Tot just fa unes quantes setmanes el vaig tenir molt present i m'acabo d'assabentar, deixant-me una tristesa profunda -i estranya, per a qui no perd un ésser estimat seguit- que acaba de morir Leonard Cohen, un referent poderós per a aquells que escoltem les seves cançons tan nostàlgiques i tantes vegades tristos, en plena adolescència.

El seu intens record i reflexió en solitari es va venir a la memòria en dos temps; amb l'aparecimiento del seu nou, i ja ha últim disc "You Want it Darker", i quan vaig lamentar que el premi Nobel de Literatura, si és que havien de haver-li-concedit a un músic emblemàtic, no se li hagués donat a ell, en comptes de l'altre gran músic i poeta, a cavall de dos segles, l'autor de "La resposta està en el vent". És clar, això meu és una arbitrària qüestió de preferències i d'inclinacions, no de jerarquies de talents: he estat sempre més donat a apreciar melodies que em commoguin en onades poètiques, en comptes de motivar-me les ràfegues violentes del Rock.

Al meu retorn del meu primer viatge a Europa el 1973, vaig tornar a Mèxic amb tres LP. Dos d'ells regalats pels seus autors, Paco Ibáñez i Alberto Cedró, als que vaig tenir la fortuna de conèixer i tractar breument a París, en un episodi amb aquests rivets de màgia que m'ha regalat la vida. I el tercer disc de 33 revolucions va ser precisament l'àlbum de Leonard Cohen que havia gravat el gran artista canadenc sis anys abans, i que contenia la memorable, transcendent cançó de "Suzanne". Passa que aquest disc va inaugurar, en la meva educació sentimental, la llista d'autors de culte i va representar, llavors, influx similar al que consolidaria la meva atracció per la poesia i la meva afecció a escriptors que han anat apuntalant la meva formació intel·lectual.

A Leonard Cohen vaig tenir l'ocasió d'escoltar-cantar en viu en un atrotinat auditori, als afores de Madrid, allà per l'any de 1977. Era una nit que diluviava, però no importava arribar amarat per tal d'escoltar el missatge d'un trobador medieval modern, vestit de negre del barret fins a les botes, amo d'un missatge existencial portentós.

I deu anys més tard, tornaria a escoltar-lo, extasiat, en un decadent teatre de Roma, amb incòmodes seients de fusta i cortines rosegades, des d'una segona o tercera fila, distància aquesta privilegiada per fixar la imatge d'un rostre amb unes faccions que expressaven tant com la seva veu.

Ara, alta matinada, moment en què vaig saber de la seva partida definitiva, em commou escoltar i tenir present que Leonard Cohen va tenir l'elegància i el valor de declarar, en una cançó del seu últim disc, que estava preparat per partir. També vaig tornar a rellegir el discurs que va improvisar de manera brillant i en extrem sensible, en ocasió de rebre el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 2011. És un testimoni de la grandesa d'un home que va reconèixer la importància per la seva obra de la troballa de García Lorca, i en ell va retre un homenatge a l'anònim mestre de guitarra espanyol que li va ensenyar els seus primers acords, pocs dies abans de suïcidar-se.

Amb aquestes línies precipitades em sumo al condol per la pèrdua d'un dels grans artistes de la nostra època. A més de la fascinació que sempre em va despertar aquest estil seu ple de tendresa, expressat amb la gravetat d'una veu tel·lúrica, també m'ha causat una perdurable impressió un detall aparentment accessori, la contraportada d'un dels seus discos, "Songs from a Room".

Tractaré de dibuixar aquesta capa amb paraules tan despullades com la imatge del disc que em va revelar una bella filosofia de vida entre la bohèmia, els viatges i certa dimensió minimalista. Apareix una habitació que bé podria ser la d'una pensió en una illa grega. Un llit simple; una taula amb un tauler d'escacs i una dona bella, coberta la seva nuesa amb una tovallola; escrivint en una Olivetti i somrient a qui li dicta, vull pensar, captant amb el lent de la nostàlgia perpètua d'una càmera Polaroid.

D'aquesta poderosa estampa es desprèn una lliçó i ja un llegat de Leonard Cohen: el clima de poesia i l'austeritat existencial, elements imprescindibles d'una vida plena d'artista, en l'exercici rigorós de la seva creació i de l'amor.

ARCHIVADO EN |

tribuna latinoamericana