De tornada al Riu de la meva passat (I)

Fa unes setmanes vaig tornar a incursionar en els finals dels anys vuitanta, quan vaig anar feliçment documentat com a diplomàtic -parodiant malament a Hemingway- a Rio de Janeiro; d'allà partiria per treballar a Roma, i quan vaig expressar la meva tristesa per això a la cèlebre cantant Nana Caimmy, em vaig emportar un sobirà 'sombrerazo'. La filla de Dorival creia que jo vessava llàgrimes de cocodril. No s'explicava la tristesa que em causava abandonar el tròpic per un trasllat daurat a la mítica península itàlica.

Vaig comprendre més tard que en aquest antic ofici meu, de constant desarrelament, es corre amb freqüència el perill de cimentar massa afectes, objectius i immaterials. De fet, el meu enyorança per la terra de Jobim i João Gilberto augmenta amb el pas del temps. Es diria que tinc una oïda sempre disposat a viatjar a través de la llengua portuguesa de cadències sensuals, de calat poètic, ja sigui en la quotidianitat o a través de la seva literatura i de la seva música prodigiosa. Així que no puc ser acusat lleugerament de deslleialtat si exprés crítiques a un país que em va donar lliçons de diversa índole, incloent les espirituals (i això que tinc abundant material per a comparar les lliçons apreses a l'Índia, Egipte, i en altres dos països del Mediterrani).

Vaig viure, més aviat, vaig gaudir amb intensitat inusitada, durant sis anys, una cultura que privilegia l'optimisme vital sobre la tristesa de la desventura. Una bona explicació d'això, a més de la bellesa sobrenatural de les seves riberes i dels morros que esquitxen un paisatge sempre sorprenent, es pot trobar en diversos capítols d'una de les obres de Stefan Zweig, "el Brasil, país del Futur". Obra que el gran escriptor austríac va redactar, enlluernat amb la bellesa humana que ha produït un mestissatge de diverses bandes: indígenes, portuguesos, negres, i altres mescles de l'emigració europea i asiàtica; i entusiasmat per les tradicions festives i l'ambient carioca en general, el tarannà singularitza també a moltes altres regions d'aquest immens continent, dins del nostre continent.

Vaig començar dient que vaig tornar al passat perquè vaig fer un llarg viatge que em va permetre embastar records molt preuats, els que han deixat petjada en la meva existència i que abasten, en el natural, una fascinació poderosa pel paisatge d'una taca urbana que es dissemina, des el aterro de Flamengo fins a l'inici de l'avinguda Niemeyer, ja al barri de Leblon; i des de les ones de Ipanema fins a les ribes de la Lagoa: allà se'ns regalen imatges úniques del Corcovado.

En aquesta tela de records que més que pintar tracte de teixir per preservar-los millor, semblaria que fos suficient la menció d'alguns llocs emblemàtics que poblen les milers de targetes postals que han fixat els clixés de la "ciutat meravellosa". La veritat és que la visita a una ciutat tan estesa, de referències múltiples en la seva història formal i popular, és tasca impossible. Es mou un en un radi de pocs quilòmetres, destruint-los a peu, o com va ser el meu cas, aprofitant transports públics que em van permetre establir un contacte passatger -mai millor dit- amb una població que exerceix la seva rutina amb hàbits peculiars, com el pelegrinatge quotidiana a les sorres de la platja de Copacabana, munides de tovallola i para-sol, en un culte solar i marítim a Iemanjá.

Em vaig allotjar en un dels hotels més antics de l'orla marítima, el "Debret", els administradors van tractar de modernitzar amb resultats que ho desdibuixen, sense integrar-ho al harmònic conjunt d'edificis baixos davant del mar a Copacabana.

El Debret, sobre el famós "calçadão" de l'avinguda Atlântica dissenyat per Burle Marx fa cantonada amb el carrer de vianants d'Almirante Gonçalves. En aquesta "rua" sobreviu, contra especulació, vent i marea, un "barcinho", el "Bip Bip", un dels últims reductes on es poden escoltar samba de la vella i nova generació, com ho anuncia la placa de la seva fundació el 1968. Vaig tenir la sort que una nit en què vaig prendre un aperitiu allà, es van donar cita figures d'aquest corrent musical de virtuositat nostàlgica per celebrar l'aniversari del novel·lista, cantant i compositor Chico Buarque d'Holanda, un dels majors noms de la música popular brasilera.

En aquest retorn a fonts de la "saudade" (així es diu un racó d'un barri i una cançó de Kleiton i Kledir que versione a l'espanyol) vaig llargues passejades per l'escenografia que conforma la meva pel·lícula personal, on els records s'enllacen amb sentiments que podrien anar acompanyats de melodies de la Bossa Nova, si fos possible projectar en una pantalla. Em vaig acostar al "Morro de la Viúva", una de les poques turons de pedra que en lloc d'albergar faveles preserva encara alguns nobles edificis antics.

L'antic palau, convertit el 1975 en un bloc de departaments de 25 pisos on vaig viure 6 anys tenia una història "scaramantica" tot just traduïble per cabalística, més que per supersticiosa. El predio, amb un llarg túnel cavat a la roca, conduïa fins a un enorme elevador de fusta i miralls que traslladava a la capella, al safareig i a la vila d'hivern del potentat Martinelli. A l'exitós emigrant originari de Lucca, durant una lectura de mà, una gitana li va vaticinar que trobaria la mort quan conclogués la construcció del castellet neogòtic-florentí de l'avinguda Oswaldo Creu -ara nombre 149-. Així és que el milionari italià va dissenyar el que podríem qualificar com una arquitectura "in progress" perquè no concloguessin els treballs mai i van ser cèlebres les estàtues de marbre amb que decorava els jardins sempre en obres. En aquesta demora que alguna vegada va exhibir peces de Miquel Àngel, Antonello de Messina, Giotto, Sandro Botticelli, Perugino, Leonardo da Vinci, Bellini i Rafael, va arribar a allotjar i clar, a cantar, ni més ni menys que Caruso.

Els que em van referir el tram novel·lesc de la cèlebre construcció, substrat de l'edifici "Senyor Bosco" on s'ubicava el meu pis, concloïen que Martinelli no havia sobreviscut a una gelosia passionals ¿hi haurà altres més letals? en descobrir una traïció amorosa de la seva dona, qui sostenia enamoriscaments amb un destacat diputat al castell del carrer, mentre ell passava temporades a la vila del Morro.

L'amant, al seu torn, va protagonitzar una rocambolesca història en convertir-se en el primer legislador del seu país expulsat per faltes al decòrum. El diputat Barreto Pinto, proper a Getulio Vargas va aparèixer a la revista "O Cruzeiro" vestit de frac però en calçotets.

En aquest hàbitat que conforma el meravellós mapa del Morro da Viúva, on tenia per veïns als cònsols generals d'Itàlia i de França; als Orleans i de Bragança; a periodistes connotats; a literats com Aurelio Buarque d'Holanda -autor del diccionari de la llengua Brasileira que porta el seu nom-, o el poeta i diplomàtic Raúl Bopp -va escriure el llegendari poema "Cobra Norato" -, es sumaven un murri llegendari: un dels lladres de el que es va cridar el robatori del segle, Ronald Biggs, assaltant del tren de Glasgow. A aquest últim personatge ho trobava sovint en els meus caminades rumb a la glorieta on José Vasconcelos, acompanyat del seu llavors secretari, el jove poeta Carles Pellicer, va dipositar un preuat regal de Mèxic a l'Brasil: la rèplica en bronze del Cuauhtémoc del Passeig de la reforma i l'avinguda Insurgentes.

I aquest monument que data de 1922 (en ell col·locava jo les ofrenes florals oficials) es va convertir en un símbol esotèric per a un grup de poetes bohemis que comandava Manuel Bandeira. Expliquen que al final d'una matinada de libacions el grup de poetes inspirats pels amors fugaços de la Rua de les Marrecas, executava un estrany ritual; circumdaven tres vegades el bronze del nostre monarca guerrer i per demanar un desig.

En un dinar que vam oferir a Barbara Jacobs i a Tito Monterroso, l'escriptor guatemalenc em va dir: "... despenja tots els quadres de les teves murs i posa-li motllures a les finestres; res pot competir amb la bellesa d'aquest paisatge ". I en veritat, conscient de la nostra permanència involuntària a Rio, per l'índole transhumant de les meves tasques, cada posta de sol i alba vist des dels nostres balcons es convertia en una barreja de celebració i de lament: es tractava de viure amb intensitat un dia menys en aquest prodigi de naturalesa prehistòrica que tanca la badia de Guanabara.