No, no, Trump no està boig

M'és impossible entendre com a un prestigiós periodista d'El País en la seva crònica del 9 de novembre de 2016 no se li ha ocorregut una frase millor que "Donald Trump, un boig a càrrec del manicomi" per mostrar la seva perplexitat i el seu terrible enuig, que comparteixo, davant la victòria electoral d'una persona com Donald Trump.

Què ha fet aquest home perquè el periodista ho titlla de boig i de manicomi a l'espai que configuren tots els que el van votar i els que no? Què sap el periodista de la bogeria?

Ni el Sr. Trump és un boig ni el món és un manicomi encara que en la societat i en les seves institucions es produeixin violències tan terribles com en aquell es produïen.

No dic que deixem el diagnòstic per a l'ús dels professionals sinó que evitem els diagnòstics i els adjectius clínics com a armes contra els subjectes. També qui som professionals hem de combatre per l'ús nociu, encara que involuntari, d'expressions de la psicopatologia per desqualificar algú pels seus comportaments quan no són comprensibles o adequats.

És massa freqüent utilitzar uns termes que procedeixen de la psicopatologia de forma feridora "contra" moltes persones. El terme boig, si volem dir així a aquell comportament o persona amb determinades produccions psíquiques com el deliri i l'al·lucinació, és feridor quan amb el mateix es pretén desqualificar o atribuir significats despectius i, de passada, incloure al subjecte enuna identitat col·lectiva devaluada i marginadora.

¿I si el senyor Trump o qualsevol altre en lloc d'estar boig hagués estat boig? Estaria incapacitat per governar? Qui serien els sans, els no bojos, els nostres governants europeus sense vergonyes davant els terribles atropellaments que amb les seves polítiques fereixen als més indefensos? ¿El govern espanyol que construeix tanques assassines a Melilla i Ceuta? ¿El govern francès que construeix tanques i murs en Caláis? ¿Els governs anglesos, hongaresos, polonesos, croats, danesos, en suma, els governs europeus diversos que posen tanques, tanquen fronteres, paguen a dictadors i se sotmeten al dictat d'aquests perquè vigilin les seves fronteres? ¿Els que callen per interessos geopolítics davant les violències de dictadors propers i, de vegades, amics? Res té a veure tot això tan rebutjable, tots aquests comportaments i tants més que poden ser descrits, res tenen a veure amb el trastorn mental o la bogeria.

Confondre bogeria amb maldat no és bo per a ningú, excepte per als dolents. Trucar boig a Trump és col·locar-inadequadament en el mateix lloc de tants com pateixen per adversitats socials diverses, per problemes de salut, per incomprensions, per experiències traumàtiques de divers signe, etc.

No sembla que tal senyor pateixi després dels seus exabruptes i els seus feridors i despectives declaracions. Més aviat, al contrari, sembla estar en un permanent gaudi i, de moment, no sembla observar-se en ell commoció, penediment ni recança.

No, no, Trump no és un boig, no està boig, seria millor dir, perquè la bogeria no és un ésser sinó un estar. Podria estar-ho, ningú està exempt d'aquesta dolorosa possibilitat, però no són d'aquest ordre les coses que diu i fa sinó d'una mica més proper a la maldat que s'expressa en el menyspreu als altres, l'acumulació desmesurada de béns a qualsevol cost, el maltractament, la prepotència, l'ostentació, l'arbitrarietat i l'abús, etc.

Els comportaments estrafolaris acompanyats de tant menyspreu no tenen a veure amb la bogeria. Krystian Lupa, director de l'impactant obra "Devant la Jubilació", de T. Bernhard que es representa al Teatre Lliure de Gràcia i que tracta de la brutalitat degradador del nazisme, ha dit a propòsit de l'obra: "No es tracta només de plasmar una ideologia monstruosa sinó una malaltia espiritual ".

Potser a alguna cosa semblant a això es volia referir el periodista quan parlava de Trump cridant desafortunada i inadequadament boig.

Convé no confondre, el perill no està en la bogeria sinó en la maldat i banalitzar les paraules pot portar-nos a carrerons sense sortida ia un recrudescència dels estigmes que recauen sense cap fonament sobre la bogeria i sobre els que pateixen el tan dolorós sofriment psíquic.