria tres lustres després, de manera vívida, es barreja de forma desolada amb la contemplació esquinçadora de la pantalla de plasma on la CNN no ha deixat de mostrar les greus conseqüències de la potència devastadora del terratrèmol que ja ha causat la mort a més de cinc mil persones i gairebé ha destruït la bellíssima memòria arquitectònica d'una civilització, amb un cop demoledor al patrimoni cultural de la humanitat. Allí, en aquesta vall tan castigada per la naturalesa, les arrels del Tantrismo enllacen i confonen les branques de l'Hinduisme amb una altra concepció del món i de la vida, tal vegada més científica, la dels ensenyaments del Buda.

I va anar en un altre dels meus nombrosos viatges a Nepal quan vaig festejar en «situs» un aniversari de la lluna plena que celebra el naixement (mig mil·lenni abans de Crist) del príncep Sidharta, en Lumbini. Ara reparo que una sort de recerca d'espiritualitat em va portar també a compenetrarme en aquest regne tan singular. El seu monarca de llavors, de profunda convicció Hindú ?la tradició apuntava a Birendra com a reencarnació de Vishnu? mantenia un vincle especial amb un Lama Rinpoché que ens va acollir i va acabar obrint les portes del seu monestir, on «van prendre refugi» dos de les meves filles i em van concedir l'honor d'atorgar-me un nom simbòlic. A Lopön Tchechu Rinpoché vaig dedicar un poema en el qual reconeixia la meva falta de rigor i disciplina per seguir els ensenyaments del gran mestre de Sarnath:

"No va buscar el fingiment i ha sofert quan ha estimat/ estimarà llavors al sofriment/ que aguaita darrere de l'amor?/ i que en una altra faceta/ apunta el seu esquelet/ de conques fosques)./ no es va aferrar a res/ res és i res serà/ en aquest recipient que ocupa,/ menys noble que l'argila./ El cos és un dipòsit/ i la ment un estany de pensaments/ que origina la seva rèplica inútil./ No vol desprendre's del desig/ mitjançant la meditació./ No estima al sofriment:/ ho condemna a fustigar-li;/ no busca solucions pràctiques/ al món il·lusori:/ la Maya que pobla i que em Pobla./ Àdhuc no troba raó de pes/ per inclinar-se al despreniment;/ aprecia l'esforç del savi/ que dins o fora del seu gruta/ construeix el seu estatge/ amb la presó de la seva llibertat./ No segueix els passos de l'asceta/ ni renúncia als plaers obertures/ que es cobren el preu/ d'una sencera existència./ Al Buda ho escolta i ho estima:/ ha estat incapaç de seguir-ho,/ tampoc jo."

Aquesta crònica no hauria de tenir un enfocament familiar, però donades les circumstàncies actuals es podrà entendre; veig ara amb major calat com va canviar la nostra existència el privilegi que vaig tenir de treballar per al meu país, de manera concurrent, des de l'Índia a Nepal: una de les meves filles, formada en la Sorbonne, va decidir aprofundir en les tradicions i en la llengua tibetana i fa diversos anys estudia i ensenya alhora, en aquest país dels Himalayas.

En els moments en què escric aquestes línies, ella i el seu marit, un jove cineasta nord-americà que aprofundeix també en una altra poderosa tradició hinduista, es troben dormint a la intempèrie en una pista de tennis d'un hotel internacional; el seu departament, enfront de Boudhanath, una de les més emblemàtiques estupas, va quedar afectat pel terratrèmol. A més, les intenses rèpliques continuen sembrant pànic pel seu rabiosa intensitat.

El rei Birendra, de tràgica fi -va ser assassinat pel seu fill Dipendra- em va rebre en el seu palau per a la cerimònia de lliurament de les cartes credencials que m'acreditaven com a ambaixador. Abans, el protocol m'havia transmès unes indicacions particulars, sense detalls: porti vostè un mocador blanc en la butxaca del seu sac, em van dir.

En concloure la cerimònia, un dels moments més alts en la carrera d'un diplomàtic, l'instant va quedar marcat de manera addicional per un detall únic i significatiu: el monarca va estendre la seva mà i em va demanar el mocador. Un ajuda de càmera es va aproximar amb un flascó de perfum que feia olor de gessamí i va ruixar unes gotes.

El rei Birendra em va retornar el mocador.

Avui vaig acudir a la recerca d'aquest tros de tela, ja blanquecina, que conservo en una petita urna de sàndal...

NOTA: L'ambaixador mexicà Edmundo Font -en actiu i amb 40 anys de servei exterior en 8 països de 4 continents- ha incursionado en la poesia, la traducció, la pintura, i la crònica periodística.