Entre nosaltres

Manifestació a favor de la independència a Barcelona

"Hem aconseguit no parlar de política", diu el meu perruquer en acabar. No ho havia planejat. Sense adonar-nos la nostra conversa ha anat derivant a través de les nostres saluts respectives, les operacions, les famílies, etc. Del que parlàvem sempre des que ens coneixem fa ja més de trenta anys, fins que el procés va canviar les nostres vides i va ocupar un lloc central en els mitjans de comunicació, les converses del treball, les sobretaules familiars i les reunions d'amics. Apareixen desacords, moltes vegades aspres, crispats i acusatoris. Quan ens quedem sols ens envaeix una ressaca en què es barreja el que vaig poder haver dit i no vaig dir amb el que vaig dir i no havia d'haver dit. Ràbia, culpa i tristesa. Hem de tornar a trobar-nos per repetir arguments, creuar acusacions, reblar diferències i produir distància? Cal estar d'acord per poder-nos entendre? És possible la conversa que acosti sense obviar les diferències?

Aquesta vegada no es tracta del diàleg polític entre els responsables de les diverses posicions, indispensable per trobar alguna sortida a aquest atzucac, sinó del que forma part del viure de cada dia amb les persones de l'entorn, família, amics, companys de feina; aquells que teixeixen amb nosaltres converses, humor i amor, oci i negoci. En definitiva, amb els qui sostenim la nostra sociabilitat més propera i més humana. És possible cosir aquestes costures esquinçades? Serà possible vestir-nos de nou amb aquestes peces? Com ens sentirem amb aquests estrips? ¿Reapareixeran si els dissimulem, els tapem o els oblidem? Tornarà a entrar el fred i la pluja d'un predictible i llarg hivern?

A través de les xarxes arriben convocatòries al diàleg, exhortacions a l'enteniment i confiança en el poder de la paraula. Estan carregades de voluntarisme i bons consells. Com si depengués de portar-nos bé o de prendre-ho "en positiu". Destaca certa ingenuïtat. Alguns missatges tenen l'estil i el continguts dels manuals de l'acte ajuda amb recomanacions del tipus de llegir només premsa en paper, limitar el temps dels debats televisius, practicar exercicis de relaxació, reduir l'ús de cafeïna o acudir a un especialista si passes més de cinc nits sense dormir. En definitiva, coses de més o menys sentit comú, que qualsevol pot fer sense que l'hi recomani algun saberut especialista o la Conselleria de Salut.

DIÀLEG INTERPERSONAL

Per poder pensar en el problema que m'ocupa potser caldria començar per analitzar les dificultats per a un autèntic diàleg interpersonal; veure quins són els obstacles a l'hora de parlar-ne amb les persones properes; entendre quines són les causes i les condicions per les quals posar paraules a aquesta situació es transforma amb facilitat en batussa. Per creure fàcil el difícil no aconseguirem més que enganyar-nos per desenganyar després.

Quan les relacions entre familiars, amics i companys es ressenten davant els avatars del procés, quan les converses entre persones properes es fan agres, ha d'existir alguna cosa en la seva naturalesa que les fa així.

Si portem dècades dient que es tracta de la identitat d'un poble, o fins i tot de la identitat de cada un de nosaltres, no esperem que l'assumpte sigui resolt com si es tractés de la conveniència de comprar un o altre model de cotxe. Parlem d'un tema profund, filosòfic, d'importants conseqüències personals, culturals i polítiques. La identitat respon a preguntes qui sóc o què sóc. Semblaria que no tenir identitat seria no saber qui és un, que te la neguin equivaldria a negar la teva existència o, més greu encara, la teva essència. És per prendre-s'ho molt seriosament, i així sembla quan s'alerta del perill que la nació, la que sigui, deixi d'existir, si no s'accedeix a la seva independència o si la secessió la trenca. Això justifica les trucades a sometent i és causa de passions enceses.

Seria molt més llarg que el que em permet aquest article tractar el tema de la identitat dels pobles. Es porta discutint sobre això des de fa més de dos segles. Però com a psicoanalista alguna cosa puc dir sobre la identitat subjectiva individual. Hi ha un consens a afirmar que la identitat és un cert sentiment de ser un mateix, una certa constància en la manera de percebre'ns a nosaltres mateixos tot i els canvis a què el temps ens sotmet. Diguem que ens mirem al mirall i ens reconeixem. Aquest autoreconeixement no és d'una sola peça. Ningú és espanyol o català, enginyer aeronàutic o agricultor, home o dona com a identitat única. Som milers de coses i una entre elles, i de gran importància, és la pertinença o el naixement en un territori amb la seva història, la seva llengua i la seva cultura.

Es tracta d'una pertinença que conté potents continguts emocionals. Representa la teva casa, els llocs de la teva vida, el racó on vas jugar, l'escola que et va ensenyar, els camins que vas fer i que van traçar la teva geografia sentimental, les cançons que et van cantar i vas cantar en la llengua que et va acollir. Està carregada de temps i per això de nostàlgia. Però aquesta pertinença per a molts també és múltiple, sobretot en un país com Catalunya lloc de destinació i acollida de moltes persones que es van veure obligades a emigrar al llarg de la història de diverses generacions. Elles conserven arrels emocionals dels seus llocs d'origen: parents que van quedar allà, llengua, accents propis, costums, músiques i sabors. Han construït i conservat ponts mentals entre els seus llocs d'origen i els d'acollida. Si al començament es van veure obligats a emigrar, el seu arrelament a través de generacions fa de la seva presència a Catalunya una elecció, i no els és fàcil d'acceptar que circumstàncies polítiques i socials col·loqui aquestes pertinences a l'estranger. Per tot això un diàleg entre persones de múltiples pertinences pot ser feridor quan es percep com a excloent o antagònic entre els 'de tota la vida' i els 'nouvinguts'.

Hi ha molt en aquesta confrontació que remet a la dignitat, de sempre i d'ara, la dignitat de qui necessita ser acollit però també de la de qui se sent expulsat i per això humiliat. Existeix en el catalanisme un llarguíssim memorial de greuges que culmina el la sentència del Constitucional. Molt poques persones de les que omplen manifestacions podrien dir quins van ser els articles suprimits, el seu contingut i de quina manera afectava la seva vida i la vida d'aquest país. El que ha quedat ha estat la humiliació, la dignitat ferida, i hi ha motius per sentir així.

El diàleg és gairebé impossible si d'ell s'espera la restitució de la dignitat, pròpia i del teu país. No es pot parlar amb qui sents que en oposar-se a tu atempten al teu dignitat. Si el que es discutís fossin pressupostos, competències, quotes, tot seria més senzill; però si el que està en joc és la dignitat, la negociació és molt més difícil. Com es recupera la dignitat tacada? Qui no s'indigna davant seu? És possible pactar amb la humiliació? En aquestes condicions no hi ha sortida que no sigui la de vèncer o ser vençut en la discussió. Dins d'aquest ús de paraules majors trobem que ja no es discuteixen opcions polítiques diferents sinó la vida o la mort de la democràcia, de l'estat o del poble.

La polèmica s'enverina, els arguments s'extremen i els qualificatius desqualifiquen. Els discutidors passen a ser agents de l'enemic o traïdors; els bàndols dediquen més esforç en autoafirmar que en escoltar el que diu l'altre. El debat es fa simètric al 'vosaltres' i 'nosaltres': 'Vosaltres més o vosaltres ho vau fer abans'. Però a això ja em vaig referir en el meu post del mes passat.

Hauria estat desitjable que els responsables polítics no ens haguessin ficat en aquest embolic i una mica hauran de fer per recompondre els plats trencats, però també els ciutadans tenim la nostra responsabilitat tant en el que està passant com en la reconstrucció de les destrosses produïdes entre nosaltres.