Cruyff, més unitiu que separatiu, segons Pla

Aquestes línies són més part d'una confessió que una crònica sobre un tema que no dominaré -ni ho pretendria mai- el futbol. El meu text és un homenatge a un mag del cor, en forma de pilota per a milions de persones al món, com ho va ser Johan Cruyff; és més, tanta ha estat la meva ignorància sobre el tema, que ni tan sols recordava la grafia del nom d'aquest portentós jugador i tècnic que va militar al club Barcelona ia qui solia escoltar en els seus peculiars i antològiques intervencions de premsa durant els anys daurats anys de la meva llarga estada a la capital de Catalunya.

Vaig decidir incursionar també en un tema que m'és tan aliè, en signe d'amistat a un culer de tota la vida, personatge singular, amic i col·laborador meu, a qui una tarda de l'estiu de 1992 vaig veure emocionar-gairebé fins a les llàgrimes quan a unes quantes persones ens va tocar el privilegi de viatjar a banda del mític entrenador. Un transport del comitè olímpic ens traslladava, aa un petit grup de personalitats de la política, de l'esport i de diplomàtics que ens havíem quedat endarrerits i gairebé perduts, cap a la cerimònia d'obertura dels Jocs de Barcelona, el 1992.

Francisco Gomes Franco (el seu nom, tot i ser d'origen gallec no té, familiarment, ni va tenir, en simpatia, res a veure amb el sàtrapa, ans al contrari) és un home a qui se li compleixen alguns desitjos secrets, conreats amb l'extrema reserva i discreció del seu caràcter, com tenir la signatura del seu ídol esportiu i anys més tard, arribar a pronunciar unes paraules dedicades a Cruyff, que ell qualifica de improvisades pel seu caràcter sorprenent, però que han d'haver sorgit d'anys d'admiració a el seu subconscient.

A Paco també se li va donar la fortuna, a contra corrent de la seva discreció i de la seva timidesa, de posseir preuats volums dedicats per genis literaris com Octavio Paz, García Márquez, Fernando del Paso, Juan José Arreola, per citar grans autors llatinoamericans a qui ha tractat, o també d'intel·lectuals portentosos europeus, com Antonio Tabucci o del gran lusità que va ser José Saramago, qui a més aprofitava tota visita seva a Barcelona per prendre un cafè amb un dels millors col·laboradors amb què ha comptat el nostre consolat.

Un altre somni complert per aquest jove que va estar present en moments estel·lars de Cruyff, tant en la seva faceta de jugador, com al capdavant de l'anomenada esquadra blaugrana, va ser haver jugat partits amistosos com a veterà al seu costat (Paco va aconseguir recuperar un preuat anhel i un preciós temps perdut, quan ho van admetre a l'ABJ, Agrupació Barça Jugadors).

I ara, Paco va presenciar, darrere de la porteria, un dels mítics jugades de l'holandès, considerat per molts com el gol més difícil de la seva vida, al Camp Nou, el 22 d'agost de 1973. Allà era també un neòfit en el futbol, el cèlebre escriptor Josep Pla, qui va escriure aquesta bella reflexió: <no tinc coneixement d'aquest esport, ni experiència viscuda, ni he vist el senyor Cruyff actuar més que en un partit. Seria, per tant, ridícul que ara intentés dibuixar, encara que fos molt precàriament, la tàctica del jugador holandès. En tot cas, dubto que tingui alguna tàctica específica i personal molt subjectiu. Potser no té més que una: la que de vegades té l'ésser humà, aquella barreja d'observació, d'intel·ligència, d'habilitat, i de decisió, quan fa una cosa de debò vull dir de debò. Són pocs els que segueixen aquest camí i, davant el públic, poquíssims. És molt possible que el senyor Cruyff sigui un d'ells>.

Al principi vaig aclarir que no domino el tema del futbol i he ampliar la confessió. No sé pràcticament res sobre aquest esport. Des de jove vaig ser rata de biblioteca i potser, erròniament, considerava que perdia el temps enfocant les meves emocions cap a una afició a la qual em un només quan es verifiquen les Copes Mundials. I escriu això qui va viure sis anys a pocs quilòmetres del Maracaná i després tindria innombrables invitacions per anar a la llotja exclusiu del gran estilista i assagista de la imatge, Pascual Iranzo, al Camp Nou.

En el meu distanciament d'aquest joc de pilota ha pesat també una primitiva consideració: mai podré entendre que es vegi com a propi l'equip d'una ciutat o d'un país en què molts dels seus components són aliens al terrer o estrangers. Per no parlar de la pràctica menyspreable de "comprar i vendre" jugadors a preus exorbitants i utilitzar-los com a peces de canvi en especulacions financeres, sense cap pudor.

Això de "Vestir la samarreta" com a signe d'identitat, és un altre concepte que no tinc clar; és més, defujo com de la pesta quan en sentit figurat es em vol reclamar alguna conducta solidària en l'àmbit polític, utilitzant aquest lamentable lloc comú: "Posa't la samarreta".

Però aquí es tracta de recordar i ressaltar a una figura, que fora de qualsevol polèmica, va arribar als nivells més alts de lliurament i professionalisme que un esportista -i estratega- podria haver aconseguit. Per això, més indicat que jo per aquest reconeixement, ho és el mateix Paco, a qui li dono la veu en els paràgrafs que segueixen. Els va redactar a la meva comanda perquè jo entengués algunes coses, sense imaginar si més no que em prendria l'amistosa llibertat de citar-lo a continuació ia qui demano disculpes per endavant per l'atreviment:

"... No ens agrada trucar-nos veterans, ja que seguim jugant encara. Jo vaig jugar d'infantil i després de juvenil em van cedir. Vaig anar a jugar sol dues vegades un partit que fan els amics de Johan Cruyff a la falda del Montseny, prop d'un camp de golf en el rumb de Sant Joan de les Abadesses .Es jugava el partit i després teníem un sopar. Fa dos anys es van fer diversos discursos, entre els quals l'expresident del Barça, Laporta ... ia continuació, sense previ avís, em van fer aixecar i en nom dels exjugadors del Barça de diferents categories que anàvem a títol personal, vaig pronunciar un discurs on li vaig poder dir (a Cruyff) que quan el va arribar de jugador jo era infantil del Barça i va ser després de 14 anys de haver arribat ell, vam guanyar la lliga i li fiquem 5-0 al Reial Madrid amb Franco encara viu. vaig recordar que ja després, d'entrenador, guanya la primera Copa d'Europa i ens convenç que som guanyadors, i així fins ara. li vaig dir més coses que no recordo, però si la seva abraçada ...

L'any passat vaig jugar amb ell una altra vegada i ens va donar el discurs on, fixeu-vos, ens va parlar que amb la família i passar aquests moments de companyonia amb els amics del futbol era una cosa a la que havíem d'aspirar sempre. Al meu costat hi havia el seu ex gendre, company del Barça, a qui sempre va voler i com a un fill, Mariano Angoy; i Abidal, el francès i ens va emocionar molt ..; per a mi, que no sóc mitòman i que mai vaig demanar, ni demano autògrafs, tinc l'entrada de l'Olimpíada 92 signada, com vostè recorda, per ell. Aquest és el nivell que tinc d'admiració ... "

I abans d'assolir les línies anteriors, Paco m'havia dit ja:

"Ambaixador, li agraeixo, però jo sóc una gota en l'oceà i no puc aparèixer en alguna cosa relacionada amb el que dèiem amb els noms més alts. Això li faria perdre grandesa. Vostè segur que pot fer un magnífic article. I parlar de com canvi la manera de jugar a futbol. Imagineu que va ser com Picasso amb el cubisme. Quan es deia que en el futbol estava tot inventat, va dir i va fer coses com estàs:

<Si tu tens la pilota en tu poder domines el joc>. La pilota era el centre del seu sistema i no la preparació física o la tàctica. Els equips juguen amb 4 defenses. El amb 3. L'tenia jugadors als que deia "peloteros" (O sigui, dominadors de la tècnica futbolística). Va fer que els davanters que jugaven per les bandes jugaran a cama canviada. Els drets per l'esquerra, i viceversa. ¿Per a què? Doncs per xutar més centrat a la porteria.

Va inventar el fals davanter centre (Davanter centre pur era Hugo Sánchez) i que va fer ?. El defensa central acostumat a marcar un davanter centre fix quan veia entrar a un jugador que venia des del darrere en velocitat, simplement no sabia com aturar-ho. Laudrup és un exemple i més tard el seu deixeble Reijark va fer que Ronaldinho jugarà en aquesta posició i ho va fer un top 10.

El futbol, amb ell, va efectuar un pas més enllà, i com va dir el gran Gerson, el brasiler campió a Mèxic, juguen com nosaltres, però amb una velocitat superior. En fi, ambaixador, va ser una mena de Gabo; canviar un esport que es juga en molts països i va fer el que un equip com el Barça requereix: guanyar, però jugant molt bé.

Li explico una anècdota; al camp del Saragossa el Barça va perdre crec que 6-3; surt el crac a la roda de premsa i diu alguna cosa així com: a partir d'ara, els jugadors ja saben que no poden perdre més partits, i van quedar campions ... ".

A Paco Gomes Franco, qui va escriure això amb mi conjuntament, ¡sense saber-ho!