Viatge al voltant d'una fotografia, amb Francisco Ayala

Ella, una jove i bella -no és pleonasme- súbdita francesa, com solia dir-se en temps colonials, i sobre els 30 anys. Ell, i a un venerable escriptor de nou dècades en aquest moment, i que va arribar lúcid fins a morir als 103; a la foto que li vaig prendre es veu revitalitzada la seva mirada, gràcies a l'influx de la bellesa d'aquesta jeune fille. No insinuo galanteig més gran que la seducció natural que desperta la sempiterna bellesa femenina en un home de lletres i d'arts vitals.

Francisco Ayala va pertànyer a la Generació del 27, grup destacadíssim de creadors de l'estatura d'Alberti, Aleixandre, Cernuda, García Lorca, Salinas, Guillen, i en el qual s'inclou també a Miguel Hernández, León Felipe, Dámaso Alonso i Max Aub, una plèiade d'intel·lectuals portentosos que va castigar amb acarnissament el Franquisme, assassinant alguns i exiliant a altres a Mèxic i a l'Argentina, com va ser el cas de don Francisco.

L'escenari de la foto que celebro intenta traçar amb paraules perquè es troba sepultada en alguna de les meves caixes viatgeres, la vaig prendre en un palauet convertit en el museu circumstancial amb objectes que van poder pertànyer a l'aventurer autor de "Els Contes de la Alhambra ", el nord-americà Washington Irving (1783-1859). El singular de la instantània que en comptes de mostrar estic narrant, a més del personatge i del seu acompanyant, va ser que es va produir en un passadís secret que la llegenda urbana afirma que desemboca al cor de l'Alhambra, un dels instants més alts de la inspiració arquitectònica de l'ésser humà, en aquest cas dels refinats i cultes invasors nassarites.

La jove francesa a banda de don Francisco tenia trets mossàrabs i ballava el flamenc com virtuosa, encara que sense arribar a assolir l'alt vol dels gitanos de les coves granadines. No recordo el seu nom. El vaig oblidar en un racó d'una memòria culpable. Però cal, a l'igual que el senyor Francisco tampoc vaig tenir res a veure amb ella en terrenys galants. Vam mantenir una trobada no desproveït d'un sentiment barrejat d'admiració i respecte, una mena de menage a trois espiritual, amb l'home fort andalús, que ostentava genialitat i extremada elegància. Una altra cosa hauria estat si durant els tres dies de l'esdeveniment de conferències a què vaig ser convidat per a aquest conveni cultural a Granada de l'any de 1995 hagués fet més molles amb Bioy Casares; ell si, un dandi i mestre en flirtejos consumats. I no és una mentida el que explico. El gran escriptor argentí va descriure amb pertinència i en diversos volums, la seva eterna proclivitat cap a l'univers femení. En això Bioy era el revers de la medalla del seu gran amic, Jorge Luis Borges. Ja don Francisco Ayala, de port més germànic que iber, es distingia per una figura que seguiria servint d'exemple als que els interessa la moda "casual" en la indumentària. A la foto en qüestió el veterà escriptor vas veure un impecable blazer "espina de peix" gris, de caixmir, i una adusta corbata de seda negra.

La bonica jove esmentada tenia també porti com cal com per portar una discreta minifaldilla, de les que ja venien de retorn d'anys pretèrits i que li proporcionaven un toc demodé. La seva atracció focal eren unes perfectes celles poblades, sense excés, en un arc equilibrat i graciós. Era de les poques dones que avui en dia han sabut escapar de modes depilatòries que retallen de vegades les dots naturals que emmarquen ulls i mirada.

Chantal -per dir-li d'alguna manera- ens havia acompanyat com a assistent de la trobada d'escriptors -que va reunir també a Jorge Edwards- i va ser una guia inspiradora en aquesta ciutat única, on el senyor Francisco bevia joiós seus scotch en cèlebres tavernes i jo els meus vins de Montilla, que prefereixo als de Jerez.

Així que la visita al conjunt de l'Alhambra amb la atraient Chantal com a guia, no hagués quedat complerta si el senyor Francisco Ayala no hagués insistit en mostrar-nos la casona on vaig descobrir, dins d'una vitrina, la primera edició de "Voyage autour de ma Chambre" , aquest deliciós periple literari que va escriure el contrarevolucionari Xavier de Maistre, el 1791, tancat 42 dies, com en la pandèmia que travessem. Al preguntar per aquest nom tan afortunat per a un tan breu relat, Ayala ens va donar referències extraordinàries de l'cèlebre llibre.

Setmanes més tard, al Mercat Sant Antoni de al carrer Sant Antoni, famós pels diumenges de llibres de segona o fins dotzena de mans, em vaig proposar trobar una edició d'aquest volum que tant em va intrigar en la suposada estatge d'Irving. Em vaig preparar amb un deix gairebé esotèric per trobar aquesta joia procurada de preferència en una edició antiga. Em vaig dir, primer, que hauria d'aparèixer allà en algun moment. Em vaig advertir que si ho albirava en alguna muntanya d'exemplars no hauria d'expressar entusiasme. Demostrar interès sempre encareix. Així que Vaig deambular dissimulant un busca que a més hauria de ser realitzada detingudament sense preguntar pel llibre tampoc.

Aquell matí memorable vaig coincidir a Sant Antoni amb un altre autor fonamental de la literatura catalana Terenci Moix. El caminava buscant estampilles i velles postals que col·leccionava i que li servirien d'estímul per a aquests relats seus en què desxifrava mons extingits de manera pertinaç i aguda, com en les seves reminiscències egípcies o, si recreació del món bonapartista -va escriure una novel·la deliciosa sobre Paulina, la germana coscolina de l'emperador cors-.

Saludar Terenci i al seu fidel col·laboradora de llavors, no em va distreure de l'empresa principal: seguir un olfacte llibresc que m'ha deparat fantasmals coincidències. Després de continuar el passeig entre els munts d'exemplars va sobrevenir el miracle. En una taula desordenada pels clients treia el cap una edició francesa de la cèlebre obra d'un dels germans De Maistre. Vaig donar el meu viatge final al voltant d'aquestes muntanyes de lletres i contrariant el meu propi consell de cautela em abalançar, atropellant, sobre el "Viatge al voltant de la meva habitació" com si m'ho estiguessin arrencant de les mans. El meu viatge amb don Francisco Ayala, i la bella Chantal, des d'aquesta tarda de llum somorta entre oliveres andalusos ja havia acabat i perdurarà també en la meva com la del "Viatge al voltant d'una fotografia".