Migracions, exili i refugi

Recentment es despertava el dia quan vaig arribar a l'aeroport de Granada. El conductor del taxi que em portava a l'hotel es va mostrar sol·lícit, conversador i orgullós del seu afany de superació que li havia portat de l'analfabetisme a estar estudiant història als seus 59 anys. Els seus pares, d'origen molt pobre, van emigrar des de La Alpujarra i no van poder donar-li estudis. Ell va voler que el seu fill estudiés però aviat va aparèixer en aquest el desinterès i el desànim.

El pare va decidir que per animar el seu fill ell mateix es trauria el certificat escolar. Em mostra amb satisfacció els apunts fotocopiats que estudia a les estones lliures mentre espera viatgers a l'aeroport. Li fascina la història d'Anglaterra. "És un poble a punt, diu, no com nosaltres. Ha dominat a molts pobles, no s'han barrejat com els espanyols i ara amb el Brexit també els anirà bé perquè tot i que tenen pocs recursos naturals saben explotar els dels altres. Fins i tot han aconseguit que la seva reina ho sigui d'aquells pobles als quals van dominar i ara són independents". Quan ja s'intueix la ciutat, la carretera passa pel que sembla ser un polígon industrial.

-Anit, em diu, uns gitanos van donar una pallissa a un empresari que havia acomiadat a un d'ells de l'empresa perquè no treballava.

-Eren d'aquí, granadins?, li pregunto amb certa intencionalitat.

-Eren gitanos. Són mandrosos, no els agrada treballar.

-Vol dir que a tots els gitanos no els agrada treballar i als no gitanos els encanta la feina? Jo crec que hi ha de tot a tot arreu i que això pot passar sigui un del color, origen, ètnia o religió que sigui.

Va guardar un silenci que vaig entendre parlava de la seva prudència i respecte a l'opinió de l'altre encara que això no signifiqués modificació de la seva. En deixar-me a l'hotel em va donar un mapa i alguns consells per moure per Granada. Aquesta atribució causal d'un fet a un element identitari del subjecte és bastant freqüent. Ho he viscut en molts llocs. A Toronto em vaig veure ficat en una situació similar. Vaig ser convidat a sopar per una família com a gest d'acollida i, en efecte, acollidora. La dona d'origen francès; el marit d'origen romanès i tots dos jueus que es van conèixer en una estada a Israel. Ell lamentava la mala imatge que els gitanos transmetien dels romanesos. "No eren romanesos sinó gitanos", deia ell. "Els gitanos espanyols són espanyols d'ètnia gitana", vaig dir jo. "Suposo alguna cosa similar amb els gitanos romanesos". No hi va haver manera; la dona li va demanar que disminuís la passió amb què defensava la tesi que el portava a excloure els gitanos de Romania de ser romanesos i, per això, a no reconèixer-pàtria, opinió que ella sentia podia estar col·locant en una situació d'incomoditat que era evident en ell.

La meva estada a Granada va durar tres dies. Era passada mitjanit quan va arribar el meu vol a l'aeroport de Barcelona. Mai arribaré a comprendre els criteris que utilitza qui ordena la distribució dels passatgers en un o altre taxi i que porta a molestes anades i vingudes entre un o altre cotxe. Res més pujar la dona que condueix em pregunta si hi ha molta gent dins de l'aeroport, crida a una col·lega, li diu que ha enconchado, que es dirigeix a Gràcia i que tingui paciència perquè també ella carregarà; després es diran per sopar juntes amb altres col·legues com solen fer quan l'aeroport cessa la seva activitat nocturna. Enfila l'autovia de Castelldefels amb disbauxa i li mostro la meva inquietud per tal velocitat.

⁃Si li deixo aviat a vostè. Potser torni i encara podré fer un altre recorregut. Cal espavilar perquè els pakistanesos i els emigrants ens han fan molt de mal.

No estic preparat a aquestes hores per tal impacte, com "un obús al cor", precís títol d'una de les obres de Mouawad. Em refaig.

⁃Com és això?, li va preguntar.

⁃Hi ha molt d'intrús. Són emigrants i ningú els diu res. Per a ells tot són facilitats. El ajuntaments i els polítics tracten millor als emigrants que a nosaltres, els d'aquí. A ells els donen beneficis ia nosaltres ens els treuen.

Faig un esforç. Estic cansat. No vull incomodar ni incomodar. Dubto entre el silenci o mostrar el meu desacord però no tinc temps de decidir. Insisteix d'una manera contundent i violent.

⁃Por què li donen a ells permís per treballar a les seves botigues els diumenges, les hores que vulguin ia nosaltres no?

⁃Qué vol dir?, li dic. No sé si això és així. Qui són ells, qui som nosaltres?

⁃Ah, no? Vostè no ho sap? Ells poden obrir les seves botigues i tancar a l'hora que vulguin. Nosaltres no.

Sento ells i nosaltres com un fuet que colpeja i força una frontera que pressento carregada d'odi, ressentiment, rebuig i potser por. Sé que no tinc escapatòria. O call o ens enfrontem. Callo. Ella segueix llançada. Sona el telèfon i es dóna i em dóna un respir. Li crida l'col·lega amb la qual va parlar a l'inici. Ha encochado i es dirigeix a Arc de Triomf. Celebren solidàries l'èxit i esperen que una tercera també ho aconsegueixi. Potser torni a l'aeroport, li diu el meu taxista; ja li comentarà. Tanca el telèfon i torna a la seva presa, no vol deixar la feina a mitges llançada com va per l'autovia i en el seu rebuig als emigrants que ens treuen la feina i els ajuts.

⁃Yo tenia una perruqueria i la vaig haver de tancar pels impostos que em posaven i ficar-me en el món del taxi. Elles obren les hores que volen, no paguen impostos, ho fan molt barat, fins massatges amb final feliç i ningú els diu res.

⁃Qué vol dir amb final feliç?, vaig preguntar pel que sembla amb una ingenuïtat que ella va creure postissa.

⁃Doncs amb final feliç. Vostè ja sap.

Vaig haver de suposar.

Guardo silenci, esgotat com vinc i fart d'un discurs que no em portarà a altra cosa que a un desencontre irreconciliable.

⁃Bé, li dic, jo conec a moltes persones emigrants que lluiten per sobreposar del que han sofert, compleixen les seves obligacions, s'esforcen. Jo mateix vaig ser emigrant. No em dóna respir. 

⁃Els meus pares van venir d'Extremadura, jo era petita i ningú els va ajudar. I ara tot són ajudes per als que vénen de fora a aprofitar-se de la nostra feina i viure del nostre esforç. Fan el que volen i per a ells tot són avantatges. Els meus pares van tirar endavant ells sols. Ells sí que s'esforçaven i no els d'ara.

⁃Jo no ho veig com vostè. Crec que no pensem igual.

Ja no sé si vaig seguir o si vaig callar. Vam arribar a la destinació. Vaig sentir una immensa alegria que l'aeroport estigués al Prat i no al Vendrell, Solsona o Mataró. Vaig sentir també, un cop més, una tristesa infinita. Un cop més perquè no és la primera que escolto aquests comentaris irats, carregats de prejudicis i també de dolor. Vaig recordar una escena idèntica en un petit restaurant a Tànger. En aquella ocasió el cambrer em va dir haver estat cap de menjador de l'hotel El Minzah i que va perdre la feina perquè van contractar a treballadors que venien del sud i cobraven la meitat; això els feia culpables de la situació en què ell es trobava.

Totes les persones que intervenen en aquestes històries, relats comptats tal qual van succeir, han estat migrants. Van arribar, arribem a on vivim procedents d'un altre lloc més o menys proper o llunyà. Tots buscant estar millor. Tots vam ser, en alguna manera, estrangers, vinguts d'algun lloc perquè el sedentarisme no és una de les característiques genètiques de la nostra espècie; s'ha anat consolidant relativament tard i en vinculació amb la invenció de l'agricultura. La tensió entre sedentari i nòmada existeix des de l'origen dels mites. I és evident que alguna cosa, sempre, ens porta a canvis de lloc. Tots som nòmades que ens hem fet sedentaris i un cop ocupat l'espai ens hem fet amos.

Tot el que arriba és un intrús i ens treu potser allò que altres van sentir els traiem nosaltres, abans nòmades, ara sedentaris; abans deheredados, ara propietaris; abans esclaus, ara amos. L'altre que arriba ens expropia, ens envaeix, ens amenaça. El que ignorem és que sempre hi ha un altre que és diferent a nosaltres. Si no ve l'amenaça d'fos muntem un nosaltres que deixi fora a uns altres.

Sempre hi ha un ells i un nosaltres perquè l'altre és un altre, és a dir, aliè a mi, diferent a mi i aquesta consciència ens inquieta. Construir la pròpia identitat implica acceptar similituds i diferències. El comú m'acosta, el diferent m'allunya i en aquest interjoc construïm els vincles que ens permeten conviure, és a dir, viure en companyia. Aquesta és una àrdua tasca com expressen molt bé les obres de Wajdi Mouawad una de les quals, Boscos, es representa aquests dies en un magnífic muntatge a Barcelona i que és, un cop més, una reflexió dura i tendra alhora sobre les ferides difícils de curar que deixen les guerres i els tremends desencontres humans. Les seves obres mostres amb la precisió dels clàssics el drama de l'desencontre i la violència entre éssers, tots, en alguna manera, trencats, endurits, perduts de si, perduts entre si i carregant amb el dolor permanent d'una recerca a la qual cal trobar sentit: la recerca de l'altre, sobrant i necessari alhora, que m'atrau i em fa por, que pot ser el meu amic i la meva enemic i que ja no accepta viure en un lloc i sotmetre a les circumstàncies que li impedeixen la vida, i que per això s'allunya del seu lloc o fuig de la barbàrie i busca a on anar i l'aixopluc del que és humà. Tots som subjectes ferits; busquem, com podem minorar les petjades i la ferida. I tots amb pors. No hi ha mobilitat humana que no generi tensió. Els canvis inesperats i indesitjats augmenten el sentiment de fragilitat, vulnerabilitat i amenaça. Tot això està en la naturalesa humana; també el apropar-se, caminar junts, donar-se suport, abraçada, bàlsam, acollida, refugi i la protecció que és necessària perquè aquell que arriba -tots hem arribat a algun lloc alguna vegada- pugui "habitar" el seu entorn quan és nou i així transformar- i transformar-lo. L'acollida és necessàriament contacte.

"El contacte amb els altres és el component primordial, el més important, d'aquest centre del món natural el sòl és la Terra i la perifèria és el cel" com diu Patocka. Són molts els humans que vaguen pel món a la recerca d'un lloc on poder viure. Fugen de la guerra, de la fam, de la injustícia, de les condicions hostils del lloc en el qual els va tocar néixer. Arrosseguen sofriments, ferides, esperances, ganes de viure, cultures mil·lenàries d'oferir. Remouen les pors ancestrals en les societats benestants; també les consciències i la necessitat de posar en joc els valors que diem defensar, molts d'ells rebutjats obertament ja com veiem en les declaracions de molts polítics europeus que busquen una victòria electoral de la que, de produir, tots sortirem malparats.

Hi ha molt per pensar, hi ha molt per dir, hi ha molt per fer. "Migracions, exili, refugi: salut mental i drets humans" és el títol d'un Congrés que organitzarà a Barcelona a primers de juny la Fundació Congrés Català de Salut Mental, una associació de professionals que senten preocupació per totes aquestes qüestions. Es reuneixen en una trobada oberta per descriure, per explicar, per explicar-se, perquè no es quedi en el silenci el que passa; però també per descriure, per explicar, per explicar-se la riquesa de tants intercanvis, tanta producció col·lectiva efecte dels esforços per viure i conviure superant les pors i celebrant el do de la diversitat. Per dir que el refugi és necessari davant de l'adversitat, que l'acollida és l'essència del que és humà i que la salut mental col·lectiva és la capacitat d'obrir els braços a l'altre per donar-li aixopluc, per donar-nos aixopluc, per donar-li cures si està ferit , per acceptar els seus dons i junts construir una societat en la qual hi hagi un lloc per a tothom. Carregats d'esperances perquè això ha de ser possible.