I una altra vegada Guernica

Vuitanta anys són una eternitat, sobretot en una època, com la dels temps que corren, d'acceleració i presses inaudites que tot el tornen caduc. Vuit dècades, alhora, no són res en l'espai-temps de l'art, sobretot si commemoren una creació monumental i la denúncia que representa una obra pintada el 1937; obra que manté, amb tristesa, una vigència més enllà dels confins de l'art, rebent l'aliment cruent de realitats de violència i despropòsits humans que li atorguen una dramàtica vigència.

Em refereixo en concret a la relativitat temporal del Guernica de Picasso, antic mural modern que va néixer de la necessitat de protestar contra els crims perpetrats per una ideologia que va delmar milions de vides d'éssers humans i que es va iniciar amb el suport del nazi feixisme als colpistes franquistes, que van acabar sumint a Espanya en una dramàtica nit de més de 30 anys d'absència de llibertats socials.

Fins als primers dies del mes de setembre d'aquest any es va poder veure al Museu Reina Sofia, recinte final que alberga el cèlebre icona universal, una exposició molt especial, 'Pietat i terror en Picasso: el camí a Guernica', conformada per 180 obres procedents dels fons de la col·lecció del museu i de més de 30 institucions de tot el món, entre les quals el Musée Picasso i el Centre Georges Pompidou, de París; la Tate Modern de Londres; MoMA; al Metropolitan Museum, de Nova York, i la Fundació Beyeler, de Basilea.

El Guernica ha estat qualificat com el quadre més emblemàtic del segle XX en matèria de revolució d'estils pictòrics i representa un símbol vigorós contra els absolutismes polítics i els obscurantismes de tota mena. Ja en l'esfera personal, el Guernica té un pes específic d'enorme transcendència per a la meva formació en el terreny de la literatura i de les arts plàstiques.

Als 20 anys, el 1973, vaig viatjar per primera vegada a Europa, durant sis mesos, i vaig experimentar una mena de síntesi de l'art occidental que hauria de marcar-me per sempre; vaig descobrir les manifestacions rupestres a les Coves d'Altamira, pròximes a Santillana del Mar; em van subjugar les Menines de Velázquez i les obres de Goya; em depari, a la Capella Sixtina, amb una visió primordial de l'majestuós art del Renaixement. I es va obrir la cortina d'una de les lliçons de la modernitat més extrema enfront del 'Guernica', que encara es trobava "exiliat" a Nova York.

Allà, al Museu d'Art Modern, em vaig servir, com si fos d'un quadern de fulls solts, d'un seguit de pamflets explicatius davant del Guernica i vaig escriure, en els estrets marges, el que va resultar un extens poema en sintonia amb la dimensió cubista de l'obra inspiradora, i que es convertiria en la meva primera Plaquette (pocs mesos després va ser publicada amb il·lustracions i un gravat original del mestre Benito Messeguer, director llavors de l'acadèmia de pintura 'La Esmeralda').

43 anys després d'haver publicat 'Una altra Vegada Guernica', he emprès un viatge simbòlic en el sentit contrari, elaborant 43 obres de gran format sobre fusta, tela i cartró; diversos collage sobre fotografia industrial, i un mural sobre sacs de cafè, de 8 metres per 4, que reprodueix la dimensió del gran mural, creat el 1937 per Picasso per al Pavelló de la República Espanyola a París, tot just un mes després del bombardeig que va destruir l'emblemàtica ciutat del poble basc.

El monumental treball, realitzat sobre una vasta superfície de jute que conformen 32 metres quadrats, i l'elaboració de dues columnes pictòriques de quatre per dos metres, han representat un formidable repte tècnic i la superació de nombroses dificultats imposades per materials i suports verges. Els efectes d'una aparent precarietat, arribats a propòsit, davant el dramàtic del tema i la seva punyent iconografia, obren una finestra que treu el cap a un paisatge representat per una denúncia frontal contra la violència desmesurada que llança tot conflicte bèl·lic.

GUERNICA'S, així, en plural, subratlla l'esperit d'una mostra que és l'única que s'ha organitzat a Mèxic per celebrar una efemèride de tant relleu. Es parteix de les poderoses imatges que va produir el geni de Picasso. Es tracta, finalment, d'una proposta que arma un trencaclosques de nombroses estampes amb éssers trastocats; reiterades dones amb infants defallits en els seus braços; cavalls i toros a tortura, i la recurrència del minotaure clàssic, heroi i vilà per a Picasso. I tot això, en un conjunt pictòric que enfoca un conflicte d'lamentable correspondència amb els exterminis dels nostres dies.

II

Una obra no s'explica. L'emoció que es pot viure davant els quadres de moure a reflexions de la més variada índole, fondes o superficials; però la definició d'aquestes no li corresponen a l'artista. El que s'exposa en una mostra pictòrica es planteja en dos sentits: ensenyar una feina, literalment; i assumir el risc que l'espectador rebutgi o accepti la proposta que s'ofereix a la seva capacitat crítica, al seu gaudi, o al seu rebuig estètic.

En tres paràgrafs: es tracta, amb la meva exposició a la Gran Galeria d'Acapulco, de no oblidar que una obra com el Guernica segueix vigent en el seu udol d'afirmació original creativa i en la seva crit contra la violència i l'instint criminal i financer dels bel·licistes del món sencer.

He apuntar un propòsit més acotat però significatiu en aquesta mostra. Pretenc demostrar, alhora que mostrar, que la pintura es pot servir dels anomenats "materials pobres", com el jute dels sacs sol ús de cafè; el cartró d'embalatges i qualsevol superfície de tronc, a més dels teixits bastos de manta, i de manera eventual de fotografies de venda massiva i anònima. Referència a part mereix parlar dels ganxos de ferro propis dels rastres que sostenen els tres murals (48 metres quadrats) i que apunten al caràcter de carnisseria que va representar el espuri atemptat que va destruir la vida de milers de nens, dones i ancians a Guernica, a l'abril de 1937.

Menció especial mereix aquí el treball conjunt d'un jove realitzador de talent, l'artista plàstic Luis Vargas Santa Creu, que va decidir donar seguiment a la gènesi de la mostra durant diversos mesos i va dur a terme un curtmetratge que sota el nom 'Obra en acció: Guernica 's de Font' recull l'evolució dels treballs que van quedar plasmats en un vídeo que combina de manera formidable meva pintura i imatges d'època, amb la històrica cançó d''El Pas de l'Ebre' (també coneguda per 'Ay, Carmela') que els espanyols republicans van adaptar d'una melodia contra la invasió Napoleònica; la cèlebre simfonia Pathétique, de Txaikovski i amb l'efecte sonor de les bombes llançades sobre la inerme població.

L'exposició compleix, finalment, amb una funció d'humil dimensió didàctica adreçada sobretot a un públic jove que podrà albergar la idea que el seu impuls creatiu interior justifica i recolza l'ús de qualsevol suport. En una revisió de la història de l'art trobem una sustentació conceptual que ens ha donat la genialitat de Kounellis i Duchamp; Picasso, Miró, Dubuffet i els surrealistes; Manuel Millares i Tàpies, per citar tan sols alguns noms de portentosos artistes revolucionaris que van transformar visions estretes, pròpies d'horitzons tancats: aquells que poblen i floreixen les províncies del pensament pseudònim pseudo-acadèmic i de falsificat folklorisme.