NO PASSARAN

El dolor per una pèrdua irreparable -Terrible pleonasme en l'esperit- corroeix l'interior d'un, allà on se situen les emocions que ens fan aflorar en plor, i ens tornem éssers diluïts per la pena.

La ràbia per la desraó de la mort provocada, o natural, es rumia com atapeïda compilació de semovent que volem i no, digerir. Allí està, anorreat, el toro al Guernica de Picasso com a exemple de la dilaceració davant la infàmia.

La meva primera reacció enfront de la barbàrie insana d'ahir tarda a Barcelona va ser expressar immediatament la meva solidaritat -en el silenci llunyà dels correus electrònics- als amics que habiten en aquesta meravellosa "ciutat dels prodigis" que també considero meva; en ella van viure el meu avi, el meu pare i jo mateix.

Després, en el resum de les notícies que fluïen sense parar, em vaig posar a reflexionar en què aquest és un terrible atemptat més, d'índole ateu i que cal assenyalar l'atribut malvat, sense equívoc, dels seus perpetradors. Només deïcides maten innocents i tracten de reivindicar el seu crim en funció de la prevalença d'un déu únic i d'una fe sense agafadors teològics de qualsevol naturalesa.

Desaprensius covards atempten contra els que no professen obligats una fe i una tradició mil·lenària que alguna vegada hauria tingut les seves arrels en episodis fonamentalistes de la història, i que jeuen precisament allà, a anals pretèrits, de fets superats (prego no confondre aquestes paraules amb qualsevol fòbia o tendència "anti" musulmana; jo respecte a l'Islam. Es del seu valor.

He passat alguns anys de la meva vida en països on preval aquesta religió monoteista). Vaig dictar seminaris a la universitat d'Al-Azhar, al Caire, una de les més antigues cases d'estudis del món. En comptes de quedar-me tancat en una aula, solia conduir als meus alumnes a la gran mesquita on havia nascut aquesta acadèmia, fa mil quaranta-dos anys; i asseguts a les belles catifes, sosteníem allà les lliçons a la manera original.

Les universals Rambles de Barcelona són més que una artèria de vianants que condueix des d'un dels confins del que van ser les muralles romanes, fins al mar Mediterrani. Són un riu de vida, de milers i milers de vides pletòriques que el creuen diàriament, a tota hora. La seva equivalència, guardant les proporcions, és la d'un monument històric del pes simbòlic d'una Via Appia, o un pont romà. Tinc més de quaranta anys deliciándome en el seu paisatge lineal i descendent, en la constant transformació de la seva vital permanència.

En la meva adolescència habiti hostals de la Porta Ferrisa, davant de la font on ahir va passar rabent la mort, grimpada en un carro de blanca crueltat. Veure les impossibles imatges d'éssers humans escampats allà, és com veure aparèixer en un reflex, tot just salvat per això que en diuen destí; quan estic a la capital de Catalunya va passejar per aquest tram on es va sembrar la infàmia, dues, tres vegades al dia. I tantes nits camí per les Rambles albirant el record del meu pare que estudiava carrers baix i també fatigava aquesta artèria viva, entre cants de joventut, amb els amics de llavors.

Fa diverses cròniques meves vaig començar una sèrie sobre la Ciutat Comtal que vaig trucar "Barcelona, perill per a caminants". El títol parafrasejava un llibre del gran poeta Rafael Alberti, només que ell parlava de Roma.

Jo m'estava referint a la dificultat que s'havia tornat passejar per una ciutat on els patinets i els ciclistes s'estaven convertint en una amenaça per als vianants: apareixien aquests vehicles amb veloç sorpresa sobre les calçades. Ara aquest títol cobra una actualitat diferent, cruel, molt lamentable i dolorosa. El retir aquí mateix. I erigeixo en aquestes Rambles, que seguiran fluint amb el mateix riu de vida de sempre, un mur simbòlic d'esperança, però amb un NO PASSARAN desproveït d'odis sectaris o de la càrrega ideològica que ja va tenir aquesta frase, un dia.