Derek Walcott (1930-2017) i els mànecs marins

El divendres 17 de març va desaparèixer un dels colossos de la literatura universal dels nostres dies. Derek Walcott, l'escriptor més enlluernador en llengua anglesa, que va ser un dels intel·lectuals més vigorosos i lúcids, no només del Carib, si no de l'Amèrica Llatina --entre altres virtuts, per la seva portentós impuls fundacional a la poesia, a la manera que ho fessin Neruda o pau--; encara que hagi nascut distant de les riberes del continent, a la volcànica illa de Santa Llúcia, collaret lluent de les Antilles menors.

Amb el seu gran amic Carlos Fuentes van celebrar, durant un dels frenètics divendres a la nit de Gros Islet, aquest Mare Nostrum que compartien amb la seva creativitat civilitzatòria, i on es van erigir els somnis de molts nous mons: el nostre mar Mediterrani a l'Atlàntic.

El lliurament poètica de Walcott, com l'autèntic geni del llenguatge --i de la imatge plasmada en lienzo-- que ha estat, posseïa, i s'afinava, amb un diapasó molt ric: anava de la dramatúrgia al poema "Homérico" (mai millor dit amb el seu "Omeros"); i de l'exigent direcció escènica a les arts plàstiques, decantades en aquarel·les que també li asseguren un lloc privilegiat en els annals històrics de la pintura més excel·lent, i en una regió beneïda amb la resplendor d'una llum que compartia amb el seu admirat Camille Pissarro, nascut a la veïna Saint Thomas.

Una nit de 2013, en Rodney Bay, sopant amb les nostres esposes en un restaurant xinès a la menjar era molt aficionat, li vaig explicar que m'havia proposat celebrar la mexicana festa dels morts amb la lectura, en faristol, d'algunes escenes del Don Joan Tenorio, però que amics comuns m'havien advertit que ell havia escrit una peça encarregada per un teatre londinenc basada en l'obra de Tirso de Molina; i li demanava autorització per baratar a Jose de Zorrilla pel text de la seva autoria.

Amb aquest caràcter seu, barreja de sabors trobats i la veu de baríton enfadat que li agradava desplegar amb alguna sorna i molta tendresa, Derek va advertir: "només si suma i dirigeixo jo, així que anem a veure ara mateix l'escenari que proposes"; aquest era l'ingrés del formidable edifici històric que ocupa l'ambaixada de Mèxic a Castries, un dels emblemàtics i últims edificis colonials de Santa Llúcia, amb llargs corredors i arcs esplèndids que es van transformar en una escenografia inigualable per a un muntatge i una reestrena de la seva obra al seu poble, a al qual va assistir la Governadora General d'aquesta prodigiosa illa de Sobrevent on també va néixer Josefina Beauharnais, la dona de Napoleó (encara que els oriünds de la veïna Martinica es la disputin).

Però el que va partir com una idea de sobretaula va acabar en una producció teatral que ha deixat empremtes en aquest país emblemàtic del Carib oriental. Un dia hauré de comptar detalls de l'experiència meravellosa d'assistir a la feina de direcció d'un Derek Walcott que exigia un lliurament similar a la que es demandava a ell mateix i calia veure la veneració amb què els seus actors es lliuraven a la creació de moments tan alts de la posada d'escena d'un autor cèlebre i llegendari. L'obra titulada "The Jocker of Seville", explicava a més amb la música de Gal Mac Dermot, l'històric compositor canadenc de la clamorosa "Hair".

Una de les fortunes que prevalen en la vida diplomàtica ha estat sempre el privilegi de conèixer i tractar a personatges fonamentals de la vida política, socioeconòmica i cultural dels països on es representa el país d'un; i en la meva llarga carrera de gairebé 44 anys en actiu he de subratllar aquesta mena de do que he rebut, en comptar amb l'amistat i les lliçons d'un home de l'estatura humanística de Derek Walcott. La nostra no va ser una relació de circumstància de treball, sinó que va transcendir a llaços familiars profunds.

Als pocs minuts del desplegament de coincidències que van marcar el atzar del nostre primer encontre, ja estàvem sent convidats a compartir un matí de platja Sui generis, en la particularitat que Sigrid Nama, la dona de Derek i ell solien passar tots els diumenges a una cala sota els estenedors de dos humils famílies, una que venia cocos i l'altra peix fregit.

En acceptar la primera cita Sigrid em va agafar pel braç dient, si us plau no vés a arribar amb el conductor oficial, a Derek li incomoda molt. Conte això perquè quedi constància d'una de les imatges comuns que retraten bé a aquest Premi Nobel de Literatura que alguns qualificaven de díscol i que es prodigava amb generositat amb la gent més humil de la seva illa, prenent, això sí, distància dels poderosos , però amb elegància i sense més escarafalls; ja que allà, en aquella platja que ja compta amb la reminiscència clàssica de la seva Omeros, el savi i enèrgic poeta i les meves filles, celebraven el ritual dominical de ficar-se entre les ones amb un mànec en ple mar turquesa, i xuclar el seu suc, per un hoyito obert a la fruita més provocadora del món --el mànec dels Adanes fundacionals del Carib--.

Quan vaig rebre la trista notícia que havia de sortir de Santa Llúcia perquè m'havien traslladat oficialment i havia de arrencar les arrels de nou compte (he servit en més de 8 països de 4 continents), em va costar molta feina comunicar-li a Derek Walcott per tal d' la meva missió diplomàtica.

Ell va reaccionar més com un pare que com un mentor agreujat, dient-me: "A la meva edat no vaig fent amics per perdre'ls". Ara perdo jo més que a un amic i a un home de lletres ja un artista pintor al qual seguiré admirant, de manera incommensurable.