Canvi de terç

Valgui la coneguda expressió taurina per il·lustrar l'exigència que plana sobre la política catalana. Acceleradament, sota l'impacte d'una crisi geoestratègica d'abast encara impredictible com la guerra d'Ucraïna, s'estan configurant nous escenaris polítics a tot Europa. Els diferents actors comencen a prendre consciència. Però encara pesen molt els marcs mentals de l'etapa anterior. I alguns han perdut el pas. Fa poc més d'un any que es van celebrar les darreres eleccions autonòmiques. Quin és el balanç del govern de Pere Aragonés? Podria dir-se que l'inventari resulta tan decebedor – pel que fa a les seves realitzacions – com a revelador del pòsit d'amargor, impotència i divisió que han deixat darrere seu els anys del “procés”. L'eterna disputa per l'hegemonia al camp independentista va ser visible des de l'inici de la legislatura, amb l'agònic procés d'investidura del president. Però és que el govern de la Generalitat s'ha dividit davant de qualsevol decisió de certa importància, ja fossin els Jocs d'Hivern o l'ampliació de l'aeroport del Prat. La llei més important del curs polític, la de pressupostos, només es va poder aprovar gràcies als comuns, després de la negativa de la CUP a votar els comptes. Un fet que demostra la inexistència d'una majoria independentista operativa, capaç de governar el país. La majoria del 52% no és més que un miratge parlamentari inconsistent.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès /@EP

Però el procés és un cadàver difícil d'enterrar. Ningú encara s'atreveix a estendre el certificat de defunció, tement ser acusat de traïció. Amb la fantasmagòrica figura de Puigdemont de fons, JxCat intenta mantenir viva una retòrica que rellisca sobre la realitat, encara que encara pot avivar ressentiments i frustracions. ERC, per la seva banda, oscil·la constantment entre gestos pragmàtics de col·laboració amb el govern d'esquerres de Pedro Sánchez … i sobreactuacions de cara a la parròquia. La més recent –el vot negatiu d'ERC a la reforma laboral– va estar a punt de fer descarrilar la legislatura. Tement per sobre de tot ser desbancat pels seus competidors nacionalistes, el partit de les menestralies ha mancat del valor suficient per declarar tancada una etapa i establir una estratègia que, necessàriament, hauria de remetre la independència a un llunyà horitzó i afanyar-se a la millora del autogovern després d'un període de crisi i pandèmies esgotador.

ERC no es decideix a aterrar a la realitat. Mentre començaven a sonar les primeres canonades a l'Est, Oriol Junqueras i Arnaldo Otegi encara es permetien anunciar amb un to desafiador que ells són l'única taula de salvació de l'esquerra espanyola; però que no seria l'amenaça de Vox el que els impediria deixar caure el govern progressista, si aquest no avança a “l'agenda nacional”. Junqueras es permetia fins i tot establir un paral·lelisme entre Ucraïna i Catalunya, les dues víctimes “d'una agressió exterior per part d'un Estat que es vol imposar i que està condicionat per les temptacions autoritàries internes”. Ni més ni menys!

Doncs bé, la realitat tendeix a imposar-se de manera més desagradable com més pretén ignorar-la. No només la comparació de Junqueras és absolutament desplaçada, sinó que la guerra a Ucraïna tanca per tot un període la possibilitat de plantejar tan sols un projecte secessionista al sud d'Europa. La crisi continental més gran des del final de la segona guerra mundial confereix a Espanya una posició estratègica per a l'OTAN i per a la Unió Europea: en termes militars, però també atesa la seva ubicació per a l'emmagatzematge i el transport d'uns recursos energètics que poden escassejar, si Putin tanca la clau del gas. No hi ha el forn per a pastes: ni Brussel·les ni Washington romandrien indiferents davant un nou embat desestabilitzador com el del 2017.

Però n'hi ha més. La guerra revela davant del món sencer, sense cap dissimulació, el caràcter profundament autoritari, violent i reaccionari del poder que encarna Putin , capaç d'envair una República independent, d'amenaçar amb l'ús d'armes nuclears i de reprimir sense contemplacions les protestes contra la guerra que recorren les ciutats russes. Aleksandr Duguin, ideòleg de capçalera del Kremlin i referent de l'extrema dreta a nombrosos països, promou la perspectiva d'un imperi euroasiàtic que tindria a la capital una renascuda Rússia “la seva nova Roma”. La submissió d'Ucraïna formaria part d'aquest pla delirant. La ciutadania europea contempla avui com el deliri s'encarna al tràgic destí d'una nació. Aquí també estem davant d'un canvi de rasant. Els populismes nacionals i les formacions d'extrema dreta que fins ara coquetejaven amb Putin es veuen obligats a adoptar un perfil baix. Victor Orbán s'alinea amb la UE davant de la invasió d'Ucraïna. Salvini donaria qualsevol cosa per esborrar de l'hemeroteca els testimonis gràfics de la seva admiració cap a Putin . Éric Zemmour i Marine Le Pen empassen saliva: una cosa és parlar davant d'una audiència enfervorida de “la gran substitució”, amenaça que el món musulmà faria pesar sobre les nacions europees, i una altra de molt diferent veure en acció l'adalid rus de la nova civilització. I, pel que fa al nacionalisme català, qui gosaria reivindicar ara les gestions de Víctor Tarradellas a Moscou, recollint suports per a una declaració d'independència? O les declaracions de Josep Lluís Alay, home proper a Puigdemont on n'hi hagi, blanquejant l'autòcrata del Kremlin? Les bromes –per a alguns els somnis humits– sobre els 10.000 soldats russos que Putin enviaria per defensar la República Catalana adquireixen tints sinistres contemplant les imatges de devastació que ens arriben des de Kíev.

Aquests esdeveniments també impacten sobre la dreta i l'extrema dreta espanyoles. El PP té un problema suplementari. Vox és avui menys freqüent que fa unes setmanes. Si un eventual relleu governamental a càrrec de la dreta hagués de comptar amb el partit d' Abascal, cal pensar que molts llums d'alarma s'encendrien a Brussel·les i a Washington. Costa imaginar que aquestes capitals acceptessin de bon grat la presència d'una força obertament antieuropeista - i vinculada a perilloses amistats a l'Est - al govern d'un país que esdevé clau per a l'OTAN. És del tot impossible predir com evolucionarà la crisi del PP. Sembla cantat que Núñez Feijóo hagi de prendre les regnes del partit. Però és menys evident que això clou els problemes d'un cop de ploma. Ayuso no és només una estrella ascendent d'ambició desmesurada: representa un gir trumpista en la manera de fer política que ha calat profundament entre l'electorat conservador i que té un potent bastió a Madrid. La polarització i la desmesura en què ha caigut la política, aprofundint en el seu descrèdit, propicien alhora que aquest electorat sigui molt proper al de Vox. Hi ha, doncs, molts dubtes sobre la possibilitat que Feijóo piloti amb èxit aquesta complexa maquinària que és el PP fins a un espai de centre dreta menys crispat i prou distanciat de Vox per ser creïble.

Potser la guerra a Ucraïna allunyi el PP del poder. Però pot ser que només ho faci sota la fórmula de l'aliança amb l'extrema dreta que tenia al cap i que ha assajat –no sense problemes– a diferents comunitats autònomes. Podrien donar-se altres escenaris. Podria passar que la crisi europea es prolongués i es tornés cada cop més exigent amb tots els països membres de la UE i l'OTAN. Amb una inflació descontrolada maltractant les economies familiars, amb unes despeses militars disparades i una recuperació amenaçada, amb un neguit social creixent i un angoixant horitzó d'incertesa en tots els àmbits… no seria estrany que es plantegés amb força l'alternativa d'una gran coalició PSOE-PP. Exigència de responsabilitat i promesa d estabilitat. Unió patriòtica davant de l'adversitat. Mai no ha passat a Espanya. Però tampoc no s'havia donat un concurs de circumstàncies com el que s'està perfilant.

Molta atenció, doncs. Els desplantaments i fanfarronades dels partits nacionalistes podrien impulsar una majoria inèdita. Si s'exigirà del govern d'Espanya fermesa i fiabilitat, que la seva estabilitat depengui dels salts d'humor de Junqueras o les demandes de Bildu no semblarà gens tranquil·litzador als grans centres de decisió. La hipòtesi d'un govern d'unió nacional resultaria devastador per a les esquerres i els sindicats: potser per un temps, aconseguiria comprimir els problemes socials i territorials d'Espanya; però acabarien per esclatar, enverinats, davant d'un camp progressista previsiblement desunit. Aquesta eventualitat suposaria un enfrontament més gran, i de conseqüències duradores, entre el PSOE i l'esquerra alternativa, avui coalitzats. Val més que ens estalviem aquesta experiència. Si no vol contribuir a aquest escenari, cal que una força com ERC entengui totes les repercussions del context mundial sobre la política domèstica. Seguir donant l'esquena a l'entesa amb la socialdemocràcia –en nom d'una “unitat independentista” il·lusòria i sense rumb – no farà sinó prolongar el marasme de la societat catalana. En les circumstàncies actuals, amenaçar frívolament el govern de Pedro Sánchez si no accedeix a peticions que tots saben inviables seria –mai millor dit– jugar a la ruleta russa .