L'illa del pare de les filles llunyanes

El personatge d'aquesta breu història de la nit vella és tan sols una persona sense pretensió novel·lesca, que decideix anar-se de si mateix -un manera de dir-; de tot el que l'envolta, en procura d'una illa aliena i alhora immediata, propera. I la busca al mapa mundi (ara es diu Internet), tractant la seva indagació amb un aire "demodé", amb sentit

"Vintage", diria una veu snob que mai hi haurà llegit el Spleen de París de Baudelaire.

I el nostre personatge sense nom ni a la recerca d'autor Pirandeliano (què pesat el narrador, pensarà el lector, dos distraccions literàries en dos pobres paràgrafs), troba de manera fàcil, com no, una opció d'escapament a poques hores del seu país i per carretera: es diu la "Illa del Pare". Enfronta, això sí, un dubte. A poques milles de la primera illa hi ha una altra més, al golf de Mèxic encara, sota el mateix nom, però amb altres coordenades nominatives en la brúixola de nord a sud. I precisament el nom del Pare podria ser degut a un origen religiós. Se sap com els conqueridors d'aquests mars encomanaven els seus dominis a les seves creences.

Així que el personatge amb vocació d'actor secundari es col·loca a si mateix en una mena de cruïlla i decideix deixar anar el món immediat conegut, i contra qualsevol acte commiseració part més que res a un viatge interior amenitzat per un trasllat poc habitual, poc recomanat en tot cas, en dates en què alguns especialistes apunten a depressions agudes per als que s'enfronten en soledat la data en el calendari que marca el pas convencional, d'una hora per a una altra, d'un any sencer.

I posant-nos a pensar com un segon transforma eres, etapes, mons, és inevitable que la conjectura precipitada no porti a la memòria la novel·la d'Humberto Eco, "L'Illa del Dia de Abans" que passa a la longitud on el canvi de l'hora significava un abans i un després que Einstein podria també haver pogut postular en la relativitat d'un temps marcat com una efemèride d'un present amb ahir, més que per un demà sense futur encara. I en aquesta disquisició tan previsible en un 31 de desembre, que esperava amb ànsies la seva conclusió, no està per altres recordar el bell i pertinent nom d'un llibre de relats d'un altre gran escriptor Italià, Antonio Tabucchi, amb unes històries mestres com les de " El temps envelleix de Prisa".

A la portada afortunada del llibre de Tabucchi apareix una foto amb dos pallassos, un més alt que l'altre. Vesteixen l'uniforme que caracteritza el seu ofici de rialles i llàgrimes, més ganyota que somriure o plor, caricatura de la felicitat, tristesa en dissimulació, riallada amb disfressa. En aquesta instantània feta sens dubte per inquietar, l'horitzó és el mar, en una platja desolada. Un dels pallassos, el més alt, carrega una maleta de cuir; l'altre pallasso amb falsa nas tan prominent, com la circumferència de la seva panxa precintada per les seves mans creuades sobre el pit, sembla atrapar amb el seu bastó el bombí que ha volat amb el vent. Tot això, imatge de moviment perpetu paralitzat.

El subjecte en qüestió del nostre relat, no deixa passar la ironia del nom que va capturar la seva atenció, aquesta illa crida del Pare, perquè només té filles llunyaníssimes i tot i així, serà cap a aquest arxipèlag desangelat que dirigeix els seus passos, caminándolos primer en una visió mental que intenta ordenar un trencaclosques la matriu no existeix, sense model per armar Cortaziano -i dóna-li amb les referències autorales-. Fins llavors aquesta illa estava ancorada en el record vague d'una visita precipitada molts anys enrere, i era un lloc amb atractius nostàlgics, en una estreta llengua de sorra circumdada per marees agitades i poblada per gavines.

En el "diari de cada dia", a la manera de Jaime Sabines -i aquí no em disculpo més per caminar citando-, el personatge que podria prefigurar un heterònim banal de Fenando Pessoa, anota:

"... era no només la desembocadura d'una llacuna mare sinó el llarg prodigi d'un pont modern que unia la terra ferma a una llengüeta de sorra sofisticada per un turisme vaquer, m'explico, el reflex d'un agrest Miami Beach sense art déco . I aquest era un dels encants, el d'una pretensió a mitges assolida, amb establiments que havien apostat a una massiva recuperació de capital i que sense major pena ni glòria van acabar recordant hotels immensos com els de la pel·lícula basada en la novel·la de Stephen King, amb corredors interminables i hostes improbables per omplir les seves instal·lacions a l'hivern.

Com tota apreciació precipitada puc estar exagerant la nota a causa del temps de gossos que em va rebre ia la mitja hora perduda entre ruixats, a la recerca d'una direcció que tornava hipotètica una gruixuda cortina de pluja. No obstant la inquietud, resulta que sempre surto premiat amb la troballa de les meves obsessions. Tractant de buscar el meu hotel sota la pressió de l'aigua i luteranes regles de trànsit locals, depari amb el millor restaurant italià de l'illa - sòl buscar sempre els de dieta mediterrània-. I fins allà vaig tornar, vestit tot de blanc, contra tota indicació per les baixes temperatures, per sopar l'última nit de l'any, en soledat, que no solitari, un risotto amb tòfona i un vi el gall negre cantava l'origen veritable de la seva Chianti Toscano. Allà, en Gabriella s, nom fals d'una antiga núvia meva, a partir de la novel·la de Jorge Amado, vaig ser assaltat per les mirades entre curioses i piadoses dels parroquians, que sens dubte es preguntaven: què fa aquest home vestit de blanc amb aquest fred, sol, en una nit que es comparteix sempre amb família o amb amics?

El més destacable llavors va ser l'empatia de la cambrera, oriünda de Tabasco, terra del gran poeta Carles Pellicer, qui es va atrevir a preguntar directament i en veu alta el que els comensals murmuraven entre dents: espera vostè a algú? -No, Vinc sol. I amb certa impertinència no deliberada, la jove senyora va preguntar el que és obvi: i per què ?. Allà em vaig sentir llavors tan cursi, quan li vaig dir que hi era en aquesta data, sense ningú més, per "coses de la vida", sentint-me actuar ja enmig d'una telenovel·la. La jove dama d'ulls ametllats va respondre: "no, vostè no està sol, Déu l'acompanya ...". I això, si era cosa de riure o de plorar?