El vuitè passatger

Els resultats de les eleccions del 14-F van a tenir gran transcendència, tant a Catalunya com a la governabilitat d'Espanya. Més enllà dels seus efectes immediats, l'ona expansiva de les tendències que han aflorat en aquests comicis es manifestarà amb força en el mitjà termini. Convé estudiar aquests resultats amb deteniment. I, entre tots, hi ha una dada que, encara assenyalat per tots els mitjans de comunicació, no ha estat objecte de tota l'atenció que mereix: la irrupció de Vox en l'escena política catalana. L'extrema dreta no només aconsegueix un grup parlamentari consistent - amb 11 diputats se situa per davant de la CUP, En comú Podem i, per descomptat, de Ciutadans i del PP -, sinó que exhibeix musculatura territorial en obtenir representació a les quatre províncies. Però, encara resulta més significatiu el territori, les localitats i demarcacions on el partit d'Abascal obté els seus millors resultats: els barris humils, en primer lloc a l'àrea metropolitana de Barcelona. En molts d'aquests barris de gent treballadora, en els quals guanya netament el PSC, Vox aconsegueix percentatges de vots de dos dígits: 14,40% al Badia de Vallès, 10,85% a Barberà, 13,28% a Canovelles, 11 , 17% a Castelldefels, 10,59% a Gavà, 10,99% a Montornès, 12,09% a Sant Adrià de Besòs, 13,10% a Sant Andreu de la Barca, 11,16% a Viladecans o 11 ' 89% en Sant Vicenç dels Horts, el poble d'Oriol Junqueras, on els socialistes superen també a ERC. Sense oblidar ciutats com Santa Coloma de Gramenet (9,88%), Badalona (9'75%) o l'Hospitalet de Llobregat (9,65%). En un districte tan significatiu com Nou Barris, bastió tradicional de les esquerres la mobilització va ser determinant perquè Ada Colau es fes en 2015 amb l'alcaldia de Barcelona, Vox trepitja els talons als comuns (4.914 vots reuneix l'extrema dreta enfront dels 5.168 d'ECP).

Pedro Sánchez i Salvador Illa / EP

Les particulars característiques de Catalunya fan que, amb molta més claredat que a la resta d'Espanya, el creixement de l'extrema dreta es doni aquí en termes "lepenistes". Vox recull el vot irat de sectors populars que se senten socialment maltractats i culturalment agredits. És la rebel·lió dels "ñordos" (l'expressió supremacista i classista amb què el nacionalisme identitari català designa pejorativament als ciutadans castellanoparlants). En els seus barris, que encara no s'havien recuperat de l'anterior crisi, han fet especial efecte, a tots els nivells, els efectes de la pandèmia. Allà, els escuts socials es veuen plens de forats. Les expectatives dels més necessitats pel que fa a l'Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania s'han vist massa vegades frustrades. Les seves mirades comencen a tornar-se, carregades de sospites que alguns s'encarreguen d'alimentar, cap als immigrants, suposats beneficiaris de les ajudes que no arriben. Poca mossa fan en aquesta gent els discursos antiracistes d'una esquerra que perceben llunyana i benpensant: el "Procés" va expulsar de la catalanitat a aquests ciutadans i ciutadanes. Són els "colons" que avorreixen Laura Borràs o Joan Canadell, "les bèsties que habiten entre nosaltres" que injuriava Quim Torra... Estan massa dolguts i irritats com per escoltar sermons. Cada pedra que va llançar la CUP contra els mítings de Vox no va fer sinó victimitzar l'extrema dreta, incrementant el flux de vots cap als seus candidats. Els que vam viure de prop l'ascens del Front Nacional a França encara recordem els arguments que podien escoltar-se en les fàbriques: "No som racistes. Però l'esquerra ens ha abandonat. Votant a Le Pen hi farem enganxar un bon ensurt. A veure si desperta! ". Ja sabem com acaben aquests "vots de càstig". En qualsevol cas, les esquerres han de sentir directament interpel·lades pels sufragis populars que van a parar a la cistella de Vox, perquè plantegen cruament el desafiament dels temps que s'acosten.

Aquests resultats van a tenir moltes repercussions. C 's va guanyar les eleccions de 2017 a lloms d'una onada d'indignació davant de l'aventura independentista, propulsant aquest enuig com un ariet, sense cap projecte. Salvador Illa ha reconduït bona part d'aquest cabal de vots apostant per una sortida negociada del conflicte. La part més radicalitzada dels antics votants d'Acostades s'ha reagrupat al voltant de Vox. PP i Ciutadans han estat humiliats davant tot Espanya. El camp de la dreta ha quedat en guaret. Però, l'arribada de Vox afectarà - i de quina manera! - a la vida al Parlament. Tot i que difícilment pot prosperar en aquests moments la seva investidura, Illa ha intentar-ho: necessita postular-se com a alternativa, sembrar i esperar el seu moment. Cal esperar que l'independentisme tractarà de compondre un govern. No obstant això, no resulta evident que vagi a aconseguir-ho. La pugna entre ERC i JxCat no queda, ni de bon tros, tancada per la minsa avantatge obtingut ahir per Aragonés. Si ERC pretén explorar una via més dialogant amb el govern d'Espanya, es veurà tenallada per Puigdemont i la CUP - que, en els moments crítics, acaba sempre actuant com a escuder de la dreta nacionalista.

En aquest afany per mantenir la crispació, Vox pot jugar un paper de primer ordre, retroalimentant el seu discurs i les seves iniciatives amb els de l'independentisme radical i enverinant així l'atmosfera. La vida no discorre per les lleres de les combinacions parlamentàries, com si es tractés d'un "joc de trons". La lluita de classes existeix. Les tensions socials aniran en augment; les disputes al voltant dels fons europeus i l'orientació dels projectes que han de canalitzar-, també. Però és que, a nivell internacional, bufen vents d'inestabilitat que es faran sentir amb força. L'exoneració de Trump per part del Senat americà ens parla de la fragilitat de la democràcia. La formació del nou govern italià de Draghi podria ser el preludi de la tornada a certes exigències de rigor fiscal per part de la Unió Europea, estrenyent els marges d'acció de la coalició d'esquerres a Espanya. A hores d'ara, qualsevol previsió és atzarosa. Poden dibuixar-diferents escenaris, inclosos un prematur col·lapse de la legislatura i la convocatòria de noves eleccions. En qualsevol cas, des del govern o des de l'oposició, l'esquerra ha de prendre complerta nota de l'arribada de l'extrema dreta sota uns paràmetres cada vegada més similars als que s'estan donant en els països del nostre entorn. L'advertència és seriosa. El perill no es va a conjurar amb gesticulacions simbòliques, ni encara menys deixant-se arrossegar per les provocacions. L'esquerra haurà de lliurar la batalla a peu de carrer: amb arguments i amb fets. És a dir, amb polítiques efectives contra les injustícies i desigualtats socials. Vox no és un accident passatger de la nostra vida política. Són les campanes doblant per la fi de la pau social. El vuitè passatger està a bord.