Reflexió llibresca al carrer Mirall

Una llibreria de "segona mà" -l'expressió em recorda una picaresca cançó de Serrat, però en ella es parlava d'una dona: "la primera, de" Segona mà "-, una llibreria de vells, deia, sempre és una mena de trampa mortal per a una formació escolàstica llibresca, en una accepció no cristiana. Una llibreria de "usats" és un risc latent per a un lector imberbe que volgués anar integrant la seva biblioteca personal, i que acabaria sent arroyado per un criteri aleatori, aliè, a l'depararse amb llibres provinents de d'un cúmul de biblioteques desintegrades.

En una cantonada, marcada ja per deliciosos troballes bibliogràfics, en una de les ciutats més emblemàtiques de la província mexicana, com ho és Pátzcuaro, vaig comprar algunes edicions úniques. Immediatament vaig tenir la sensació que em trobava immers en un flux de sentits com fletxes que viatgessin en direcció contrària, del clàssic al modern, del banal al transcendent, però coincidint les sagetes històriques i literàries en un destí final.

També em semblava que els llibres venuts allí eren una mena de carromatos de velocitats contràries, com les d'una calàndria i les d'una màquina Maserati. No obstant això, el bòlid i el cotxe de cavalls es trobarien de manera irremeiable en un revolt, destinats tots dos vehicles, en aquest cas, objectes carregats de coneixement, a transitar junts pel voral, cap a una "fusió" intellectual, com si es tractés de platerets gastronòmics o de peces musicals, afany de mescles en voga.

Aquesta llarga, rares digressió, enmig d'estar comptant el goig al qual sempre ens destina trobar tresors de paper i lletra d'impremta, m'ha portat a reflexionar en el que podria passar si fóssim reclusos d'un entorn de poble, amb llacs i suaus muntanyes incloses, però no tinguéssim major opció de coneixement que la llibreria d'un cantó prodigiosa que tanca volums defenestrats per famílies senceres que es desfan de l'obsessió de supòsits insensats que acrediten que el paper i la tinta impresa serveixen per a alguna cosa més del que proporciona la emoció de la lectura i la recerca de la saviesa.

I el que podria passar en una hipòtesi semblant, potser seria arribar a assolir una visió del món que es desdoblaria pels camins múltiples, plurals, de la cultura llibresca. També es posaria en evidència la curiositat insaciable del gènere humà, representat en uns quants lectors empedreïts les colleccions recular fins a la seva original font de comerç, les prestatgeries d'una llibreria.

Mentre seguia per aquesta sendera de suposicions vaig recordar un relat del substanciós llibre d'un editor notable, Manuel Arroyo-Stephens, fundador de "Turner": "... No sé si vostè ho sap però quan mor algú per l'escala principal baixen un dia el cadàver i per la porta de darrere l'endemà la biblioteca. A les vídues dels llibres no els serveixen per a res. Volen treure'ls de casa com més aviat perquè acumulen pols i ocupen molt espai".

El paràgraf a penes esmentat, provinent del formidable llibre "Trepitjant Cendra" que molt recomano llegir, ve com anell al dit a aquesta llarga disquisició; sobretot quan un es depara amb un asil de volums olorosos als xampinyons que procrea la cellulosa, però que tot i això la seva ofensiva penetració en l'olfacte , ens regala instants joiosos.

No faré una llista exhaustiva del que em vaig endur de la llibreria de la carrer Mirall , sobretot, al preu ridícul que em va oferir la generositat de José Luis, un llibreter michoacano poc habituat a enfrontar-se a un lector tan irredempt ; però a més d'esmentar la primera edició (1943), enquadernada en pell, de " Les dues Caràtules " de Paul de Saint - Victor, amic proper de Flaubert i dels Goncourt, i un impagable volum de l'anti - poesia de l'enfant terrible de les lletres hispanoamericanes , el xilè Nicanor Parra, citaré amb més detall 3 exemplars que argumenten a favor del meu exagerat entusiasme.

Vaig trobar, emoolsada, la primera edició de "No posis les teves brutes mans sobre Mozart", llibre miscellani d'un dels novellistes i cronistes que més admiro, per la seva intelligent, detallada observació de la quotidianitat i la seva desparpajado rigor crític i creatiu. Em refereixo a Manuel Vicent, l'únic columnista al qual el diari espanyol "El País" va reconèixer el dret de continuar escrivint això, una columna, i no el requadre que "capturen" els textos d'altres collaboradors setmanals. Addicionalment, el volum, de pertinents illustracions a l'inici de cada peça d'agudesa narrativa, és prologat per un altre escriptor de similars quirats, Juan Benet (a qui vaig tenir la fortuna de tenir a casa meva de Roma, amb la seva dona Montserrat, en una nit memorable que un altre dia he de comptar, per les seves característiques inusitades).

Després vaig ensopegar en els prestatges amb una veritable raresa. No havia vist res així. Es tracta d'un petit volum de proses d'Isaac Levin. A la portada està estampat un gravat amb la imatge d'un cavallet, signat i numerat -el 84/100- i concebut ni més ni menys que per un artista plàstic mexicà de sòlida fama entre els gravadors, el ja desaparegut mestre Alfredo Zalce.

Finalment, el més significatiu m'esperava al carrer Mirall. Un dels llibres més excepcionals del gran poeta espanyol refugiat a Mèxic, León Felipe (1984-1968), company d'altres grans de la Generació del 27 com Lorca, Jorge Guillén, Vicente Aleixandre i Alberti.

Vaig trobar, amagat entre molts volums, la primera edició de "El Ciervo" (editorial Grijalbo, Mèxic, setembre de 1958), amb una dedicatòria de l'autor de "Que Llàstima" al director i productor teatral Julio Bracho. Aquesta edició compta amb nombroses illustracions en el seu ampli format de llibre de poesia i art, entre elles, dibuixos de Siqueiros, Diego Rivera, Rodríguez Lluna, Leonora Carrington, Alberto Gironella, Vicente Rojo, Vlady, Remedios Varo, Elvira Gascón i Giménez Botey - aquest últim, amic proper i soci de la meva pare-.

El pròleg és de Joan Rejano, el poeta Andalús, que em va obrir les portes del suplement de "El Nacional"; i precisament, vaig dir que aquest bellíssim volum és el més significatiu de les meves troballes a la llibreria del carrer Mirall de Pátzcuaro perquè la meva primera crònica publicada va ser la d'un text sobre León Felipe, a qui vaig tenir la fortuna de conèixer en la seva departamentito de la carrer Miguel Shultz de la Ciutat de Mèxic, un mes abans de la seva mort i quan encara penjava de la capçalera del seu llit un dibuix de Picasso, dedicat al seu nebot, el torero Carlos Arruza, i que les males llengües expliquen que va desaparèixer misteriosament; però com sempre, el desdoblament de les anècdotes no coneix fi i serà en un altre moment que potser torni al tema, ja en el seu vessant d'història de suspens.

Acabaré dient que la crònica de la mort de León Felipe, que vaig escriure als 15 anys, va tenir rivets sobrenaturals. A la mateixa hora en què moria el gran poeta, durant la matinada del 18 de setembre de 1968, una tempesta de vent nord al port de Tampico inundava la cambra on jo dormia i derrocava, entre d'altres, el meu exemplar de "Oh, aquest vell i trencat Violí" de León Felipe.