Morir cantant: Allen Toussaint

No va ser mentre cantava "Brickyard Blues" l'última cançó del seu repertori, i de la seva vida, aquella nit al teatre "Lara" de Madrid; Toussaint encara es va donar el luxe de baixar de l'escenari i donar-se una dutxa de públic, estrenyent amb les seves mans d'extraordinari intèrpret de Soul i Blues, als entusiastes que segueixen a músics del gènere renascut a Nova Orleans com a gurus d'un culte primigeni que va sorgir en els ritmes mil·lenàries del Àfrica. En el seu cas, no només brillaven els seus dits sobre les tecles que executaven el seu Jazz i variacions, si no que nombrosos temes cèlebres de la seva autoria van ser popularitzats per músics de l'alçada de Paul McCartney, Eric Clapton, Elvis Costello, i per bandes com les dels Rolling Stones i The Who.

Allen Toussaint tot just es dirigia al seu hotel en un automòbil, després del seu concert -també la talentosa Elis Regina va morir enmig del trànsit; ella a San Paulo- quan li va sobrevenir una parada cardíaca. El lloc més comú diria que va morir encara transmetent l'emoció del seu talent, desplegat en un cos d'artista que prodigava, precisament, emocions. També podríem dir el despropòsit que aquest tipus de morts sobtades són les millors de viure -valgui la paradoxa-. És a dir, anar-se per una porta discreta, d'emergència, després d'haver fet el que més es desitjava, com moren algunes espècies marsupials després de fer l'amor.

I un cop escrits alguns desvaris anteriors, afegeixo un més: així m'agradaria, tant de bo, un dia molt llunyà, partir per sempre, amb les botes posades. Molts professors, artistes, i parlamentaris s'han anat sense acomiadar-se, però sense causar majors pertorbacions, en ple ús de facultats, amb la sorpresa potser d'haver arribat a la ratlla, en un afany de competència contra rellotge, guanyant la partida a tantes morts cruentes, injustes -Sempre ho són? - penoses, que semblen no tenir mai fi. D'això en sap molt un dels dos brillants germans Pániker i com ja s'està fent costum, introdueixo en les meves cròniques una publicitat, (no només perquè m'hagi sorprès que em citi en els seus diaris) recomanant llibres tan edificants com "Variacions 95" de Salvador Pániker, qui presideix -ara de manera honoraria- la "Associació Dret a Morir Dignament", d'Espanya.

I encara que en alguna altra banda he parlat ja d'un poema extraordinari de Joaquín Antonio Peñalosa, aquest és un altre moment per reproduir-lo, amb la conjectura que d'haver intuït la seva manera de sortir, el gran Allen Toussaint potser hagués compost una bella adaptació:

Per si ve a l'hora assenyalada

com el perfum inunda la lliri,

per si em deixa mut, amb la pena

d'anar-me'n de pressa a la matinada;

per si la veu em queda empresonada

en un violent assetjament de rusc

per si la mort tot em aliena,

fins al discurs que hi ha a la mirada.

No he d'esperar-me, no; ja és tant i tant

viure sense començar el comiat

ni assajar d'una vegada el dur abraçada,

que per estalviar-me temps ia tu plor

vaig a dir-te adéu, des de la vida,

per si de cas no puc, per si de cas.

.................................................. ......

Tot just fa unes quantes setmanes, amb motiu de les notable celebracions del dia de morts en l'estat de Michoacán, precisament en el Pátzcuaro mitològic dels Purépechas, vaig passar una matinada en vela visitant els cementiris que aquesta nit no descansen i que em van deixar vessant llàgrimes , presenciant un concert groc vermellós d'espelmes enceses i cempazúchitl sobre tombes engalanades per les famílies dels parents amb ofrenes de les preferències dels difunts, en ordres gastronòmics i musicals. En aquest última línia em vaig endur la més profunda impressió: un home gran i qui seria el seu jove fill, havien desplegat un altar sobre la tomba de l'esposa i mare, cobrint la làpida amb fines mantes acolorides, jorongos, ponxos, gabanes, flors, pans dolços de mort, guisats que desprenien olors barrejats als encens i el més rellevant, entonaven unes "mañanitas" al revés (el tradicional himne d'aniversari mexicà) un happy birthday en el qual les estrofes estaven adaptades per recordar el feliç dia de la mort, no el de naixença. Em vaig quedar sense paraules; mateixes que recupero ara per celebrar aquest fet que ret homenatge a la mort en el moment mateix de dessacralitzar. El mateix va fer, en el seu últim concert, Allen Toussaint, que va morir, d'alguna manera, cantant.