L'amor al terrer podria ser considerat d'índole filial. S'estima simbòlicament i tot a entitat geogràfica on es neix perquè el melic jeu allà o perquè allà, en el seu teixit social es desperta a la vida, es creix, es comença a madurar, simplement. O també perquè allà se'ns revela un bell món infantil, constituït per llegendaris passejades en les riberes dels rius, platges i llacunes; això, si es neix en un bell litoral, com ha estat el meu cas: en un port del Golf de Mèxic esquitxat d'importants esdeveniments històrics, que es diu Tampico.

Els diumenges, el meu pare em portava a passejar als molls i tallava amb la seva navalla d'Euskadi uns vaixells singulars fets amb trossos d'enormes suros que pepenaba entre els sacs de jute barrejats amb la variada càrrega dels navilis. Després pujàvem a visitar el que per a mi eren unes meravelloses mols de ferro que circumdaven el globus, i descendíem per les bastides carregats de formatges, embotits i ampolles de vi, tot això conformant un contraban de formiga per a consum casolà. Ara que escric això, objecció que aquest contacte amb els vaixells de banderes tan remotes i idiomes inintel·ligibles, va marcar, indeleblement, el meu destí de inveterat viatger; sis dècades després la inèrcia de recórrer el món no cessa.

L'amor pel lloc on es neix i es creix pot acréixer també perquè un s'enamora allà per primera vegada, i el sentiment es tempera, a la manera dels poetes provincians de la talla d'Gutierrez Nájera, Luis G. Urbina, Estimat Nervo o Lopez Velarde. Es torna irrecusable el record d'haver vist a una jove noia resar a la missa de diumenge o assistir al pas furtiu de les seves primeres incursions rumb a l'escola. No desitjo privilegiar per a res el costumisme que vaig viure mentre abeurava en el llibreter del meu pare. Es tracta tan sols de subratllar llunyans episodis que van marcar a diverses generacions terra endins, al segle passat -ja llavors la dosi de cursileria assolida era cosa personal-.

S'enamora llavors un de l'únic paisatge conegut per raons subjectives que donen un sentit de pertinença al que alguns anomenen amb certa carrincloneria "pàtria noia"; i molt més tard, quan es confronta el propi amb altres paratges més impressionants, més bells i contundents en el seu desplegament aliè d'atractiu urbà o bucòlic, un procés inexplicable ens porta a privilegiar el "nostre", magnificant, en comptes de seguir acariciant el aliè.

En el meu cas, que assumeixo que sóc "mariner en terra", com va escriure en un bell poema el gran poeta gadità Rafael Alberti, les meves primeres sorres segueixen vigents, i la meva platja ideal segueix sent Miramar, a l'agresta franja de sorra que neix a les esculleres de Ciutat Madero. I això, malgrat haver gaudit les mels de molts litorals de somni. He tingut la fortuna d'haver radicat diversos anys entre els prodigis carioques, a la badia de Guanabara; en els blaus insuperables de la Mediterrània Català, i visitat amb insistència febril, cada vegada que podia escapar-me de Roma o de Bogotà, les sorres d'Òstia -on van massacrar a Pasolini- o la Cartagena d'Índies que va defensar Blas de Lezo (perdent un ull, un braç i una cama en els combats).

A més, fatigui fins al cansament una serp d'asfalt enmig del Sàhara per arribar des del Caire a l'Alexandria de Durrell, o vaig ser capaç de creuar mitja Índia per solazarme en l'ex colònia portuguesa de Goa. Jo estic fet més de mar que de muntanya, només he tingut una platja ideal, repeteixo, la que porta el nom de la qual va partir Maximiliano per complir el seu destí tràgic. En realitat vaig néixer a Ciutat Madero, encara que ho contradigui el meu registre i la meva acta. Tinc un peu a cada un dels dos municipis conurbados: va donar a llum la meva mare en un sanatori petrolier a desdibuixats límits, en una colònia que porta el bell nom d'Arbre Gran.

Les discursos anteriors han tingut com a propòsit tornar a declarar el meu amor a aquesta mena d'illa amb retalls de continent on les aigües borbotean, -Delta de canals rumorosos, llacunes multiplicades i riberes marítimes emmarcades pel Golf de Mèxic-. Només pensar en la portentosa reserva d'aigua que posseïm, un dels béns més preuats en aquest planeta que estem obstinats a destruir, ens condueix a agrair a les nostres deïtats huastecas per la prodigiosa natura que ens regala.

Però l'amor que un pot arribar a sentir per la seva pròpia bressol, comporta el dret d'aixecar la veu davant les infàmies. En el cas que em preocupa cal parlar clar davant els greuges que cometem molts fills del terrer. Em refereixo primer al desaprensiu que ha estat l'actitud d'autoritats i iniciativa privada. Han permès, durant dècades, que un casc urbà amb empremtes formidables d'una digna arquitectura -que ens donava identitat i un tret únic de industriós port tropical- es deteriori, i es transformi en un paisatge urbà escrostonat. M'explico: el centre de Tampico, certament renovat en algunes voreres i carrers de vianants del primer quadre, ofereix un contrast patètic, de greu deteriorament, a tan sols quatre quadres de la plaça d'armes; i ni parlar de la zona de guerra que representa aquesta promesa de desenvolupament comercial i acadèmic que representaria sanejar la meravellosa "illot", de la qual van sostreure fins a les vies dels furgons que la transitaven, i on bé podria funcionar una escola d'hoteleria i turisme, entre d'altres iniciatives que sempre s'han quedat en retòrics plans de desenvolupament i promeses que omplen pàgines pagades de diaris.

Tampoc podríem desconèixer l'esforç d'alguns amb el remozamiento de dos o tres espais públics significatius. Però insisteixo, l'èmfasi reparador d'algunes administracions municipals que pavimenten i repavimenten, contrasta amb l'abandonament de formidables casalots i edificis que jeuen amb les seves façanes de neoclassicisme tardà?, embolicades per un halo de demolició; i condemnades a que es tanqui el cercle viciós de total descuit, per aconseguir l'objectiu final d'un desnonament oficial definitiu.

Una de les persones coneixedora de les normes reglamentàries que per decret vigent limitarien la modificació de predis en el que s'anomena centre històric, em va revelar, amb amargor no desproveïda d'impotència, que moltes fachadasvaliosas eren posades arran de terra a la calada de la nit, durant els caps de setmana en què no s'exerceix (estranya coincidència) cap vigilància. Es tracta de fets covards, consumats en predios arrasats per crear espais per a automòbils o per aixecar negocis que no respecten i menyspreen l'harmonia fonamental del seu entorn. Però el que més indigna no és el mètode arbitrari, sense cap conseqüència i per a alguns propietaris, si no ho pusil·lànime dels que estan obligats a protegir el nostre patrimoni cultural, arquitectònic, per més humil que aquest ho sembli.

I un cop assolit el propòsit merament especulatiu que transforma i destrueix per sempre l'empremta històrica, es pot constatar quant s'han degradat tants espais que donaven llustre i significació estètica a un paisatge urbà que podria haver representat una legítima atracció turística, precisament per la bellesa estilística d'un entorn que altres ciutats del país han preservat contra vent i marea. Centres històrics com els de Mèrida, Campeche, Pátzcuaro o Taxco despleguen zel semblant al d'altres cèlebres països del món; ciutats europees, per exemple, o ports com Cartagena d'Índies o l'Havana, als quals somiem acudir per gaudir d'una creativitat arquitectònica on priva el respecte dels seus per la seva valuós passat.

Tampico no és el port de l'Havre; tampoc Hamburg, Nàpols, Lisboa, o Barcelona, i no necessita ser-ho. Parlem de realitats diverses, si no és que oposades; d'antiguitat i regustos de tradicions d'ultramar en el que es va anomenar equivocadament el Vell Món. No obstant això, la nostra situació geogràfica, el nostre paisatge, són d'un superb encant natural que moltes generacions, gairebé durant dos-cents anys, han complementat amb edificacions de pertinent singularitat. No és el cas aquí de definir el rerefons econòmic subjacent, i pel que correspon al estètic, el seu estudi bé podria formar part d'un seminari en alguna facultat d'arquitectura que s'entestés a un aixecament de les nostres portentoses estructures, moltes d'elles convertides ja en tristos esquelets. O llavors, tornar tema d'algun dels concursos fotogràfics per als que molts dels nostres talentosos artistes podrien rendir el seu transcendent testimoni. No és possible deixar en la inòpia a joves i futures generacions a les quals es llegarem un patrimoni prostituït per interessos espuris que tenen nom i cognoms.

Tampico, el seu extraordinari emplaçament, treu el cap des planes penya-segats del nord de la ciutat; es projecta sobre la dimensió aquosa dels seus rius i llacunes -on es posa un sol de arrebato- i s'estructura amb un espinada serpentejant que travessa turons i plans fins arribar als molls, com la cua d'un llangardaix prehistòric que fendeix els seus ullals de color maó en la prodigiosa Duana, conformant un miratge monumental que reflecteix el riu Pánuco, sobre un mapa de vigorós traç contundent i tan atractiu, com ho pot ser el disseny d'aquelles urbs mil·lenàries de la Mediterrània o del nord d'Europa.

ARCHIVADO EN |

Tampico

New York

Mèxico