Mankell: ja no es mouen les seves sorres

Amb l'últim, i pòstum llibre de Henning Mankell "Arenas Movedizas" m'està succeint el mateix que amb alguns llibres i algunes cèlebres pel·lícules, com "Kaos" dels Taviani, que mai he volgut concloure per reservar-me alguns dels seus moments magistrals, com qui deixa el millor mos per al final d'un sopar deliciós.

Estic acabant de llegir les memòries reflexives del creador del gran detectiu Wallander, hereu del millor Simenon, que en una mena d'alter ego de Mankell, per les seves inclinacions humanístiques, va encarnar el personatge d'aquest taciturn i entranyable detectiu, en una impecable sèrie televisiva; Kurt Wallander és un home perseguit per dubtes existencials capaços de fer-li bussejar en l'ànima i en les motivacions dels pitjors criminals i sortir, aparentment, il·lès. De fet, tots els detectius que en les bones novel·les policíaques han estat, són emblemes del bé contra el mal, sense maniqueisme.

Mankell va ser un gran escriptor talentós, amb una sòlida consciència social que ha escapat sempre de la literatura pamfletària, lliscant en la seva narrativa una visió del món contra les injustícies i els abusos del poder. El seu esperit aventurer el va portar a fascinar pel continent africà, a grau tal que va estimar viure a Moçambic i va fundar una brillant companyia de teatre a Maputo. S'ha dit que comparteix amb Manuel Vázquez Montalban -i considero que també amb Andrea Camilleri- l'abordatge crític de les nostres societats, en el que s'ha donat per cridar novel·la negra i el gènere han reinventat els nòrdics, quan som els llatinoamericans els que hem estat superats per les barbaritats criminals de la realitat; d'allí que els nostres escriptors del gènere sembli que sempre es queden curts, excloent al xilè Roberto Bolaño.

Sempre vaig creure que el mestratge literària de Mankel i el ventall universal de les misèries humanes que treuen el cap en la seva vigorosa narrativa podria haver-li valgut el reconeixement del premi Nobel de literatura; però això hauria hagut de passar per la reinvenció d'una "acadèmia" que "despremió" a Borges, Jorge Estimat, a Carlos Dummond d'Andrade, el senyor Alfonso Reyes ja Tabucchi, entre molts altres, honrats amb el seu menyspreu.

"Arenas movedisses" és una revisió de les pors i passions d'un home assetjat per una malaltia terminal, que podria haver encarnat un els personatges significatius de les seves pròpies novel·les. El Càncer que va acabar amb la seva vida, fa 4 mesos, li va ser descobert arran d'un banal accident d'automòbil que va afectar les vèrtebres del coll. Estava tan avançat el procés maligne, que sense la troballa fortuïta d'un tumor al clatell, Mankell no hagués tingut temps de fer aquesta mena de testament moral i literari, sense pretensions, en què s'ha convertit el seu últim llibre. Va d'un tema a un altre amb una coherència inusitada. La inquietud pel temps que podria estársele acabant li dóna peu per denunciar les infàmies i despropòsits ecològics en els quals estem obstinats des de fa dècades, sobretot en un tema que sobrepassa qualsevol ficció de terror: la destinació que tindria, durant cent mil anys, l' escombraries radioactiva que hem anat acumulant. Això, amb idèntica ceguesa autodestructiva amb que les cèl·lules embogeixen i es "suïciden"; i és precisament el tema del suïcidi el que planeja en diversos passatges i que Mankell despatxa descartant qualsevol seducció d'avançar la seva fi, argumentant que no deixaria l'herència indeleble a la seva família que significa el dubte d'haver tingut qualsevol responsabilitat en això.

Hi ha diversos llibres en què els escriptors agafen el toro del seu propi Càncer per les banyes. Ho ha fet Edward Said i Susan Sontag. I amb certesa Mankell haurà llegit sobre això, abans de decidir-se a explicar la seva experiència dantesca, on declara el seu respecte als creients en la divinitat o en els tractaments mèdics alternatius, però amb sobrat coratge extrem no els comparteix.

El testimoni trist, vital, punyent, creient en la força de l'alegria de Mankell, està cridat a ser una mena de nou gènere memorialístic, en la qual un home, preocupat pels mals que afligeixen a la humanitat llança un crit d'alerta sense estridències, a la manera del "Crit" congelat d'un autor que el mateix refereix: Munch.

He de confessar que m'han sortit algunes llàgrimes llegint el movedisses de les sorres de Mankell, sense que l'autor procurarà, és clar, aquest propòsit; i he deixat anar algunes riallades llegint el seu discurs d'extremada intel·ligència emocional -no m'agrada molt l'expressió però aquí la trobo necessària-. L'anterior és producte d'una experiència sensible que només desperten obres del calat de Victor Hugo o Balzac, sense que crea excessiva la suposada exageració del que afirmo; Mankell mateix ha fet una obra, fins a cert punt minimalista, d'una visió dramàtica del temps que vivim, i tot això a partir del drama personal de la partida definitiva que prefigura.

L'elenc de persones, més que de personatges, amb una heroica història exemplificadora entre pit i esquena, es repeteix en diversos capítols, enriquint les seves reflexions, sovint poètiques, on fa desfilar els "desheretats de la terra" al costat de il·lusos i utòpics que van acabar tenint la raó i obtenint reconeixement tardà, després d'una dura existència de combat contra la injustícies i els prejudicis. (Seguirà).