De casament amb Dirk Bogarde

No és inusual que en parlar amb algú en qualsevol ocasió de xerrada social em adjudiquin un saber -que no tinc- sobre les persones, tant si es tracta de si mateixos o d'altres.

Passa sovint -qualsevol col·lega reconeixerà la situació- en tota classe de trobades. Un casament, posem per cas. Aquí estàs, asseguda en una taula unes quantes hores, compartint estovalles amb desconeguts en diversos graus i et trobes havent de dir que -per més psicoanalista que siguis- no tens ni idea de si els problemes de la filla -Diana- de la parella -Oriol- de la dona que està parlant -Elena- requereixen que vagi a un internat l'estiu que o si potser seria millor buscar-li un professor particular.

Un cop obert el foc, qualsevol altre comensal -Arnau- dirà jocosament, interrompent la dona bruna vestida de blau elèctric que tinc asseguda davant -Karen-,: "compte amb el que dius, que aquesta és psicòloga". Tots ens riurem i una altra dona -Paula-, et posarà per testimoni que l'home assegut a la teva dreta -Juan- té una relació patològica amb la seva mare -la d'ell- perquè la truca cada dia, "això és patològic, tu ja ho saps...".

Els casaments són un cas extrem però anècdotes d'aquest tenor succeeixen de tant en tant. I no, no hi ha manera que jo pugui dir el que seria millor per a Diana, ni que pugui fer un judici clínic sobre Karen, ni tinc opinió tampoc sobre si la relació de Joan amb la seva mare és patològica.

Per més psicoanalista que sigui -o precisament per ser-ho- no puc interpretar res sobre qualsevol cosa que es digui fora de la consulta. No puc interpretar res d'una manera psicoanalítica, dit sigui més precisament.

Interpretar el que ens diuen és una cosa que fem tots constantment, el porta el fet de parlar per entendre'ns en les nostres relacions amb els altres. Interpretem el to, l'accent, les maneres, l'origen... i sobretot interpretem les paraules, però hem de tenir en compte que la mateixes paraules no tenen perquè tenir idèntica significació per al que parla que per al que escolta. Això dóna peu a freqüents malentesos que estan arrelats en la trama del llenguatge.

Les mateixes paraules no signifiquen el mateix per què les diu que per al que les escolta: "el tumor és benigne"; "Alícia no anirà de colònies aquest estiu"; o "es casa Mari Carmen". No li diuen -no afecten- de la mateixa manera al metge que dóna la bona notícia que al pacient que l'escolta; el mateix val per a Alicia -tant li fa si està contenta o disgustada amb el enunciat- i per a la seva mare, que ha pres aquesta decisió pel que sigui; la notícia del casament de Mari Carmen serà aquesta i farà un efecte diferent segons qui estigui parlant o escoltant: la seva germana, el seu exmarit, el seu avi, el seu cap ... Sempre és així, les paraules estan afectades per i afecten qui les diu; qui les escolta queda afectat igualment al seu torn. Aquests són exemples molt senzills d'un fet bàsic en la comunicació entre els éssers humans.

Vegem un altre exemple: Dirk Bogarde compte en una de les seves autobiografies que una vegada es va sentir molt ferit per un comentari del seu pare. Va succeir sent ell un jove actor, molt orgullós d'haver obtingut un paper important en una obra que s'estrenava per aquells dies en un teatre de Londres. Va ser el 1939, tot just iniciada la seva carrera, quan, en una reunió familiar i parlant de l'estrena, el seu pare ha afirmat que "mai el nom de la família havia caigut tan baix". Era fi humor anglès, però Bogarde no va poder descobrir-fins passats els anys.

Sir Dirk Bogarde es deia, de naixement, Derek Jules Gaspard Ulric Niven van den Bogaerde i era conegut com Derek Bogaerde. Ulric Bogaerde, el seu pare, va ser "art edició de marques" The Times i la seva mare Margaret Niven havia estat actriu. Si bé Ulric hagués desitjat que Derek li seguís en el seu camí professional com a crític d'art no es va oposar al fet que aquest ingressés en una escola d'art dramàtic, ni posar tampoc impediments a la seva carrera com a actor. En la representació que va donar peu al comentari patern - "Cornelius" - al West End londinenc- nostre home actuava sota el seu nom de naixement: Derek Bogaerde.

Després va arribar la guerra, va servir en la mateixa -li van quedar tatuats els seus horrors en l'ànima, va dir- i, acabada aquesta, va tornar a l'escena i es va desfer del seu nom familiar per a presentar-se de nou amb el que el va fer famós.

Entre Dereck Bogaerde i Sir Dirk Bogarde s'estén l'ampli panorama d'una carrera fulgurant en tots els sentits, al teatre i al cinema -Senyor Laurence Olivier, Visconti, John Schlesinger, Sir Alec Guinness, Tony Richardson, Charlotte Rampling, Fassbinder, Liliana Cavani, Alain Resnais, Ava Gardner, Joseph Losey, Harold Pinter, Nöel Coward ... amb tots treballar ...-. Va escriure poesia, novel·les, guions, va ser pintor i fotògraf i va obtenir reconeixement en cada un d'aquests camps.

Bogarde va saber que el seu pare estava fent aquell dia un joc de paraules ja mort aquest. Va succeir una tarda, xerrant amb la seva mare qui, entre incrèdula i consternada, va desfer l'equívoc a propòsit d'haver portat el nom de la família al més baix. Ulric Bogaerde es referia amb allò a la campanya publicitària de la representació: en aquells dies les parets dels passadissos i de les estacions de l'profund metro de Londres havien aparegut empaperades amb cartells que anunciaven l'obra, aquest era l'acudit.

Així comptat sembla plausible que aquest succés jugués algun paper en el canvi de nom -una clàssica manera de "matar el pare" - però "plausible" no vol dir "cert" encara si fos "veritable" i per descomptat no podem atribuir al comentari de Ulric el lloc de la causa.

Podem preguntar-nos per què el fill no va captar l'al·lusió al moment de la reunió familiar, podem pensar que l'acudit era agressiu i Bogarde ho va entendre bé o també que segurament va haver-hi una miqueta de tot, els seus més, els seus menys, els seus aquest, el seu aquell ... pensem el que pensem és igual, saber no sabem res, no podem dir més que l'actor explica així el succés en les seves memòries. Gairebé trenta anys d'un profund malentès.

Si m'ho preguntessin no podria dir sobre el canvi de nom de Bogarde més del que vaig poder dir sobre si la trucada diària de Joan a la seva mare era o no simptomàtica d'alguna classe de patologia: res, res amb més fonament que el que pugui dir qualsevol altra persona. Tinc opinions sobre el món i les persones, per descomptat, com qualsevol.

La interpretació psicoanalítica no té res a veure amb la interpretació comuna que fem cada dia en la vida de relació, requereix unes condicions particulars que no es donen en la vida social: associació lliure de què parla, atenció flotant i abstinència de qui escolta. Està sotmesa al secret professional, té lloc en un temps i un espai acordats per a això i es paga per obtenir-la.