S'estripa la investidura

És inevitable, furgo en sentiments escampats als quatre vents. Procuro, sense èxit, trobar una vessant més àmplia del que seria "políticament correcte" (el concepte sembla estar deixant d'existir). És àrdua la tasca d'encertar en una diana lògica, amb anàlisi mesurats, sobre el panorama infaust que s'està vivint i les seves dramàtiques conseqüències. Ha estat alta la tensió d'emocions acumulades en dues setmanes frenètiques, viscudes també a cop d'enclusa tuiter, titellaire.

Sembla que el món s'hagués posat de cap i es sortissin de les butxaques les claus de la "casa comuna"; documents vàlids de viatge, i visats aprovades; els estalvis de les vendes que cancel·laven un tràgic passat, amb l'esperança de trobar un futur millor. Molt esforç trontolla davant de l'amenaça que es podrien tocar amb algun anòmal impost els diners bé que hi ha hagut, meritats perquè puguin menjar les famílies llunyanes. Es desfan en un tres i no res els somnis d'un esdevenidor constructiu, de superació individual, d'aspiració en els estudis.

S'enfonsen esperances de retrobar-se amb els éssers estimats; de cercar refugi de les barbàries solapades per criminals de rang. Semblessin que desapareixen normes de convivència universal. I es posa en dubte la recerca d'oportunitats en aquell suposat oasi de l'univers on tota il·lusió podria arribar a convertir-se en realitat. Així ho havia pregonat una publicitat que despertava expectatives monumentals, mateixes que es van arribar a cridar com "somni" americà. I existia una base per creure en això: antecedents familiars, materials, discursos, documentals, pel·lícules de ficció. El gran país en qüestió ha estat un paradigma de valors que van contribuir a donar-li un pes enorme ja gravitar sobre civilitzacions amb ràncies tradicions, atretes per monedes de canvi promissòries, -també amb el seu revés de moneda espúria i tant oripell, consumisme, violència, i altres mals ben coneguts que afligeixen a les societats modernes-.

I amb tot, no és aquesta la qüestió principal ara i aquí. L'assumpte, gravíssim, és el sobtat canvi de llums que cega al que arriba. D'un dia per l'altre les virtuts d'un món lliure, pregonades a dreta i esquerra ja no funcionen igual; com per art de màgia, pel voluntarisme d'un acte pretès demiürg, es decideix que és temps de mudar de manera radical tot un sistema de coses; s'arriba al moment infaust de trencar els plats i els gots en els quals es menjava i després s'imposa cobrar el compte als que no la fan ni la deuen.

No està en dubte el dret dels aprenents de bruixot a complir promeses alienants i imposar criteris amb els que van convèncer als que els va fer pujar al més alt del comandament -els altres, els que ho van evitar, tot i ser majoria, tindrien prou números per guanyar la partida, però no els pactats en un sistema sui generis, en una contradicció de l'esperit democràtic que hauria d'animar justes tan transcendentals. El guanyador, sense gaire equitat, recorda i pica: "...pots obtenir més vots populars, però jo em porto el premi de les cúpules; i govern com entenc".

I no obstant això, hauria d'existir un límit per exercir el poder i tendir ponts cap a l'Altre, cap al que no li va votar en les eleccions, però mereix la consideració que li rescat de la decepció i el insti a recórrer un camí mutu amb el ideal constructiu d'un hàbitat més càlid, un terreny més sòlid, just i segur; una mena d'utopia democràtica doncs, en un entorn que a més pogués albergar als que ho han perdut tot, aquells que requereixen i aspiren a sumar-se a un sistema que tant han promocionat tones de llibres i discursos.

Sempre vam suposar que hi havia un camí incloent, antiracista, solidari, el mateix que s'inspirava en ràncies tradicions històriques i espirituals: de les judaiques a les islàmiques, de les cristianes a les hindús i budistes. Un món plural, on la diversitat és virtut. Ocorre que en un temps condensat en sentiments universals de preocupació existencial i tristeses provocades per excessos autoritaris que semblen no tenir fi, un home, en extrem poderós -capaç d'acabar amb la humanitat prement el botó dels seus deliris- decideix extremar rigorosament les seves provocadores ofertes de campanya i aixeca murs de paraules amb menyspreu per qualsevol diversitat i odi cap a qui dissenteix d'ell o li qüestiona.

No pot ser una veritat absoluta que qui més colpeja, més guanya, en els negocis o en la política. Aquesta pràctica busca-raons seria una batalla pírrica aconseguida amb instruments que treuen la volta a ordenaments suprems. Moltes societats, a empentes i barrancs s'han anat construint amb ideals edificats a partir de la solidaritat i la concòrdia, superant errors ideològics tan greus com els que van produir guerres i holocausts de divers signe, tot just soferts al segle passat.

No està per altres recordar als germans que van vessar la seva sang traint principis de fraternitat i heretant una maledicció que perdura fins als nostres dies. No hi ha escriptura sagrada, ni tradició espiritual on no es condemnin les tendències que atempten contra la vida i contra la dignitat de la persona. És cert que també hi ha el dret a legítima defensa i que hem de protegir-nos dels desaprensius, d'aquells que parlen en nom de Déu per justificar les seves desviacions morals, els seus fundamentalísimos, els seus crims covards. Però com es diu col·loquialment, ningú ha d'espantar amb "el petate del mort". Es nota a llegües que alguns polítics de tarannà semblant a la vocació messiànica que volen atacar, manipulen pors i confiscacions a partir de fets condemnables, com els que han mogut a tota mena de terrorisme religiós, polític o econòmic.

La història amb H majúscula és incòmoda. Ens recorda, sense inclinar partit, les aberracions en què cauen els pobles quan han prevalgut els sentiments d'exclusió i han regnat passions d'absurdes supremacies. No hi haurà murs que valguin per aturar els pitjors mals de la societat. Molts dels perills que pregonen ja estan dins. El consum i el mercat de les drogues, gerenciado en altes instàncies, afavoreix el plaer en festins i en bars de luxe o als carrers de la mala vida i altres són les víctimes d'una llei d'oferta i demanda, que acaba posant els morts , els orfes, els desposeídos-.

L'elenc dels greuges als veïns, aliats i encara amics comença a ser tan extens i monumental com la mida de la ignomínia dels murs que imaginen.